Un llarg camí per recórrer

  «El primer servei que s’ha de prestar als altres en la comunió consisteix a escoltar-los» Papa Francesc   El tema de la sinodalitat va molt més enllà de qüestions d’eclesiologia o de teologia pràctica o canònica, tot i que aquestes figuren, sens dubte, entre les disciplines privilegiades en aquest àmbit. M’interessa la sinodalitat com […]

30 Abr, 2024
Òscar Martí

 

«El primer servei que s’ha de prestar als altres en la comunió consisteix a escoltar-los»
Papa Francesc

 

El tema de la sinodalitat va molt més enllà de qüestions d’eclesiologia o de teologia pràctica o canònica, tot i que aquestes figuren, sens dubte, entre les disciplines privilegiades en aquest àmbit. M’interessa la sinodalitat com a dimensió fonamental, constitutiva de l’Església, de l’ésser-eclesial, des dels seus inicis, des del camí dels dos deixebles que van sortir de Jerusalem pocs dies després de Pasqua per anar a Emaús (Lc 24,13), però de fet ja des de la vocació i el camí dels deixebles seguint Jesús de Natzaret.

La sinodalitat, és a dir, el caminar conjunt dels deixebles seguint Crist o al seu costat, precedeix l’esdeveniment de Pentecosta, encara que sovint considerem, amb raó, l’esdeveniment de l’efusió de l’Esperit com el “naixement” de l’Església.

“Caminar junts” representa amb més precisió el terme grec (σύνοδος, sun-odos) que “avançar junts”. Aquest “caminar junts” seguint Aquell que és ell mateix el camí -en primer lloc el camí del Pare vers la humanitat i el món, però també el camí que condueix al Pare- és una dimensió constitutiva de l’Església. La mateixa Església és aquest “caminar junts” com a poble reunit per Déu.

La nostra vida és una vida comuna, i la nostra tasca és una tasca comuna: això és el que hem perdut i això és el que primer cal restaurar. L’antiga consciència eclesial sabia que hem d’estar sempre junts, reunits per a un mateix objectiu. Actualment gairebé mai estem junts sinó cadascú pel seu compte.

Com traduir concretament la sinodalitat de l’Església? Com es pot fer el pas de la sinodalitat de l’Església, de la sinodalitat que és l’Església, a la sinodalitat a l’Església, és a dir, la sinodalitat tal com estem cridats a practicar-la, de manera molt més visible i concreta, visibilitzant així el “camí comú” que és la mateixa Església? Com sinodalitzar l’Església, les nostres Esglésies? Com “desplegar la sinodalitat dins de cada Església local”? I com desplegar aquesta sinodalitat de manera ecumènica?

Assegurant-se que a l’Església hi hagi llocs i instàncies autèntiques de reflexió, discerniment, discussió, decisió… Escoltant!

Una Església sinodal és una Església d’escolta, conscient que escoltar és més que sentir. Escoltar és una conversió permanent i en tot moment. A la Commemoració del 50 Aniversari de la Institució del Sínode de Bisbes (17 d’octubre de 2015), el papa Francesc deia:

Una Església sinodal és una Església de l’escolta, amb la consciència que escoltar «és més que sentir». És una escolta reciproca en la qual cadascú té alguna cosa per aprendre. Poble fidel, col·legi episcopal, Bisbe de Roma: un en escolta dels altres; i tots en escolta de l’Esperit Sant, l’«Esperit de la veritat» (Jn 14,17), per conèixer allò que «diu l’Esperit a les Esglésies» (Ap 2,7).

Aquesta és la crida que cal seguir escoltant; aquest és l’objectiu que convé aplicar.

En clau ecumènica i en línia amb John Zizioulas, un sínode no s’ha d’identificar mai com una institució que està per sobre de les Esglésies locals; existeix com a element de comunió d’aquestes esglésies, perquè la seva unitat pugui emergir com una “simfonia” de maneres diverses de viure l’Evangeli. L’Església universal no és una institució per sobre de les Esglésies locals, sinó una comunió d’Esglésies plenes i catòliques. La unitat no dissol la diversitat.

La diversitat no ha de ser intimidada per la unitat ni acaparada per aquesta. La diversitat no s’ha de subjugar a la unitat. L’objectiu és redescobrir la dimensió sinodal de l’Església com a esdeveniment de comunió, on l’Església esdevingui el que és, i això a tots els nivells: des de les Esglésies locals, particulars, regionals, nacionals, continentals, fins al nivell mundial.

Si poguéssim escoltar, aprendre i reaprendre a “caminar junts”, no només cadascú en la seva pròpia tradició d’Església, sinó veritablement sun, llavors quelcom insospitat, provinent directament de l’Evangeli de la reconciliació, es veuria dins i fora de l’Església de Jesucrist.

Llic. Ezequiel Mir

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
⛪ La basílica de Santa Maria de Mataró ha celebrat el cinquè centenari de la seva dedicació amb una eucaristia presidida pel cardenal Joan Josep Omella.💬 «Ara ens toca a nosaltres continuar escrivint la història», va destacar el cardenal durant l'homilia, convidant els fidels a mantenir viu el llegat de fe rebut al llarg de cinc segles.🙏 Una celebració per recordar el passat amb gratitud i mirar cap al futur amb esperança.📸 Compartim alguns moments d'aquesta jornada! ...
View on Facebook (opens in a new tab)

4 days ago

Arquebisbat de Barcelona
🎨 Una col·laboració històrica entre els Museus Vaticans i el Museu Diocesà de Barcelona.Barbara Jatta, directora dels Museus Vaticans, ens parla de la importància d'aquesta primera col·laboració entre les dues institucions amb motiu de l'exposició «Art sacre italià del segle XX».🖼️ Una oportunitat única per descobrir una selecció d'obres de la col·lecció d'art modern i contemporani dels Museus Vaticans.📍 Museu Diocesà de Barcelona📅 Fins al 8 de desembre ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

(Mt 5,1-12a)