Viure en una societat diversa en termes culturals, religiosos i conviccionals convida a situar-se davant d’aquesta realitat i reflexionar sobre la participació en ella des d’on hom és, des de l’experiència viva que dona la fe cristiana. Cal tenir en compte que el tema és complex i que demana abordar-lo amb realisme, conreant valors i accions que acompanyin el camí, com la disposició, la humilitat o la presència. En aquest article em centraré en tres accions que considero necessàries per al diàleg i que reflecteixo contemplant la vida de Jesús de Natzaret. Son actes fàcilment identificables perquè son inherents a la humanitat, a la humanitat de Jesús. Em refereixo a la capacitat de cura, és a dir, la habilitat per, des de la proximitat, trobar i facilitar situacions harmòniques; a la necessitat de conèixer-me (conèixer-nos) per reconèixer qui soc (qui som) i, eventualment, retrobar-me (retrobar-nos) en l’altre; i finalment, a la capacitat d’arriscar: voler sortir de la terra familiar per trepitjar espais nous. Guarir, (re)conèixer i arriscar formen part d’un tot de vida que obre pas a la trobada amb l’altre. Veiem ‘ho.
Quan dialoguem tenim cura de la vida
Un primer aspecte que em pot ajudar a reflexionar sobre la importància de la relació amb persones i col·lectius diversos es la vocació humana a cuidar de si mateixa i de l’altre. Sé -per experiència- que l’acte de cuidar o rebre cura és quelcom essencial per a la subsistència d’una societat. Les tasques reproductives, és a dir, aquells gestos que fan possible que hom creixi –físicament i psicològica- son sovint passats per alt, però si m’aturo, m’adono que m’ofereixen la mesura de la salut –entesa en un sentit ampli- que una societat té. Així doncs, accions que guareixen necessitats bàsiques -menjar, dormir-, conviuen amb d’altres més complexes (no pas més importants) com atendre, silenciar-se o escoltar. L’acte de ser hospitalari amb algú té a veure amb l’acció de cura d’aquesta persona (alimentar, oferir descans, escoltar, conversar) Així, sortint d’un mateix hom pot convertir-se en receptacle d’allò que porta i ofereix l’hoste (la seva biografia, recorregut, conversa…). L’hostatger també és hostatjat per l’hoste.
No hi ha diàleg sense proximitat…
La cura demana proximitat i sintonia. No puc tenir cura de persones o situacions si no m’aproximo i sintonitzo amb elles. Per tant, si l’altre és aliè a mi, la relació -la cura-, serà poc probable. Així doncs, tinc per endavant la tasca de superar els límits que m’allunyen dels altres, justament perquè, si no em dono l’oportunitat, aquests límits poden convertir-se en línies infranquejables. Conèixer es converteix en una possibilitat per difuminar línies. No esborro perquè, si soc realista, el límit forma part de la meva condició humana. Suavitzo. Puc aproximar-me a les fronteres de la meva existència, i allà, trobar-me amb algú situat en un nou espai. Prenc consciència de la meva condició d’ésser de frontera i de les possibilitats que es mobilitzen en aquest espai liminal. Conèixer algú –que ja no és tan aliè- pot néixer del rescat d’allò petit present a la vida, de la col·laboració en tasques comunes o de la trobada espiritual. En totes aquestes situacions, més o menys quotidianes, es pot donar una relació mínima on el gest o la paraula prenen cos en espais comuns (no necessàriament coincidents). Casa meva, és a dir, la meva estructura –interna, externa-, troba, en aquesta mirada atenta i gratuïta, una habitació compartida des d’on puc resignificar qui soc.
La proximitat demana ser acompanyada per la sintonia. Quan hi ha sintonia no hi ha tensió. Però alerta, doncs la manca de tensió és producte d’un recorregut al qual s’arriba amb el temps, d’un ajust situacional, que no exclou moments de trencament. En alguna ocasió, la disharmonia neix. Representacions mentals o pràctiques diverses sovint generen conflictes, desencontres, incomprensions. Malgrat l’aparent desert, la percebuda manca de sentit, em torno a trobar davant d’una nova oportunitat de creixement, que em condueix i m’esperona a anar una mica més lluny del punt de partença. Camino sense que caure construeixi la darrera paraula.
Per a una ètica del diàleg: arriscar-se a re(conèixer)…
M’aturo, doncs, a considerar com conèixer i reconèixer son processos interrelacionats. És necessari que així sigui. La meva aproximació a la persona o col·lectiu divers per raó de cultura, religió, espiritualitat, convicció…pot ser purament conceptual, o bé, pot acostar-se a quelcom aterrat, incorporat. Si conec però no estimo, tard o d’hora alguna cosa fallarà en la relació. En l’àmbit del diàleg interreligiós sovint se’n parla. Puc fer experiència de com la trobada amb algú religiosament divers ha tocat tot el meu ésser, prendre consciència de la Veritat que s’amaga en ell i fins i tot, adonar-me que aquest pas, no exempt, com deia abans, de conflicte, ha produït en mi una visió més clara i una més profunda –purificada- relació amb l’experiència que tinc de Déu.
Però, ull, perquè, insisteixo, arribar a aquest punt demana viure fent recorregut: caminar i continuar fent camí. L’itinerari amara el desig de recuperar espais i temps per a l’harmonia. Demana conrear l’apertura, els interrogants oberts, la profunditat, el silenci interior, la valentia per superar límits, per transcendir, un cop i un altre, la meva mirada, per deixar-me sorprendre per la novetat que porta l’hoste. Demana arriscar.
Jesús de Natzaret
Podríem dir que Jesús ho feia? Podríem comunicar un Jesús receptiu, amatent a la trobada en clau de silenci interior i escolta, que travessa i transcendeix límits, que arrisca? La vida de Jesús és la vida d’algú que procura el bé i la salut dels altres (Ac 10,38), que construeix justícia i pau (Mt 5, 6.9), encara que no ho faci des de la lògica esperada (Mt 10, 34). És una vida impregnada per la conversa i l’acció, fruit del silenci interior i l’escolta (Mc 3, 13-19). Em puc aturar en algunes situacions vitals que mostren com el Mestre actua. Per exemple, contemplo l’Infant acollint la transformació dels savis d’Orient (Mt 2, 1-12); veig Jesús en diàleg amb la seva mare, oferint Amor per a tothom (Jn 2, 1-11); percebo la progressiva harmonització vital a la que arriba tot conversant amb la sirofenícia (Mc 7, 24-30).
Em sorprèn la seva capacitat d’apertura?, l’aproximació a l’altre?, l’escolta profunda, el deixar-se interpel·lar?, la resistència davant del conflicte?, la seva creativitat? Si la resposta és si, faig camí.
