Ara fa 60 anys que l’Església catòlica romana va celebrar un Concili que, a parer meu, va tenir tres grans efectes. En primer lloc, una renovació profunda basada en un anar a les arrels bíbliques, que són la nostra base i punt de referència. En segon lloc, un aggiornamento, un posar-se al dia, un fugir d’una subcultura eclesial que es mira el melic i es tanca en un castell a fi de defensar-se. I finalment, re-equilibrar, posar en el seu lloc, elements, costums i normatives que a través dels segles s’havien anat descentrant i distorsionant.
Un missatge bàsic i fecund fou descriure l’Església com a «Poble de Déu», com el conjunt de seguidors de Crist, amb diversitat de dons, carismes, ministeris i responsabilitats. Tot batejat és membre de ple dret del Poble de Déu, és un ungit/consagrat, té una dignitat i una pertinença bàsica comuna que agermana tots els cristians.
L’eclesiologia d’abans del Concili acostumava a representar l’Església com una piràmide, on a la base hi ha els laics i laiques, i per sobre d’ells els diversos graus ministerials de preveres, bisbes i a dalt de tot el Papa de Roma. El document sobre l’Església va invertir la piràmide: primer hi ha els cristians batejats, el Poble de Déu; els diversos ministeris estan per servir a tots, no per a dominar. El papa Francesc fa servir una altra figura geomètrica, la del poliedre, on hi som tots en comunió dins de la diversitat de carismes, dons i ministeris.
D’aquesta manera d’entendre l’Església se’n deriva que ella és constitutivament «sinodal». En grec «sin odos» vol dir «caminar junts», «fer camí plegats», compartint i discernint junts, amb corresponsabilitat.
Tot això queda en pura teoria o bons desitjos si no existeixen o es creen maneres concretes, instruments que ho afavoreixin. La preparació que el Papa demana a tots els catòlics consisteix a detectar on fa més falta i quins mitjans es creen per fer-ho possible.
