Tenir cura del cos

  En primer lloc situo la comprensió del cos i tenir cura. El cos i les seves funcions és allò més particular, més proper a un mateix: és el lloc on hom fa la primera experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià […]

01 Juny, 2021
Òscar Martí

 

En primer lloc situo la comprensió del cos i tenir cura.

El cos i les seves funcions és allò més particular, més proper a un mateix: és el lloc on hom fa la primera experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià de l’existència animada per la interioritat, alimentada per l’espiritualitat. És una presència a través de la qual hom s’expressa, es dóna a conèixer, és relaciona. És senyal del pas del temps, de la història individual i social, és evidència de la fragilitat humana. Cos i corporeïtat es complementen; la corporeïtat és més que el cos i la seva biologia, inclou la manera de ser, de fer, de sentir, de relacionar-nos: és expressió de la unitat personal. Del cos social se’n pot dir quelcom semblant des de la seva particularitat.

Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, unes relacions… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació personal i social més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitaria. No es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa. Tenir cura, cuidar, són conceptes, accions, relacionals. Una relació que s’estableix vers i amb “l’altre” ja sigui una persona, o bé, vers una xarxa de convivència, o l’entorn, posant de manifest, una vegada més, la dimensió social de tot acte personal.

La cura per un mateix és un exercici de llibertat, de descoberta i potenciació de les possibilitats, de disposició a encarar-se a les dificultats, sabent que no tot es pot resoldre: és una reflexió, introspecció personal, un “tocar de peus a terra”. La cura d’un mateix, i dels altres, a priori no és cap imperatiu moral sinó que deriva de la constitució pròpia del ser persona i de la sociabilitat històrica; és a dir, de les relacions que s’estableixen i construeixen experiència. Entenc com a vàlida l’afirmació: qui no és capaç de pensar en si mateix, de vetllar-hi, tampoc serà capaç de fer-ho amb competència pels altres. Cuidar-nos i cuidar. Tenir cura és un estil, una actitud.

Entenc que la “teologia del cuidar”, des del text bíblic, s’enceta amb Gn 2,19b, on es capacita a l’adam (l’ésser humà) per ordenar i administrar racionalment el seu espai vital, divers i diferent, perquè doni de si mateix tot allò que pot donar: perquè tingui cura del cos de la Creació a fi que realment parli de qui l’ha creat; perquè vetlli per les necessitats i possibilitats d’aquest “cos” que és la realitat en la que cadascú viu i es relaciona. Defensar, protegir, en definitiva pre/ocupar-se per. Vist així, cuidar esdevé un “lloc” de salut, de salvació, per quan en l’acció hom té cura de la realitat: és una responsabilitat, un compromís.

Dra. Rosa M. Boixareu i Vilaplana

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
⛪ La basílica de Santa Maria de Mataró ha celebrat el cinquè centenari de la seva dedicació amb una eucaristia presidida pel cardenal Joan Josep Omella.💬 «Ara ens toca a nosaltres continuar escrivint la història», va destacar el cardenal durant l'homilia, convidant els fidels a mantenir viu el llegat de fe rebut al llarg de cinc segles.🙏 Una celebració per recordar el passat amb gratitud i mirar cap al futur amb esperança.📸 Compartim alguns moments d'aquesta jornada! ...
View on Facebook (opens in a new tab)

4 days ago

Arquebisbat de Barcelona
🎨 Una col·laboració històrica entre els Museus Vaticans i el Museu Diocesà de Barcelona.Barbara Jatta, directora dels Museus Vaticans, ens parla de la importància d'aquesta primera col·laboració entre les dues institucions amb motiu de l'exposició «Art sacre italià del segle XX».🖼️ Una oportunitat única per descobrir una selecció d'obres de la col·lecció d'art modern i contemporani dels Museus Vaticans.📍 Museu Diocesà de Barcelona📅 Fins al 8 de desembre ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

(Mt 5,1-12a)