Un largo camino por recorrer

  «El primer servicio que debe prestarse a los demás en la comunión consiste en escucharlos» Papa Francisco   El tema de la sinodalidad va mucho más allá de cuestiones de eclesiología o de teología práctica o canónica, aunque éstas figuren, sin duda, entre las disciplinas privilegiadas en este ámbito. Me interesa la sinodalidad como […]

30 Abr, 2024
Òscar Martí

 

«El primer servicio que debe prestarse a los demás en la comunión consiste en escucharlos»
Papa Francisco

 

El tema de la sinodalidad va mucho más allá de cuestiones de eclesiología o de teología práctica o canónica, aunque éstas figuren, sin duda, entre las disciplinas privilegiadas en este ámbito. Me interesa la sinodalidad como dimensión fundamental, constitutiva de la Iglesia, del ser-eclesial, desde sus inicios, desde el camino de los dos discípulos que salieron de Jerusalén pocos días después de Pascua para ir a Emaús (Lc 24,13), pero de hecho ya desde la vocación y el camino de los discípulos siguiendo a Jesús de Nazaret.

La sinodalidad, es decir, el caminar conjunto de los discípulos siguiendo a Cristo o a su lado, precede al acontecimiento de Pentecostés, aunque a menudo consideramos, con razón, el evento de la efusión del Espíritu como el “nacimiento” de la Iglesia.

“Caminar juntos” representa con mayor precisión el término griego (σύνοδος, sun-odos) que “avanzar juntos”. Este “caminar juntos” siguiendo a Aquel que es él mismo el camino –en primer lugar el camino del Padre hacia la humanidad y el mundo, pero también el camino que conduce al Padre– es una dimensión constitutiva de la Iglesia. La propia Iglesia es ese “caminar juntos” como pueblo reunido por Dios.

Nuestra vida es una vida común, y nuestra tarea es una tarea común: esto es lo que hemos perdido y esto es lo que primero es necesario restaurar. La antigua conciencia eclesial sabía que debemos estar siempre juntos, reunidos para un mismo objetivo. Actualmente casi nunca estamos juntos sino cada uno por su cuenta.

¿Cómo traducir concretamente la sinodalidad de la Iglesia? ¿Cómo se puede dar el paso de la sinodalidad de la Iglesia, de la sinodalidad que es la Iglesia, a la sinodalidad en la Iglesia, es decir, la sinodalidad tal y como estamos llamados a practicarla, de forma mucho más visible y concreta, visibilizando así el “camino común” que es la propia Iglesia? ¿Cómo sinodalizar la Iglesia, nuestras Iglesias? ¿Cómo “desarrollar la sinodalidad dentro de cada Iglesia local”? ¿Y cómo desplegar esta sinodalidad de forma ecuménica?

Asegurándose de que en la Iglesia haya lugares e instancias auténticas de reflexión, discernimiento, discusión, decisión… ¡Escuchando!

Una Iglesia sinodal es una Iglesia de escucha, consciente de que escuchar es más que oír. Escuchar es una conversión permanente y en todo momento. En la Conmemoración del 50 Aniversario de la Institución del Sínodo de Obispos (17 de octubre de 2015), el papa Francisco decía:

            Una Iglesia sinodal es una Iglesia de la escucha, con la conciencia de que escuchar «es más que oír». Es una escucha reciproca en la cual cada uno tiene algo que aprender. Pueblo fiel, colegio episcopal, Obispo de Roma: uno en escucha de los otros; y todos en escucha del      Espíritu Santo, el «Espíritu de verdad» (Jn 14,17), para conocer lo que él «dice a las Iglesias»             (Ap 2,7).

Ésta es la llamada que conviene seguir escuchando; éste es el objetivo a aplicar.

