S’ha establert amb molta freqüència el paral·lelisme entre cura i malaltia. Tan és així que guarir-se s’entén com curar-se. Però tot depèn del concepte que tinguem de malaltia. I una vegada més hem d’escoltar.
En la cultura occidental, salut, malaltia i cura son senzillament actes reflexius: “Posa’t bo, no caiguis malalt, medicar-se, guarir-se” i un llarg etcètera ens ajuda a veure quina visió tenim al respecte.
El món de les religions tradicionals africanes, tornem-ho a recordar, amb totes les seves característiques, segueixen un altre camí. Tenir cura no és prevenció, això seria molt curt i egoista. Hem d’arrancar des de més lluny.
Una primera consideració bàsica: la comunitat és la prioritat de l’existència. Tan és així que la comunitat es converteix en el camp de lluita de la interacció humana, sense el grup l’individu no existeix. Aquestes idees, presentades per S. A. Thorpe en l’obra “African Traditional Religions”, les segueix desenvolupant amb aquestes paraules:
“Salut, balanç, harmonia, ordre, continuïtat, son paraules clau. No sols fan referència a una desitjable condició present per els individus i la comunitat, sinó que també representen una meta envers la qual la població es dirigeix constantment”.
Tenir cura va més enllà d’una actitud personal o social de defensa davant d’un perill individual o col·lectiu. S. A. Thorpe prossegueix:
“Aquest ideal necessita mantenir-se de la mateixa manera, tant entre la comunitat visible com en tot lo relacionat amb la comunitat invisible, conceptualitzada com poders espirituals (per exemple els avant passats)”.
Els horitzons s’han eixamplat de manera inusitada, però tornem a lo que ja s’ha dit: tenir cura no és ni més ni menys que una manera de viure con a societat. Una cura exclusivament individual desentona de tot l’entorn i de la mateixa persona.
I si entenem el tenir cura com a simple prevenció, trobarem que les Religions Tradicionals Africanes, amb tots els matisos que es vulgui, categoritzen d’una forma molt particular la malaltia, el mal com a dolor, la guarició, inclús la mateixa salut. Tornem a qui ens acompanya en aquestes breus pinzellades:
“Probablement es pugui dir que en el context africà el dolor no és predominantment físic o individual, sino més aviat psíquic, amb fortes dimensions socials. El sofriment existeix tan bon punt les relacions socials s’alteren; tan bon punt els problemes es fan presents en les esferes socioeconòmiques i polítiques”.
Societat, comunitat, identitat grupal, diguem-li com vulguem, aquest és el camí per tenir cura en la visió de molts pobles de l’Àfrica.
A les hores, lo que per a nosaltres es conseqüència (de la pol·lució, del canvi climàtic, d’un virus, d’una infecció, de l’impacte ambiental, etc.), es converteix en causa i símptoma. I anant així endavant, la malaltia ja no és res més que un càstig. Per això Thorpe conclourà:
“A no ser que es trobi el perquè d’una malaltia, el tractament no és sinó una realitat absolutament superficial. I aquest fet, més sovint del que sembla, es troba en una inicial i continuada disrupció de la unitat que provoca estrès tan a un determinat grup com al seus membres”
Tenir cura, no dubtem en repetir-ho, no és protecció, ans un fort lligam amb tot lo que envolta i conforma l’essència de la vida personal i comunitària. Tenir cura unifica la visió de la natura amb tota la seva complexitat; és un pas endavant.
