En el context del proper Jubileu, la butlla Spes non confundit proposa una mirada renovada sobre l’esperança com a fonament de la fe cristiana. A través de la metàfora de l’àncora, l’autor de la Carta als Hebreus evoca una imatge potent d’aquesta esperança, que, segons les seves paraules, és «ferma i segura». Aquest article aprofundeix en el significat de l’àncora com a símbol de l’esperança que ens sosté, guiant-nos fins al «Sant dels Sants» on Jesús, gran sacerdot, ens precedeix.
Hebreus insisteix de mantenir-se ferms en l’esperança fins a la fi: «Voldríem que cada un de vosaltres demostri el mateix afany per la plenitud de l’esperança fins a la fi» (He 6,11). També repeteix, en positiu, l’acusació anterior de no tornar-se indolents: «Ja que no heu de tornar-vos indolents» (He 6,12). Amb to amable i exhortatiu, es convida a imitar els qui, amb fe i paciència, han heretat les promeses divines: « imitadors dels qui, per mitjà de la fe i la paciència, han heretat les promeses» (He 6,12).
El tema d’heretar les promeses divines (He 6,12), de les quals Abraham va ser el primer destinatari, centra una parènesi on s’afirma que tals promeses anaven acompanyades d’un jurament, també diví: «Quan Déu prometé a Abraham, ja que per ningú de més gran podia jurar, va jurar per ell mateix» (He 6,13). Aquesta promesa i jurament diví es concreta citant Gn 22,17: «Beneint-te et beneiré, i multiplicant-te et multiplicaré» (He 6,14). L’espera pacient d’Abraham li permeté gaudir-ho: «esperant pacientment, obtingué la promesa» (He 6,15).
També es destaca la rellevància del jurament humà, que invoca un nom més gran com a garantia del seu acompliment: ««Perquè els homes juren per algú de més gran que ells» (He 6,16). Així mateix, el jurament humà també assegura la fi dels litigis: «de qualsevol discussió que tenen entre ells, el jurament li posa fi, com a garantia» (He 6,16). Aquesta presentació introdueix el valor del jurament diví, que és immutable per naturalesa: «volent mostrar més plenament als hereus de la promesa la irrevocabilitat del seu designi, va interposar un jurament» (He 6,17). Aleshores, la garantia que s’acompleixi la promesa i el jurament diví ‒presentat en forma de benedicció i de descendència‒ esdevé plena. Així doncs, el consol que tot s’acomplirà ha de ser absolut, bo i aferrant-se a tal promesa: «a fi que per dues accions irrevocables –en les quals és impossible que Déu menteixi—, tinguem un ferm encoratjament els qui busquem aferrar-nos a l’esperança proposada» (He 6,18).
La metàfora de l’àncora que s’aferra al sol marí per fixar la nau, expressa que l’esperança fa la mateixa funció dins l’ànima, donant-li ancoratge i estabilitat: «la tenim com una àncora de l’ànima, segura i ferma» (He 6,19). També afegeix, fent una al·legoria cultual, que l’esperança enlaira l’ànima creient a les altures fins a traspassar el vel del temple celestial: «que entra fins a l’interior del vel» (He 6,19). Es tracta d’una escena teològica increïble, que culmina amb la concreció que Jesús, com a precursor nostre, traspassà prèviament aquest vel celestial: «allà on, com a precursor nostre, va entrar Jesús» (He 6,20). Aquesta imatge teològica expressa l’exaltació de Jesús a les altures després de la seva vida mortal. És, precisament en aquest espai cultual eminentíssim del Sancta Sanctorum celestial, després de travessar el vel, on Jesús ha esdevingut gran sacerdot etern, sempre segons l’orde de Melquisedec: «Que, segons l’orde de Melquisedec, ha esdevingut gran sacerdot pels segles» (He 6,20).
