Tenir cura del cos

En primer lloc situo la comprensió del cos i tenir cura.

El cos i les seves funcions és allò més particular, més proper a un mateix: és el lloc on hom fa la primera experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià de l’existència animada per la interioritat, alimentada per l’espiritualitat. És una presència a través de la qual hom s’expressa, es dóna a conèixer, és relaciona. És senyal del pas del temps, de la història individual i social, és evidència de la fragilitat humana. Cos i corporeïtat es complementen; la corporeïtat és més que el cos i la seva biologia, inclou la manera de ser, de fer, de sentir, de relacionar-nos: és expressió de la unitat personal. Del cos social se’n pot dir quelcom semblant des de la seva particularitat.

Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, unes relacions… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació personal i social més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitaria. No es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa. Tenir cura, cuidar, són conceptes, accions, relacionals. Una relació que s’estableix vers i amb “l’altre” ja sigui una persona, o bé, vers una xarxa de convivència, o l’entorn, posant de manifest, una vegada més, la dimensió social de tot acte personal.

La cura per un mateix és un exercici de llibertat, de descoberta i potenciació de les possibilitats, de disposició a encarar-se a les dificultats, sabent que no tot es pot resoldre: és una reflexió, introspecció personal, un “tocar de peus a terra”. La cura d’un mateix, i dels altres, a priori no és cap imperatiu moral sinó que deriva de la constitució pròpia del ser persona i de la sociabilitat històrica; és a dir, de les relacions que s’estableixen i construeixen experiència. Entenc com a vàlida l’afirmació: qui no és capaç de pensar en si mateix, de vetllar-hi, tampoc serà capaç de fer-ho amb competència pels altres. Cuidar-nos i cuidar. Tenir cura és un estil, una actitud.

Entenc que la “teologia del cuidar”, des del text bíblic, s’enceta amb Gn 2,19b, on es capacita a l’adam (l’ésser humà) per ordenar i administrar racionalment el seu espai vital, divers i diferent, perquè doni de si mateix tot allò que pot donar: perquè tingui cura del cos de la Creació a fi que realment parli de qui l’ha creat; perquè vetlli per les necessitats i possibilitats d’aquest “cos” que és la realitat en la que cadascú viu i es relaciona. Defensar, protegir, en definitiva pre/ocupar-se per. Vist així, cuidar esdevé un “lloc” de salut, de salvació, per quan en l’acció hom té cura de la realitat: és una responsabilitat, un compromís.