Un llarg camí per recórrer

  «El primer servei que s’ha de prestar als altres en la comunió consisteix a escoltar-los» Papa Francesc   El tema de la sinodalitat va molt més enllà de qüestions d’eclesiologia o de teologia pràctica o canònica, tot i que aquestes figuren, sens dubte, entre les disciplines privilegiades en aquest àmbit. M’interessa la sinodalitat com […]

30 Abr, 2024
Òscar Martí

 

«El primer servei que s’ha de prestar als altres en la comunió consisteix a escoltar-los»
Papa Francesc

 

El tema de la sinodalitat va molt més enllà de qüestions d’eclesiologia o de teologia pràctica o canònica, tot i que aquestes figuren, sens dubte, entre les disciplines privilegiades en aquest àmbit. M’interessa la sinodalitat com a dimensió fonamental, constitutiva de l’Església, de l’ésser-eclesial, des dels seus inicis, des del camí dels dos deixebles que van sortir de Jerusalem pocs dies després de Pasqua per anar a Emaús (Lc 24,13), però de fet ja des de la vocació i el camí dels deixebles seguint Jesús de Natzaret.

La sinodalitat, és a dir, el caminar conjunt dels deixebles seguint Crist o al seu costat, precedeix l’esdeveniment de Pentecosta, encara que sovint considerem, amb raó, l’esdeveniment de l’efusió de l’Esperit com el “naixement” de l’Església.

“Caminar junts” representa amb més precisió el terme grec (σύνοδος, sun-odos) que “avançar junts”. Aquest “caminar junts” seguint Aquell que és ell mateix el camí -en primer lloc el camí del Pare vers la humanitat i el món, però també el camí que condueix al Pare- és una dimensió constitutiva de l’Església. La mateixa Església és aquest “caminar junts” com a poble reunit per Déu.

La nostra vida és una vida comuna, i la nostra tasca és una tasca comuna: això és el que hem perdut i això és el que primer cal restaurar. L’antiga consciència eclesial sabia que hem d’estar sempre junts, reunits per a un mateix objectiu. Actualment gairebé mai estem junts sinó cadascú pel seu compte.

Com traduir concretament la sinodalitat de l’Església? Com es pot fer el pas de la sinodalitat de l’Església, de la sinodalitat que és l’Església, a la sinodalitat a l’Església, és a dir, la sinodalitat tal com estem cridats a practicar-la, de manera molt més visible i concreta, visibilitzant així el “camí comú” que és la mateixa Església? Com sinodalitzar l’Església, les nostres Esglésies? Com “desplegar la sinodalitat dins de cada Església local”? I com desplegar aquesta sinodalitat de manera ecumènica?

Assegurant-se que a l’Església hi hagi llocs i instàncies autèntiques de reflexió, discerniment, discussió, decisió… Escoltant!

Una Església sinodal és una Església d’escolta, conscient que escoltar és més que sentir. Escoltar és una conversió permanent i en tot moment. A la Commemoració del 50 Aniversari de la Institució del Sínode de Bisbes (17 d’octubre de 2015), el papa Francesc deia:

Una Església sinodal és una Església de l’escolta, amb la consciència que escoltar «és més que sentir». És una escolta reciproca en la qual cadascú té alguna cosa per aprendre. Poble fidel, col·legi episcopal, Bisbe de Roma: un en escolta dels altres; i tots en escolta de l’Esperit Sant, l’«Esperit de la veritat» (Jn 14,17), per conèixer allò que «diu l’Esperit a les Esglésies» (Ap 2,7).

Aquesta és la crida que cal seguir escoltant; aquest és l’objectiu que convé aplicar.

En clau ecumènica i en línia amb John Zizioulas, un sínode no s’ha d’identificar mai com una institució que està per sobre de les Esglésies locals; existeix com a element de comunió d’aquestes esglésies, perquè la seva unitat pugui emergir com una “simfonia” de maneres diverses de viure l’Evangeli. L’Església universal no és una institució per sobre de les Esglésies locals, sinó una comunió d’Esglésies plenes i catòliques. La unitat no dissol la diversitat.

La diversitat no ha de ser intimidada per la unitat ni acaparada per aquesta. La diversitat no s’ha de subjugar a la unitat. L’objectiu és redescobrir la dimensió sinodal de l’Església com a esdeveniment de comunió, on l’Església esdevingui el que és, i això a tots els nivells: des de les Esglésies locals, particulars, regionals, nacionals, continentals, fins al nivell mundial.

Si poguéssim escoltar, aprendre i reaprendre a “caminar junts”, no només cadascú en la seva pròpia tradició d’Església, sinó veritablement sun, llavors quelcom insospitat, provinent directament de l’Evangeli de la reconciliació, es veuria dins i fora de l’Església de Jesucrist.

Llic. Ezequiel Mir

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
La Carmina va patir depressió. Fa gairebé dos mesos, a l'Estadi Lluís Companys, la jove va fer arribar el seu testimoni al papa Lleó XIV. Recupera l'entrevista compVatican Newstican News 👇www.vaticannews.va/es/iglesia/news/2026-07/carmina-historia-depresion-papa-viaje-espana-testimoni... ... See MoreSee Less
View on Facebook
«Avui les santes Juliana i Semproniana ens ajuden a alçar la mirada»Mons. Sergi Gordo, bisbe de Tortosa, ha presidit aquest 27 de juliol la missa de Les Santes de Mataró.🔗 tinyurl.com/cvu5jmbk📸 J. Merino ... See MoreSee Less
View on Facebook

1 week ago

Arquebisbat de Barcelona
Aquest dilluns, 27 de juliol, ha tingut lloc la missa d’acció de gràcies en agraïment al comitè organitzador de la visita apostòlica del Sant Pare Lleó XIV a Barcelona, i als col·laboradors, a la Catedral de Barcelona. L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, ha presidit la missa i l’ha concelebrat el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías. 📸 Dr. G. Simón ... See MoreSee Less
View on Facebook
Memòria de les santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Acompanyant la història de sant Cugat, a partir de l’Edat Mitjana sorgeix la tradició que les santes Juliana (“relatiu a Júlia”) i Semproniana (“relatiu a Semprònia = eterna”) són deixebles seves. I l’any 1667, el frare Joan Gaspar Roig, afirma en una obra que les santes són filles de l’antiga Iluro. Mataró en reivindicarà les relíquies fins que les aconseguirà el 1772. L’ofici que es canta a la “Missa de les Santes” (“Missa de Glòria”) fou composta el 1848 per Mn. Manuel Blanch, amb aire d’òpera italianitzant; s’interpreta per privilegi pontifici, amb orquestra i cor, i té una duració aproximada de tres hores. Després, processó (recuperada el 1972) al voltant del temple amb les relíquies de les santes. Des de 1985 hi participa també un grup de diablesses amb música i ball propis. Festa gran a Mataró.«Si vols saber què és calor, ves per les Santes a Mataró»🥵. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Jaume, fill de Zebedeu, és juntament amb el seu germà Joan i Pere un dels que acompanyava més de prop Jesús. Segons el llibre dels Fets (12,2) fou el primer apòstol màrtir, decapitat a Jerusalem per Herodes Agripa (vers l'any 44). Patró de Galícia, després de les invasions musulmanes fou venerat com a patró dels Regnes castellans i més tard de tota Espanya. El seu sepulcre a Compostela fou un gran centre de peregrinacions medievals de tot el món cristià, després de Roma i terra Santa.«A Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre te'n llepes els dits», segons una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Dona, és gran la teva fe!

(Mt 15,21-28)