És divendres al captard. En Jordi, l’animador del grup de joves, acull els primers que arriben comentant els resultats del mundial. Només falten el Marc i la Paula. De sobte s’obre la porta i entren tots dos, visiblement alterats. Això sorprèn, perquè solen ser una parella molt tranquil·la.
—Deixem-ho estar —esclata la Paula—. Per més que insisteixis, no em convenceràs. Ho trobo una idiotesa. Se’n va a seure a un extrem, tota seriosa. L’ambient queda tens; en Jordi prova de crear una falca per alleugerir la situació:
—Podem saber de què discutíeu, o és cosa vostra?
La Paula, mirant de reüll el Marc, intervé:
—Parlàvem de les incoherències dels polítics. El 30 de gener vinga a fer campanyes de pau a totes les escoles, i avui els informatius deien que Europa accelera un augment històric del pressupost en Defensa. Això és treballar per la pau? Quina pau? Tu creus que Jesús hi estaria d’acord?
Tothom comença a dir-hi la seva. En Jordi aixeca la mà convidant a la calma.
—Voleu que parlem de la pau avui? Pot ser un bon tema.
Tots hi estan d’acord. El Marc, pragmàtic de mena, deixa anar:
—És que calen més armes per garantir la pau. L’OTAN ha de ser més forta si vol resoldre els conflictes. Si vis pacem, para bellum, deia Juli Cèsar: “Si vols la pau, prepara la guerra”.
Alguns protesten; altres hi estan d’acord. En Jordi respira a fons abans de seguir. En aquests moments agraeix les classes de Bíblia rebudes a l’ISCREB. Amb un posat tranquil, i amb mitja rialla, el corregeix:
—Ei, Marc, que la frase no és de Juli Cèsar —encara que en alguna pel·lícula així es digui—, sinó de l’escriptor Publi Flavi Vegeci, del segle IV. Però comencem pel lèxic. La paraula “pau” ve del llatí pax. Per als romans, pax era pau… perquè els soldats vigilaven bé les cantonades, les ciutats i les fronteres. Una pau imposada, que silencia els conflictes però no els resol. Per posar un exemple: és com quan a classe hi ha silenci, però només perquè ningú gosa parlar.
La Paula assenteix i exclama:
—Aquesta no és la pau de Jesús.
—Exacte —continua en Jordi—. Al Nou Testament no hi surt pax, sinó eirēnē: serenor, calma, absència de conflicte. Quan la Bíblia hebrea es tradueix al grec —la Septuaginta—, shalom queda reduïda a eirēnē. És una paraula bonica, però més restringida; parla sobretot de serenor interior. És important, sí… però no és tot. El contingut de shalom es veu empobrit. Jesús no parla d’eirēnē, sinó de shalom: la pau bíblica, que és harmonia, plenitud, justícia, relació, fecunditat, benestar compartit. Quan diu “La meva pau us deixo”, parla de la pau que ve de Déu: do i tasca alhora; relació reconciliada; justícia que fa possible la convivència; vida que floreix.
La Paula, somrient, exclama:
—Per tant, la pax romana és l’antítesi de shalom.
—És cert —corrobora en Jordi—, perquè entranya silenci forçat, estabilitat comprada per la força. I avui tornem a confondre pau amb control, seguretat amb armament, ordre amb justícia.
El Marc baixa el cap, pensatiu.
—Jesús no ofereix tranquil·litat —continua en Jordi—, sinó reconciliació. No ofereix silenci, sinó Vida. Si diem que volem la pau mentre fabriquem armes, no busquem shalom: busquem pax. I la pax no salva.
Els joves callen. Alguna cosa ha fet diana.
Aquest silenci anima en Jordi a seguir:
—A la Bíblia, shalom és un do essencial de Déu. Per preguntar a algú com està, es diu: “Estàs en pau?”. I en el comiat: “Ves-te’n en pau”. Recordeu quan Jesús ho diu a la dona guarida de les pèrdues de sang?: “Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau” (Lc 8,48). I la pau s’acompanya de la guarició. El shalom és fruit de la benedicció divina: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que el Senyor et faci veure la claror del seu rostre i et sigui propici. Que el Senyor fixi damunt teu la seva mirada i et concedeixi la pau” (Nm 6,24-26). Ara bé, els profetes ho tenien clar: no hi ha pau sense justícia. I el Messies que havia de venir seria el Príncep de la Pau. En Jesús, aquesta esperança es fa realitat: “Pau a vosaltres”, diu als deixebles aquell vespre de Pasqua.
—Tot això està molt bé —salta el Sergi, que és de la corda del Marc—, però vivim en un món on la violència està a l’ordre del dia.
—Tens raó, Sergi, però el cristià no és aquell que s’acontenta amb unes pràctiques religioses, sinó qui assumeix el compromís de la benaurança formulada per Jesús: “Feliços els qui treballen per la pau” (Mt 5,9). I Jaume ho resumeix amb una claredat que travessa els segles: “El fruit de la justícia és sembrat en esperit de pau pels qui treballen per la pau”. (Jm 3,18). No ho podem perdre mai de vista si volem ser coherents amb l’Evangeli.
Dit això, en Jordi es mira el rellotge i veu que és hora de posar punt final.
La reunió acaba i l’ambient és molt diferent del que hi havia al començar. Com si aquella paraula antiga —shalom— hagués entrat a la sala i hagués encès una llum nova en els membres del grup. El Marc i la Paula es miren i somriuen. El Sergi exclama:
—I si anem tots junts a fer una pizza?
Tothom hi està d’acord. La Paula diu amb veu baixa al Marc:
—Potser la pau comença per coses tan senzilles com aquesta.
