El rostre de l’Església comunitat

La relació del ministeri ordenat amb els ministeris baptismals en moltes ocasions no és prou reeixida per fornir una Església comunitat. En el document que es recullen les inquietuds vessades de tots els racons del món sobre el paper i l’activitat del ministeri ordenat, es posen de manifest les dificultats que desvirtuen i entorpeixen la tasca dels preveres responsables de les comunitats cristianes, sobretot les parroquials. En moltes ocasions se senten sols; tambées destaquen les actituds que han enfosquit la seva missió i la seva relació amb els fidels, com un clericalisme que separa i es tanca al diàleg i a l’acollida. Tema a part i per l’extrema gravetat que comporta, s’assenyala  l’escàndol que han provocat els abusos sexuals perpetrats per ministres ordenats i, en moltes ocasions no atesos per la jerarquia eclesial amb el rigor necessari pel dolor que han causat a tantes víctimes, famílies i comunitats. Aquestes i altres situacionsposen de manifest la necessitat de revisió profunda i renovació del ministeri ordenat per tal d’adequar-lo als signes dels temps i donar-li el valor que l’església necessita per dur a terme la missió encomanada i fer visible la petjada de Crist a la terra. També cal una formació més comunitària de la comunitat cristiana.

L’Església del segle XXI ha de presentar una imatge eminentment comunitària, tal com l’esperit del Sínode sobre la sinodalitat ho posa de manifesta, al convidar-nos a participar i caminar tots junts. Donar valor al ministeri ordenat comporta donar valor a tota la comunitat cristiana, per tant, cal diàleg dintre de la comunitat a tots els nivells i responsabilitats, acollida mútua i acceptació. Tota la comunitat cristiana és cridada a la missió de fer palesa l’oferta de salvació de Déu per a tota la humanitat, i predicar l’evangeli amb paraules i gestos com va fer Jesús. Per respondre a aquesta crida ens hem de considerar com un únic ramat que segueix a l’únic Bon Pastor (Jn 10,11-18), per tant, una comunitat en comunió amb Crist, ha de ser la imatge de l’Església en el món, per dur a terme la seva missió.

El document de concili vaticà II (LG 28) descriu la missió dels preveres com a triple tasca: predicar l’evangeli, pasturar els fidels i celebrar el culte diví. Alguna d’aquestes tasques es poden compartir amb la comunitat i evitar la solitud que a vegades els aclapara. La predicació de l’evangeli, es responsabilitat de tota l’església, la predicació de la Paraula de Déu no implica només els sermons sinó que concerneix a tota la vida cristiana. Si parlem de la predicació fonamentada en una comprensió més profunda de les escriptures, especialment dels evangelis i de tot el Nou Testament, cal tenir uns estudis que ajudin a aprofundir en el significat dels textos que són compartits per molts homes i dones laiques i d’instituts consagrats i poden ser un suport important a la tasca del prevere. La predicació de l’evangeli, de ben antic, és un diàleg comunitari com se’ns mostraen els fets dels apòstols: l’escena on Priscil·la i Àquila li expliquen a Apol·lo més clarament el sentit de l’evangeli(Ac 18,26) en un diàleg respectuós i d’escolta activa.

El valor del ministre ordenat en relació als ministeris baptismals va molt lligat al valor que la comunitat cristiana doni a la participació en el culte diví. Som convocats per l’Esperit Sant però es el ministre ordenat qui convida a tota la comunitat a participar en la celebració. El culte és part de la vida cristiana i s’ha de viure amb veritable comunió amb Déu i amb els germans i germanes, per tal de rebre l’aliment necessari per dur a terme la missió encomanada. En la mesura que els cristians siguem capaços de viure els sagraments, i molt especialment l’eucaristia comunitàriament amb sentit i alegria, l’església mostrarà millor el rostre de Crist al món.