En clave ecuménica y en línea con John Zizioulas, un sínodo nunca debe identificarse como una institución que está por encima de las Iglesias locales; existe como elemento de comunión de estas iglesias, para que su unidad pueda emerger como una “sinfonía” de formas diversas de vivir el Evangelio. La Iglesia universal no es una institución por encima de las Iglesias locales, sino una comunión de Iglesias llenas y católicas. La unidad no disuelve la diversidad.

La diversidad no debe ser intimidada por la unidad ni acaparada por ésta. La diversidad no debe subyugarse a la unidad. El objetivo es redescubrir la dimensión sinodal de la Iglesia como evento de comunión, donde la Iglesia se convierta en lo que es, y esto a todos los niveles: desde las Iglesias locales, particulares, regionales, nacionales, continentales, hasta el nivel mundial.

Si pudiéramos escuchar, aprender y reaprender a “caminar juntos”, no sólo cada uno en su propia tradición de Iglesia, sino verdaderamente sun, entonces algo insospechado, proveniente directamente del Evangelio de la reconciliación, se vería dentro y fuera de la Iglesia de Jesucristo.

Lic. Ezequiel Mir

Te interesará…

Síguenos

Facebook
La Carmina va patir depressió. Fa gairebé dos mesos, a l'Estadi Lluís Companys, la jove va fer arribar el seu testimoni al papa Lleó XIV. Recupera l'entrevista compVatican Newstican News 👇www.vaticannews.va/es/iglesia/news/2026-07/carmina-historia-depresion-papa-viaje-espana-testimoni... ... Ver másVer menos
View on Facebook
«Avui les santes Juliana i Semproniana ens ajuden a alçar la mirada»Mons. Sergi Gordo, bisbe de Tortosa, ha presidit aquest 27 de juliol la missa de Les Santes de Mataró.🔗 tinyurl.com/cvu5jmbk📸 J. Merino ... Ver másVer menos
View on Facebook

1 week ago

Arquebisbat de Barcelona
Aquest dilluns, 27 de juliol, ha tingut lloc la missa d’acció de gràcies en agraïment al comitè organitzador de la visita apostòlica del Sant Pare Lleó XIV a Barcelona, i als col·laboradors, a la Catedral de Barcelona. L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, ha presidit la missa i l’ha concelebrat el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías. 📸 Dr. G. Simón ... Ver másVer menos
View on Facebook
Memòria de les santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Acompanyant la història de sant Cugat, a partir de l’Edat Mitjana sorgeix la tradició que les santes Juliana (“relatiu a Júlia”) i Semproniana (“relatiu a Semprònia = eterna”) són deixebles seves. I l’any 1667, el frare Joan Gaspar Roig, afirma en una obra que les santes són filles de l’antiga Iluro. Mataró en reivindicarà les relíquies fins que les aconseguirà el 1772. L’ofici que es canta a la “Missa de les Santes” (“Missa de Glòria”) fou composta el 1848 per Mn. Manuel Blanch, amb aire d’òpera italianitzant; s’interpreta per privilegi pontifici, amb orquestra i cor, i té una duració aproximada de tres hores. Després, processó (recuperada el 1972) al voltant del temple amb les relíquies de les santes. Des de 1985 hi participa també un grup de diablesses amb música i ball propis. Festa gran a Mataró.«Si vols saber què és calor, ves per les Santes a Mataró»🥵. ... Ver másVer menos
View on Facebook
Jaume, fill de Zebedeu, és juntament amb el seu germà Joan i Pere un dels que acompanyava més de prop Jesús. Segons el llibre dels Fets (12,2) fou el primer apòstol màrtir, decapitat a Jerusalem per Herodes Agripa (vers l'any 44). Patró de Galícia, després de les invasions musulmanes fou venerat com a patró dels Regnes castellans i més tard de tota Espanya. El seu sepulcre a Compostela fou un gran centre de peregrinacions medievals de tot el món cristià, després de Roma i terra Santa.«A Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre te'n llepes els dits», segons una dita popular. ... Ver másVer menos
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangelio del día

Mujer, qué grande es tu fe.

(Mt 15,21-28)