Esperança cristiana davant la guerra i els genocidis

Com parlar d’esperança enmig de la guerra i els genocidis? Quan el món es colpeja el primer que cal fer és silenci. En aquest moment en el que ens trobem, davant tantes injustícies, guerres, genocidis… el silenci no és una fugida de la realitat, sinó un aposentar aquesta veritat que ens situa davant els nostres ulls i fa accelerar els cors.

Un silenci per a situar-nos, per acollir les vides que han estat ofeses i acabades, per posar les seves vides, i les nostres davant Déu. Perquè per un cristià, la guerra i els genocidis son un crit que clama al cel, un crit de germans i germanes que demanen una resposta i una acció. És el crit del Crist en la creu. És la seva mirada que ens recorda que el nostre lloc, el espai en el que ens juguem la nostra fe, no és en la calma tranquil·la, sinó en la tempesta tumultuosa de la vida.

Què dir, què fer davant d’aquestes situacions? El primer de tot, fidelitat. No estem aquí per guanyar, per aconseguir quelcom, sinó per ser fidels a un missatge i a una promesa. Fidelitat a l’evangeli, a una bona notícia que recull la història i la realitat de les persones. I en mig d’aquesta realitat, sempre envoltada de violència, escoltar la benaurança per la pau: Feliços els que treballen per la pau.

Fidelitat a una missió, la de treballar per la pau. La de recordar que el nostre lloc en el món és aquest. I per treballar per la pau, per ser fidels, no ens podem quedar mirant els conflictes des de fora, com si tinguessin res a veure amb nosaltres. Hem de reprendre les nostres arrels i analitzar, des d’aquestes i els ensenyaments de l’església, especialment els de la Doctrina Social, el que està passant, per discernir el lloc en el que cal situar-se.

I el nostre lloc, és aquella talaia des de la qual es pot mantenir vivia l’esperança. Una esperança que té molt a veure a estar on cal estar, a viure des d’on s’ha de viure, posant-nos davant Déu. I, novament, això no vol dir mirar la realitat des de fora.

Més aviat al contrari, mantenir i defensar l’esperança exigeix un treball. Obliga a habitar la realitat, per tenir cura d’aquesta, conrear el millor de l’existència, cultivar la vida i proposar noves maneres de construir el món, perquè aquest també sigui generador de bones notícies.

Aquell treball sol·licita situar-se des dels últims, des dels més empobrits, que son els qui més pateixen aquestes situacions d’injustícia i dolor. Només des d’aquesta realitat es poden fer germinar llavors d’esperança.

L’esperança té molt a veure en ubicar als més vulnerables en el nostre cor i oferir les seves vides a Déu, per demanar-li que ens ajudi a trobar camins de pau. Camins que hem de recórrer, amb valentia. Amb la denúncia profètica sense la qual no es possible parlar ni fer visible un nou cel i una nova terra. Amb el retrobament de la veritat, desemmascarant les estructures d’odi i de pecat que fan possibles les guerres i els genocidis. Amb les mans de la fraternitat, acollint a qui necessita ajuda com el que son, germanes i germans que ens demanen ajuda. Qui deixarà als que son de la seva sang davant Déu i la terra a l’empara del mal?

L’esperança cristiana és l’arma de les nostres parròquies, comunitats, centres d’estudis, escoles,… per mobilitzar-nos per la pau. És la nostra missió, el compromís adquirit amb la realitat, el que el món necessita de nosaltres, el que ens demana, i al que son convidats des dels ulls de qui va ser clavat en una creu i de qui afirmem és Fill de Déu. Perquè només així tindrem la capacitat de continuar llegint la benaurança: seran anomenats fills de Déu.

La esperanza de los cristianos, está impregnada, en primer lugar, de una santa inquietud. No se conforma con lo que tenemos. Anhela lo que no tenemos. No se contenta con nuestra actual situación social. Desea una sociedad pacificada, solidaria, tolerante.

La esperanza de los cristianos està llamada a ser activa. No espera un futuro en paz como quien espera en invierno el autobús guarecido en la marquesina. Sale al camino de lo que desea. Lo busca. Se moviliza. Se pregunta qué puede hacer por la paz.

Juan María Uriarte, Palabras para la paz. Una pedagogia evangèlica. San Sebastián: Idatz, 2009, 400.