L’Esperança com a àncora de l’ànima

En el context del proper Jubileu, la butlla Spes non confundit proposa una mirada renovada sobre l’esperança com a fonament de la fe cristiana. A través de la metàfora de l’àncora, l’autor de la Carta als Hebreus evoca una imatge potent d’aquesta esperança, que, segons les seves paraules, és “ferma i segura”. Aquest article aprofundeix […]

09 Maig, 2025

En el context del proper Jubileu, la butlla Spes non confundit proposa una mirada renovada sobre l’esperança com a fonament de la fe cristiana. A través de la metàfora de l’àncora, l’autor de la Carta als Hebreus evoca una imatge potent d’aquesta esperança, que, segons les seves paraules, és “ferma i segura”. Aquest article aprofundeix en el significat de l’àncora com a símbol de l’esperança que ens sosté, guiant-nos fins al “Sant dels Sants” on Jesús, gran sacerdot, ens precedeix.

Hebreus insisteix de mantenir-se ferms en l’esperança fins a la fi: «Voldríem que cada un de vosaltres demostri el mateix afany per la plenitud de l’esperança fins a la fi» (He 6,11). També repeteix, en positiu, l’acusació anterior de no tornar-se indolents: «Ja que no heu de tornar-vos indolents» (He 6,12). Amb to amable i exhortatiu, es convida a imitar els qui, amb fe i paciència, han heretat les promeses divines: « imitadors dels qui, per mitjà de la fe i la paciència, han heretat les promeses» (He 6,12).

El tema d’heretar les promeses divines (He 6,12), de les quals Abraham va ser el primer destinatari, centra una parènesi on s’afirma que tals promeses anaven acompanyades d’un jurament, també diví: «Quan Déu prometé a Abraham, ja que per ningú de més gran podia jurar, va jurar per ell mateix» (He 6,13). Aquesta promesa i jurament diví es concreta citant Gn 22,17: «Beneint-te et beneiré, i multiplicant-te et multiplicaré» (He 6,14). L’espera pacient d’Abraham li permeté gaudir-ho: «esperant pacientment, obtingué la promesa» (He 6,15).

També es destaca la rellevància del jurament humà, que invoca un nom més gran com a garantia del seu acompliment: ««Perquè els homes juren per algú de més gran que ells» (He 6,16). Així mateix, el jurament humà també assegura la fi dels litigis: «de qualsevol discussió que tenen entre ells, el jurament li posa fi, com a garantia» (He 6,16). Aquesta presentació introdueix el valor del jurament diví, que és immutable per naturalesa: «volent mostrar més plenament als hereus de la promesa la irrevocabilitat del seu designi, va interposar un jurament» (He 6,17). Aleshores, la garantia que s’acompleixi la promesa i el jurament diví ‒presentat en forma de benedicció i de descendència‒ esdevé plena. Així doncs, el consol que tot s’acomplirà ha de ser absolut, bo i aferrant-se a tal promesa: «a fi que per dues accions irrevocables –en les quals és impossible que Déu menteixi—, tinguem un ferm encoratjament els qui busquem aferrar-nos a l’esperança proposada» (He 6,18).

La metàfora de l’àncora que s’aferra al sol marí per fixar la nau, expressa que l’esperança fa la mateixa funció dins l’ànima, donant-li ancoratge i estabilitat: «la tenim com una àncora de l’ànima, segura i ferma» (He 6,19). També afegeix, fent una al·legoria cultual, que l’esperança enlaira l’ànima creient a les altures fins a traspassar el vel del temple celestial: «que entra fins a l’interior del vel» (He 6,19). Es tracta d’una escena teològica increïble, que culmina amb la concreció que Jesús, com a precursor nostre, traspassà prèviament aquest vel celestial: «allà on, com a precursor nostre, va entrar Jesús» (He 6,20). Aquesta imatge teològica expressa l’exaltació de Jesús a les altures després de la seva vida mortal. És, precisament en aquest espai cultual eminentíssim del Sancta Sanctorum celestial, després de travessar el vel, on Jesús ha esdevingut gran sacerdot etern, sempre segons l’orde de Melquisedec: «Que, segons l’orde de Melquisedec, ha esdevingut  gran sacerdot pels segles» (He 6,20).

Dr. Jordi Cervera i Valls

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
La Carmina va patir depressió. Fa gairebé dos mesos, a l'Estadi Lluís Companys, la jove va fer arribar el seu testimoni al papa Lleó XIV. Recupera l'entrevista compVatican Newstican News 👇www.vaticannews.va/es/iglesia/news/2026-07/carmina-historia-depresion-papa-viaje-espana-testimoni... ... See MoreSee Less
View on Facebook
«Avui les santes Juliana i Semproniana ens ajuden a alçar la mirada»Mons. Sergi Gordo, bisbe de Tortosa, ha presidit aquest 27 de juliol la missa de Les Santes de Mataró.🔗 tinyurl.com/cvu5jmbk📸 J. Merino ... See MoreSee Less
View on Facebook

1 week ago

Arquebisbat de Barcelona
Aquest dilluns, 27 de juliol, ha tingut lloc la missa d’acció de gràcies en agraïment al comitè organitzador de la visita apostòlica del Sant Pare Lleó XIV a Barcelona, i als col·laboradors, a la Catedral de Barcelona. L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, ha presidit la missa i l’ha concelebrat el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías. 📸 Dr. G. Simón ... See MoreSee Less
View on Facebook
Memòria de les santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Acompanyant la història de sant Cugat, a partir de l’Edat Mitjana sorgeix la tradició que les santes Juliana (“relatiu a Júlia”) i Semproniana (“relatiu a Semprònia = eterna”) són deixebles seves. I l’any 1667, el frare Joan Gaspar Roig, afirma en una obra que les santes són filles de l’antiga Iluro. Mataró en reivindicarà les relíquies fins que les aconseguirà el 1772. L’ofici que es canta a la “Missa de les Santes” (“Missa de Glòria”) fou composta el 1848 per Mn. Manuel Blanch, amb aire d’òpera italianitzant; s’interpreta per privilegi pontifici, amb orquestra i cor, i té una duració aproximada de tres hores. Després, processó (recuperada el 1972) al voltant del temple amb les relíquies de les santes. Des de 1985 hi participa també un grup de diablesses amb música i ball propis. Festa gran a Mataró.«Si vols saber què és calor, ves per les Santes a Mataró»🥵. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Jaume, fill de Zebedeu, és juntament amb el seu germà Joan i Pere un dels que acompanyava més de prop Jesús. Segons el llibre dels Fets (12,2) fou el primer apòstol màrtir, decapitat a Jerusalem per Herodes Agripa (vers l'any 44). Patró de Galícia, després de les invasions musulmanes fou venerat com a patró dels Regnes castellans i més tard de tota Espanya. El seu sepulcre a Compostela fou un gran centre de peregrinacions medievals de tot el món cristià, després de Roma i terra Santa.«A Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre te'n llepes els dits», segons una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

La seva cara es tornà resplendent com el sol.

(Mt 17,1-9)