La Esperanza como ancla del alma

En el contexto del próximo Jubileo, la bula Spes non confundit propone una mirada renovada sobre la esperanza como fundamento de la fe cristiana. A través de la metáfora del ancla, el autor de la Carta a los Hebreos evoca una imagen potente de esta esperanza, que, según sus palabras, es «firme y segura». Este […]

09 May, 2025

En el contexto del próximo Jubileo, la bula Spes non confundit propone una mirada renovada sobre la esperanza como fundamento de la fe cristiana. A través de la metáfora del ancla, el autor de la Carta a los Hebreos evoca una imagen potente de esta esperanza, que, según sus palabras, es «firme y segura». Este artículo profundiza en el significado del ancla como símbolo de la esperanza que nos sostiene, guiándonos hasta el «Santo de los Santos» donde Jesús, gran sacerdote, nos precede.

Hebreos insiste en mantenerse firmes en la esperanza hasta el final: «Queremos que cada uno de vosotros demuestre el mismo empeño para la plenitud de la esperanza hasta el final» (Heb 6,11). También repite, en positivo, la advertencia anterior de no volverse indolentes: «No os volváis indolentes» (Heb 6,12). Con un tono amable y exhortativo, se invita a imitar a quienes, con fe y paciencia, han heredado las promesas divinas: «imitadores de los que, mediante la fe y la paciencia, han heredado las promesas» (Heb 6,12).

El tema de heredar las promesas divinas (Heb 6,12), de las cuales Abraham fue el primer destinatario, centra una exhortación donde se afirma que tales promesas iban acompañadas de un juramento, también divino: «Cuando Dios prometió a Abraham, no pudiendo jurar por otro mayor, juró por sí mismo» (Heb 6,13). Esta promesa y juramento divino se concreta citando Gn 22,17: «Bendiciéndote te bendeciré, y multiplicándote te multiplicaré» (Heb 6,14). La espera paciente de Abraham le permitió disfrutarlo: «esperando pacientemente, obtuvo la promesa» (Heb 6,15).

También se destaca la relevancia del juramento humano, que invoca un nombre mayor como garantía de su cumplimiento: «Porque los hombres juran por alguien mayor que ellos» (Heb 6,16). Asimismo, el juramento humano asegura el fin de los litigios: «en toda discusión entre ellos, el juramento pone fin, como garantía» (Heb 6,16). Esta presentación introduce el valor del juramento divino, que es inmutable por naturaleza: «queriendo mostrar más plenamente a los herederos de la promesa la irrevocabilidad de su designio, interpuso un juramento» (Heb 6,17). Entonces, la garantía de que se cumplirá la promesa y el juramento divino —presentado en forma de bendición y descendencia— se vuelve plena. Así pues, el consuelo de que todo se cumplirá debe ser absoluto, apoyándose firmemente en tal promesa: «para que, mediante dos actos irrevocables —en los cuales es imposible que Dios mienta—, tengamos un firme aliento los que buscamos aferrarnos a la esperanza propuesta» (Heb 6,18).

La metáfora del ancla que se aferra al fondo marino para fijar la nave expresa que la esperanza cumple la misma función dentro del alma, dándole anclaje y estabilidad: «la tenemos como ancla del alma, segura y firme» (Heb 6,19). También añade, haciendo una alegoría cultual, que la esperanza eleva el alma creyente a las alturas hasta traspasar el velo del templo celestial: «que entra hasta el interior del velo» (Heb 6,19). Se trata de una escena teológica increíble, que culmina con la certeza de que Jesús, como nuestro precursor, atravesó previamente este velo celestial: «donde, como nuestro precursor, entró Jesús» (Heb 6,20). Esta imagen teológica expresa la exaltación de Jesús en las alturas tras su vida mortal. Es precisamente en este espacio cultual eminentísimo del Sancta Sanctorum celestial, después de traspasar el velo, donde Jesús ha llegado a ser gran sacerdote eterno, siempre según el orden de Melquisedec: «que, según el orden de Melquisedec, ha llegado a ser gran sacerdote para siempre» (Heb 6,20).

Dr. Jordi Cervera i Valls

Te interesará…

Síguenos

Facebook
⛪ La basílica de Santa Maria de Mataró ha celebrat el cinquè centenari de la seva dedicació amb una eucaristia presidida pel cardenal Joan Josep Omella.💬 «Ara ens toca a nosaltres continuar escrivint la història», va destacar el cardenal durant l'homilia, convidant els fidels a mantenir viu el llegat de fe rebut al llarg de cinc segles.🙏 Una celebració per recordar el passat amb gratitud i mirar cap al futur amb esperança.📸 Compartim alguns moments d'aquesta jornada! ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)

4 days ago

Arquebisbat de Barcelona
🎨 Una col·laboració històrica entre els Museus Vaticans i el Museu Diocesà de Barcelona.Barbara Jatta, directora dels Museus Vaticans, ens parla de la importància d'aquesta primera col·laboració entre les dues institucions amb motiu de l'exposició «Art sacre italià del segle XX».🖼️ Una oportunitat única per descobrir una selecció d'obres de la col·lecció d'art modern i contemporani dels Museus Vaticans.📍 Museu Diocesà de Barcelona📅 Fins al 8 de desembre ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Vatican Media

Agenda

Evangelio del día

Alegraos y regocijaos, porque vuestra recompensa será grande en el cielo.

(Mt 5,1-12a)