«El primer servei que s’ha de prestar als altres en la comunió consisteix a escoltar-los»
Papa Francesc
El tema de la sinodalitat va molt més enllà de qüestions d’eclesiologia o de teologia pràctica o canònica, tot i que aquestes figuren, sens dubte, entre les disciplines privilegiades en aquest àmbit. M’interessa la sinodalitat com a dimensió fonamental, constitutiva de l’Església, de l’ésser-eclesial, des dels seus inicis, des del camí dels dos deixebles que van sortir de Jerusalem pocs dies després de Pasqua per anar a Emaús (Lc 24,13), però de fet ja des de la vocació i el camí dels deixebles seguint Jesús de Natzaret.
La sinodalitat, és a dir, el caminar conjunt dels deixebles seguint Crist o al seu costat, precedeix l’esdeveniment de Pentecosta, encara que sovint considerem, amb raó, l’esdeveniment de l’efusió de l’Esperit com el “naixement” de l’Església.
“Caminar junts” representa amb més precisió el terme grec (σύνοδος, sun-odos) que “avançar junts”. Aquest “caminar junts” seguint Aquell que és ell mateix el camí -en primer lloc el camí del Pare vers la humanitat i el món, però també el camí que condueix al Pare- és una dimensió constitutiva de l’Església. La mateixa Església és aquest “caminar junts” com a poble reunit per Déu.
La nostra vida és una vida comuna, i la nostra tasca és una tasca comuna: això és el que hem perdut i això és el que primer cal restaurar. L’antiga consciència eclesial sabia que hem d’estar sempre junts, reunits per a un mateix objectiu. Actualment gairebé mai estem junts sinó cadascú pel seu compte.
Com traduir concretament la sinodalitat de l’Església? Com es pot fer el pas de la sinodalitat de l’Església, de la sinodalitat que és l’Església, a la sinodalitat a l’Església, és a dir, la sinodalitat tal com estem cridats a practicar-la, de manera molt més visible i concreta, visibilitzant així el “camí comú” que és la mateixa Església? Com sinodalitzar l’Església, les nostres Esglésies? Com “desplegar la sinodalitat dins de cada Església local”? I com desplegar aquesta sinodalitat de manera ecumènica?
Assegurant-se que a l’Església hi hagi llocs i instàncies autèntiques de reflexió, discerniment, discussió, decisió… Escoltant!
Una Església sinodal és una Església d’escolta, conscient que escoltar és més que sentir. Escoltar és una conversió permanent i en tot moment. A la Commemoració del 50 Aniversari de la Institució del Sínode de Bisbes (17 d’octubre de 2015), el papa Francesc deia:
Una Església sinodal és una Església de l’escolta, amb la consciència que escoltar «és més que sentir». És una escolta reciproca en la qual cadascú té alguna cosa per aprendre. Poble fidel, col·legi episcopal, Bisbe de Roma: un en escolta dels altres; i tots en escolta de l’Esperit Sant, l’«Esperit de la veritat» (Jn 14,17), per conèixer allò que «diu l’Esperit a les Esglésies» (Ap 2,7).
Aquesta és la crida que cal seguir escoltant; aquest és l’objectiu que convé aplicar.
En clau ecumènica i en línia amb John Zizioulas, un sínode no s’ha d’identificar mai com una institució que està per sobre de les Esglésies locals; existeix com a element de comunió d’aquestes esglésies, perquè la seva unitat pugui emergir com una “simfonia” de maneres diverses de viure l’Evangeli. L’Església universal no és una institució per sobre de les Esglésies locals, sinó una comunió d’Esglésies plenes i catòliques. La unitat no dissol la diversitat.
La diversitat no ha de ser intimidada per la unitat ni acaparada per aquesta. La diversitat no s’ha de subjugar a la unitat. L’objectiu és redescobrir la dimensió sinodal de l’Església com a esdeveniment de comunió, on l’Església esdevingui el que és, i això a tots els nivells: des de les Esglésies locals, particulars, regionals, nacionals, continentals, fins al nivell mundial.
Si poguéssim escoltar, aprendre i reaprendre a “caminar junts”, no només cadascú en la seva pròpia tradició d’Església, sinó veritablement sun, llavors quelcom insospitat, provinent directament de l’Evangeli de la reconciliació, es veuria dins i fora de l’Església de Jesucrist.
