Esperança cristiana davant la guerra i els genocidis

Llegeix l'article d'opinió de Manu Andueza

03 Set, 2026
Església de Barcelona

Com parlar d’esperança enmig de la guerra i els genocidis? Quan el món es colpeja el primer que cal fer és silenci. En aquest moment en el que ens trobem, davant tantes injustícies, guerres, genocidis… el silenci no és una fugida de la realitat, sinó un aposentar aquesta veritat que ens situa davant els nostres ulls i fa accelerar els cors.

Un silenci per a situar-nos, per acollir les vides que han estat ofeses i acabades, per posar les seves vides, i les nostres davant Déu. Perquè per un cristià, la guerra i els genocidis son un crit que clama al cel, un crit de germans i germanes que demanen una resposta i una acció. És el crit del Crist en la creu. És la seva mirada que ens recorda que el nostre lloc, el espai en el que ens juguem la nostra fe, no és en la calma tranquil·la, sinó en la tempesta tumultuosa de la vida.

Què dir, què fer davant d’aquestes situacions? El primer de tot, fidelitat. No estem aquí per guanyar, per aconseguir quelcom, sinó per ser fidels a un missatge i a una promesa. Fidelitat a l’evangeli, a una bona notícia que recull la història i la realitat de les persones. I en mig d’aquesta realitat, sempre envoltada de violència, escoltar la benaurança per la pau: Feliços els que treballen per la pau.

Fidelitat a una missió, la de treballar per la pau. La de recordar que el nostre lloc en el món és aquest. I per treballar per la pau, per ser fidels, no ens podem quedar mirant els conflictes des de fora, com si tinguessin res a veure amb nosaltres. Hem de reprendre les nostres arrels i analitzar, des d’aquestes i els ensenyaments de l’església, especialment els de la Doctrina Social, el que està passant, per discernir el lloc en el que cal situar-se.

I el nostre lloc, és aquella talaia des de la qual es pot mantenir vivia l’esperança. Una esperança que té molt a veure a estar on cal estar, a viure des d’on s’ha de viure, posant-nos davant Déu. I, novament, això no vol dir mirar la realitat des de fora.

Més aviat al contrari, mantenir i defensar l’esperança exigeix un treball. Obliga a habitar la realitat, per tenir cura d’aquesta, conrear el millor de l’existència, cultivar la vida i proposar noves maneres de construir el món, perquè aquest també sigui generador de bones notícies.

Aquell treball sol·licita situar-se des dels últims, des dels més empobrits, que son els qui més pateixen aquestes situacions d’injustícia i dolor. Només des d’aquesta realitat es poden fer germinar llavors d’esperança.

L’esperança té molt a veure en ubicar als més vulnerables en el nostre cor i oferir les seves vides a Déu, per demanar-li que ens ajudi a trobar camins de pau. Camins que hem de recórrer, amb valentia. Amb la denúncia profètica sense la qual no es possible parlar ni fer visible un nou cel i una nova terra. Amb el retrobament de la veritat, desemmascarant les estructures d’odi i de pecat que fan possibles les guerres i els genocidis. Amb les mans de la fraternitat, acollint a qui necessita ajuda com el que son, germanes i germans que ens demanen ajuda. Qui deixarà als que son de la seva sang davant Déu i la terra a l’empara del mal?

L’esperança cristiana és l’arma de les nostres parròquies, comunitats, centres d’estudis, escoles,… per mobilitzar-nos per la pau. És la nostra missió, el compromís adquirit amb la realitat, el que el món necessita de nosaltres, el que ens demana, i al que son convidats des dels ulls de qui va ser clavat en una creu i de qui afirmem és Fill de Déu. Perquè només així tindrem la capacitat de continuar llegint la benaurança: seran anomenats fills de Déu.

La esperanza de los cristianos, está impregnada, en primer lugar, de una santa inquietud. No se conforma con lo que tenemos. Anhela lo que no tenemos. No se contenta con nuestra actual situación social. Desea una sociedad pacificada, solidaria, tolerante.

La esperanza de los cristianos està llamada a ser activa. No espera un futuro en paz como quien espera en invierno el autobús guarecido en la marquesina. Sale al camino de lo que desea. Lo busca. Se moviliza. Se pregunta qué puede hacer por la paz.

Juan María Uriarte, Palabras para la paz. Una pedagogia evangèlica. San Sebastián: Idatz, 2009, 400.

Llic. José Manuel Andueza

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
🎙️ Torna Ràdio Estel! Descobreix totes les novetats de la temporada 2026/27 amb les cares visibles que l'acompanyaran.🫂 El 7 de setembre arrenca la 32a temporada de l'emissora catòlica, amb un objectiu clar: consolidar la graella, reforçar els continguts religiosos i seguir arribant a nous públics. ... See MoreSee Less
View on Facebook
⏳ Últims dies per apuntar-se a la 2a edició del Curs d'Orientador en Prevenció de Riscos Psicosocials a l'Església. El curs està destinat a tota la comunitat eclesial, en especial als laics que, d’una manera o altra, estan vinculats a una parròquia o realitat eclesial diocesana, a fi que puguin exercir com a Orientadors dins el seu àmbit diocesà.✍🏻 Més informació i matrícula a: www.iscreb.org/ca/formacio/linies-formatives/curs-dorientador-en-prevencio-de-riscos-psicosocials... ... See MoreSee Less
View on Facebook
🙏 SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ 🙏Barcelona celebra la seva patrona! 💛L'arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, presidirà la Missa solemne amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat.📅 24 de setembre🕥 A les 10:30h📍 A la Basílica de la Mercè 🎟️ L’aforament és limitat i ja està complet. Per accedir cal entrada especial.Vivim junts aquesta festa tan especial per a Barcelona i per a tots els barcelonins i barcelonines.Que la Mare de Déu de la Mercè ens acompanyi i ens protegeixi! 🕊️ ... See MoreSee Less
View on Facebook

2 weeks ago

Arquebisbat de Barcelona
⛪ Descobrir una església és també descobrir la història d'un poble. #SantFeliuFeliu de Cabrera de Mar hi trobem molt més que un temple: una antiga església fortalesa construïda al segle XVI, pensada també per protegir els veïns dels atacs de pirates i bandolers.L'historiador i feligrès Jaume Molinos ens mostra alguns dels seus elements més singulars.▶️ Descobreix la història i el patrimoni d'aquest temple de l'Arxipr#esglésiabarcelona#maresmei#cabrerademara#patrimonireradeMar #Patrimoni ... See MoreSee Less
View on Facebook
Nascut a Montpeller (Llenguadoc), cap al 1350, Roc vengué tot el que tenia i inicià un pelegrinatge per Itàlia en què es dedicà a atendre les moltes víctimes de la pesta negra que assolava Europa. Va morir abans de fer quaranta anys, i ben aviat assolí una gran popularitat com a advocat contra la pesta i altres epidèmies. Canonitzat el 1629. «Se’l representa vestit de pelegrí, amb la cama nafrada (que ensenya) i un gos al seu costat. Nosaltres, fàcilment amaguem les nostres ferides (defectes, manies, misèries...). Això no ens prova, ens debilita, fa que la gent malparli. I si tens el valor, com Sant Roc, de “mostrar les teves ferides”?» (Anselm Grün, monjo i psicòleg).«Quan Sant Roc tomba l’espatlla, el temps canvia», segona una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres; aquells dies sí que dejunaran.

(Lc 5,33-39)