El segle XXI ens està sorprenent enormement; esperançats en un nou moment presidit per renovats valors emergents, per més proximitat, pau i humanitat pròpies de la millora global que els avenços dels darrers temps portaven, crèiem que tot el què teníem per davant seria molt millor. Tanmateix, esclats globals de terrorisme ideològic, de fractures morals de l’economia positiva, d’epidemiologies de pandèmies no previstes, del creixent envelliment en solitud i de buits emocionals, han anat estructurant i calant sense adonar-nos un món on la productivitat i la individualitat exigent, com recorda el filòsof Byung Chul-Han, ens treuen la pau del viure, allunyant-nos dels nostres marcs humans de referència. Fins i tot les darreres innovacions, de la mà de la pretesa “intel·ligència” certament artificial, porten l’ésser humà a la seva deshumanització inconscient, com adverteix el Sant Pare Lleó XIV en la seva encíclica “Magnifica Humanitas”
És en aquest context, de sorpresa, que l’esperança i l’amor, de la mà de la fe, esdevenen les eines fonamentals, les virtuts espirituals per excel·lència, per a encarar, cristianament, el futur. Avui més que mai, el missatge al què som cridats ens mena a la pacificació. Pacificar l’entorn, pacificar la mort, pacificar els espais, el què i el com. Les revolucions no violentes que han permès sacsejar consciències del colonialisme ferotge del segle passat, que encara avui interpel·len les civilitzacions en defensa dels drets dels vulnerables, de les veritats primeres, han de reeixir incansablement, de la mà de la persona “humana”.
Al 2050, més de la meitat de la població mundial viurà a les ciutats, en comunitats grans, en nuclis que cercant confort i feina ens portaran de retruc més contaminació i soroll. Espais on, tot i el grup, l’individu estarà més sol. Quina contrarietat, vet aquí, quan sabem que allò que ens fa precisament humans és el grup, tanmateix; perquè l’ésser humà no viu aïllat, no podria. De fet, el llenguatge ha esdevingut la clau de volta fonamental de l’evolució de l’homínid; i la comunicació el seu marc relacional. Els sapiens ens hem espavilat com a espècie tot parlant, en diàleg, identitàriament. I la llengua i la relació han construït el vincle personal que encara avui ens fa sentir estimats, i que haurem de preservar a tota costa.
La relació per la paraula, el gest, el tacte, la mirada, han permès l’humà el més meravellós del desplegament de seu sistema nerviós, l’han acompanyat en l’emergir d’un cervell de luxe que ens albira i permet l’experiència transcendent. La interrelació, i les neurones mirall, l’altre que no soc jo, porten la persona humana a ser millor. Ara bé, les paraules amb què comuniquem també són font de malentès, de confrontació i de marcada violència fins i tot. La comunicació verbal i no verbal ha estat capaç de malmetre moltes vides des del dedins. Ha fet possible l’animadversió, el distanciament i el rebuig, despertar les pitjors emocions negatives, esquinçant la pau. Fins i tot, contemplem astorats el creixent aïllament emocional de les generacions més joves, i la fredor comunicativa, des del més que interxarxat món social, que cal corregir a poc trigar.
Ha estat en aquest context que en les darreres dècades neix un corrent de pensament, de la mà del psicòleg M. Rosenberg, que posa el seu focus en la “comunicació no violenta”, un constructe argumental sobre la bona comunicació entre les persones per a afavorir relacions sanes, pacificades. Una proposta que rebla el clau de l’essència del vincle interpersonal que neix de la comunicació com a llenguatge de vida.
Fonamentat en un guió que posa en valor la comunicació que ens allunya del conflicte amb l’altre, que pacifica, que ens humanitza i ens fa més propers, l’autor proposa que en les relacions comunicatives, hom no ha d’evaluar, ni sotmetre a crítica, o jutjar l’altre. Ens commina a observar, parant l’orella del cor, tot fent escolta activa i humil, com a forma elevada d’intel·ligència humana. Aconsella identificar i expressar els sentiments que ens mouen i esdevenir capaços de mostrar la vulnerabilitat, la fragilitat, que ens visita, sense culpabilitzar ni menystenir-nos, identificant les honestes necessitats que contenim com a persones; i finalment, la proposta de Rosenberg és que siguem clars, conscients, oberts al dedins confiadament, esperançada. Només així podrem comunicar de debò.
La comunicació no violenta és una forma més d’estimar. És un ser més que un fer, en la manera de relacionar-nos, un trajecte que minora la desconfiança i que ens apropa a l’altre, que ens construeix. Aquesta proposta, aquesta forma de comunicar, que dona pau, i que enforteix l’individu, que el recorda i dignifica, ja l’hem vista abans. Els Evangelis en van plens de comunicació no violenta, de perdó, d’acolliment, de reconeixement de la feblesa pròpia, i de la cerca del bé; perquè curt i ras, la comunicació, fruit inequívoc del desplegament de l’obra de Déu en la humanitat creada, només podrà ser, si no ens deixem portar, no violenta.
