El sentido cristiano del dolor
(Domingo, 09/05/2010) La vida humana está íntimamente vinculada al dolor y al sufrimiento. Los hombres, un día u otro, han de beber su cáliz amargo, como lo demuestra la experiencia cotidiana. Ante este hecho, hemos de preguntarnos: ¿Qué actitud debemos adoptar? La mayoría de las veces es la del fatalismo: aguantamos lo que no podemos […]
09 May, 2010
(Domingo, 09/05/2010)
La vida humana está íntimamente vinculada al dolor y al sufrimiento. Los hombres, un día u otro, han de beber su cáliz amargo, como lo demuestra la experiencia cotidiana.
Ante este hecho, hemos de preguntarnos: ¿Qué actitud debemos adoptar? La mayoría de las veces es la del fatalismo: aguantamos lo que no podemos evitar.
La fe cristiana ilumina el misterio del dolor; es una luz que no nos permite caer en fatalismos enervantes. Bien al contrario: nos da serenidad y nos comunica paz. Una mirada llena de fe dirigida a Cristo, quien siguió el camino del dolor, nos descubre el sentido del sufrimiento humano. Esta luz nos descubre la gran proyección del amor.
Jesucristo fue el primero que sufrió. Bajo el peso de la cruz humillante, convirtió el dolor en algo sagrado. El Cristo crucificado de nuestras iglesias y de nuestros hogares cristianos es un vivo exponente de amor, de redención, de salvación. Porque con su voluntaria y trágica muerte, Cristo nos dio a conocer un amor que es capaz de hacer que nos entreguemos por los demás hasta la muerte.
El Cristo crucificado es también una llamada a todos los que sufren. Él se dirige a todos los hombres y a todas las mujeres para que cuando, en el camino de la vida, sus pies tropiecen con las espinas del sufrimiento, sepan comprender el gran valor de la ciencia del dolor.
Es muy necesario que los enfermos que yacen en una cama o los que viven en la más trágica soledad escuchen la llamada de Cristo y comprendan que las contrariedades que sufren tienen un excelente valor. Ciertamente, esta llamada de Cristo es una de las cosas más misteriosas que podemos imaginar.
El sufrimiento, aceptado con fe y con amor, se une al del Crucificado. Entonces el dolor adquiere dimensiones de redención; posee la fecunda fuerza de realizar en la propia persona “lo que falta en los sufrimientos de Cristo a favor de su cuerpo, que es la Iglesia”, como nos dice san Pablo. Se trata de ir dando la vida para sembrar esperanza, tal como expresa el lema de la Jornada del Enfermo de este año.
La humanidad que sufre se convierte en símbolo, en signo, en sacramento humano que esconde la presencia misteriosa de Cristo. Son entrañables las palabras de Juan Pablo II: “Os pedimos a todos los que sufrís, que nos ayudéis. Precisamente a vosotros, que sois débiles, os pedimos que seáis una fuente de fuerza para la Iglesia y para la humanidad. En la terrible batalla entre las fuerzas del bien y del mal que el mundo contemporáneo nos presenta, que vuestro sufrimiento venza en unión con la cruz de Cristo”.
+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal arzobispo de Barcelona
Síguenos
🎨 Una col·laboració històrica entre els Museus Vaticans i el Museu Diocesà de Barcelona.Barbara Jatta, directora dels Museus Vaticans, ens parla de la importància d'aquesta primera col·laboració entre les dues institucions amb motiu de l'exposició «Art sacre italià del segle XX».🖼️ Una oportunitat única per descobrir una selecció d'obres de la col·lecció d'art modern i contemporani dels Museus Vaticans.📍 Museu Diocesà de Barcelona📅 Fins al 8 de desembre
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular.
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular.
Mare de Déu del Pilar😇Una tradició molt arrelada a l'Aragó vol fer arribar l'origen del santuari de l'antiga Cesaraugusta (Saragossa) als inicis mateixos del cristianisme (Maria s'hauria aparegut a l'apòstol sant Jaume, damunt d'un pilar). Però és a partir de l'època moderna que el Pilar esdevé un gran santuari marià de la Península Ibèrica, amb una irradiació vers l'Amèrica Llatina (ja que els nadius de les actuals Bahames ‘descobreixen’ Colom i els seus el 1492). Maria, símbol de la fortalesa en la fe, la seguretat de l'esperança i la constància en la caritat.«Si bones faves vols sembrar, fes-ho per la Mare de Déu del Pilar», segons una dita popular.
Agenda
