- «Crec en la vida eterna»: així ho professa la nostra fe i l’esperança cristiana troba en aquestes paraules una base fonamental. L’esperança, en efecte, «és la virtut teologal per la qual desitgem […] la vida eterna com la nostra felicitat». El Concili Ecumènic Vaticà II afirma: «Quan manquen el fonament diví i l’esperança de la vida eterna, la dignitat de l’home queda greument lesionada, com consta sovint avui, i els enigmes de la vida i de la mort, de la culpa i del dolor resten sense solució, fins al punt que no rarament els homes cauen en la desesperança». Nosaltres, en canvi, en virtut de l’esperança en la que hem estat salvats, mirant al temps que passa, tenim la certesa que la història de la humanitat i la de cada un de nosaltres no es dirigeixen cap a un punt cec o un abisme fosc, sinó que s’orienten a l’encontre amb el Senyor de la glòria. Visquem per tant en l’espera del seu retorn i en l’esperança de viure per a sempre en Ell. És amb aquest esperit que fem nostra l’ardent invocació dels primers cristians, amb la que acaba la Sagrada Escriptura: «Veniu, Senyor Jesús!» (Ap22,20).
Papa Francesc, Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’any 2025, Roma 9 de maig de 2024
L’esperança cristiana es mou entre la història i l’eternitat, entre el nostre pelegrinatge humà, en el qual assumim el protagonisme tot i invocant la llum i la força de Déu per conduir aquesta història pels camins de la justícia i de la pau, i la vida eterna, en la qual Déu té tot el protagonisme en acollir-nos a aquest Regne ja etern i definitiu que va sembrar en l’ànima humana a través de Jesucrist i que va mantenir viu i expectant a través de l’Esperit Sant.
Aquest moviment entre avui i sempre és més aviat una relació dialèctica en la que un aspecte reclama la presència i la complementarietat de l’altre. Una tensió insuperable que ens obliga a mantenir-nos atents als dos pols d’atracció existencial. Vivim responsablement la història, però sabent-nos cridats i orientats cap a l’eternitat de Déu i en Déu. Vivim en l’esperança de la vida eterna que, malgrat sigui desconeguda per a nosaltres, sabem que ens és donada amorosament per Déu, però una esperança que cal encarnar en la dinàmica històrica humana que anuncia, prepara i inicia la història de l’eternitat en Déu. De manera que no podem dir que vivim l’esperança cristiana si al mateix temps no estem profundament implicats en els avatars de la nostra història humana. Però no vivim l’esperança cristiana si ens limitem a un esguard temporal, entre l’ahir, l’avui i el demà de la història, prescindint de la dimensió d’eternitat que transcendeix la història i la porta més enllà, a la dimensió que, malgrat ens sigui desconeguda, ens és pròpia en tant que promesa de Déu en Crist animada en el fons dels nostres cors per l’Esperit.
És per això que l’esperança cristiana ens allunya de la sensació de buidor, de la temença que tot sigui un disbarat o un temps perdut, perquè tot, cada moment de la nostra existència històrica, ja fa part del teixit de l’eternitat. I res, ni els més dolorosos desastres, ni els més desbaratats desgavells del nostre món, no ens esfondrarà, perquè ens sabem llençats a una transcendència, a un més enllà que assumeix, guareix i supera tota contingència. Però tampoc els èxits més gratificants, ni les victòries més grandioses, ni les experiències més belles no poden ni han de distreure’ns de la fugacitat de tot plegat ni de la seva llavor de plenitud que ens fa mirar confiadament cap al futur d’eternitat que és en Déu i és Déu mateix.
Viure en l’esperança cristiana és, doncs, viure seriosament la nostra quotidianitat i al mateix temps anhelar i entreveure un futur transcendent que ens mena a la plenitud de l’amor de Déu.
