
La pau en les benaurances en els pares de l’Església (I)
Quan Jesús proclama benaurats els constructors de la pau, no es refereix només als qui posen fi als conflictes. Els Pares de l'Església ens recorden que la pau autèntica neix primer en…
En primer lloc situo la comprensió del cos i tenir cura. El cos i les seves funcions és allò més particular, més proper a un mateix: és el lloc on hom fa la primera experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià […]
En primer lloc situo la comprensió del cos i tenir cura.
El cos i les seves funcions és allò més particular, més proper a un mateix: és el lloc on hom fa la primera experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià de l’existència animada per la interioritat, alimentada per l’espiritualitat. És una presència a través de la qual hom s’expressa, es dóna a conèixer, és relaciona. És senyal del pas del temps, de la història individual i social, és evidència de la fragilitat humana. Cos i corporeïtat es complementen; la corporeïtat és més que el cos i la seva biologia, inclou la manera de ser, de fer, de sentir, de relacionar-nos: és expressió de la unitat personal. Del cos social se’n pot dir quelcom semblant des de la seva particularitat.
Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, unes relacions… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació personal i social més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitaria. No es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa. Tenir cura, cuidar, són conceptes, accions, relacionals. Una relació que s’estableix vers i amb “l’altre” ja sigui una persona, o bé, vers una xarxa de convivència, o l’entorn, posant de manifest, una vegada més, la dimensió social de tot acte personal.
La cura per un mateix és un exercici de llibertat, de descoberta i potenciació de les possibilitats, de disposició a encarar-se a les dificultats, sabent que no tot es pot resoldre: és una reflexió, introspecció personal, un “tocar de peus a terra”. La cura d’un mateix, i dels altres, a priori no és cap imperatiu moral sinó que deriva de la constitució pròpia del ser persona i de la sociabilitat històrica; és a dir, de les relacions que s’estableixen i construeixen experiència. Entenc com a vàlida l’afirmació: qui no és capaç de pensar en si mateix, de vetllar-hi, tampoc serà capaç de fer-ho amb competència pels altres. Cuidar-nos i cuidar. Tenir cura és un estil, una actitud.
Entenc que la “teologia del cuidar”, des del text bíblic, s’enceta amb Gn 2,19b, on es capacita a l’adam (l’ésser humà) per ordenar i administrar racionalment el seu espai vital, divers i diferent, perquè doni de si mateix tot allò que pot donar: perquè tingui cura del cos de la Creació a fi que realment parli de qui l’ha creat; perquè vetlli per les necessitats i possibilitats d’aquest “cos” que és la realitat en la que cadascú viu i es relaciona. Defensar, protegir, en definitiva pre/ocupar-se per. Vist així, cuidar esdevé un “lloc” de salut, de salvació, per quan en l’acció hom té cura de la realitat: és una responsabilitat, un compromís.