Que l’esperança no defrauda és també una realitat per als més vulnerables, entre els què no poques vegades estan els de més edat de les nostres civilitzacions, sovint aparcats del món de la presencialitat aparent, de la modernitat malentesa i de les vides exitoses que la joventut fretura de la mà de les xarxes socials i del pensament consumista d’occident. El nombre de les persones d’edat, per motius de la mateixa expressió demogràfica dels temps presents, s’ha multiplicat. Certament, els avis esdevindran un pilar fonamental de la societat a venir; àvies i avis que han donat el millor que tenien a les mans, que ens han projectat l’anhel per la llibertat i la pau, assolida no sense dificultat i amb patiments personals. Els que han vist prolongar la seva esperança de vida a força de ciència i d’avenç tecnològic, però que malden per una millor qualitat del viure, per un viure amb millor sentit.
Aquesta generació que encapçalarà les estadístiques poblacionals ha viscut la seva fe de forma esperançada, ha construït aquest present a força d’amor i convicció. Ho ha fet a cor que vols, amb els valors de la feina ben feta, de l’esforç quotidià i de la senzillesa dels que s’han construït des del dedins. Aquesta generació que ens segueixen inspirant la fe, han estat capaços de la millor de les espiritualitats interiors, de les seves pregàries casolanes, de la seva ritualitat silenciosa, compartida al replà i a les places. Ens han ofert una transcendència que ha begut de la fe, de l’esperança i de la caritat fraterna. I d’aquestes virtuts, que repetidament ens menen a Déu, l’esperança, la seva esperança infrangible n’és la llavor fonamental.
Aquesta esperança d’un món millor, de la Pau que ens ha de venir, que han fet i fan visible a través de les seves vides, de les experiències que segueixen petjant el nostre constructe social i personal, és una esperança que com diu Sant Pau no defrauda, que no pot decebre mai, intangible com n’és, i de valuosa. Els més grans han anat arrelant la fe endins i l’amor enfora a partir d’aquesta espurna que els ha mantingut ferms. S’han construït sobre el món del segle XX, amarat de secularisme escèptic, de dades entristidores i de fets incomprensibles. Uns temps, els actuals, que demanen la consistència espiritual suficient per a mantenir el cap ben alt i el cor ben afermat davant el brogit i la superficialitat del defora al que ens porta l’avui que ens rodeja.
Per a ells, l’esperança és més apreciada encara! La percepció meditada i el sentiment pel món que contemplen, en el context dels temps que els queda per viure, no és la mateixa que la que viuen les noves generacions que somien enllà. Veuen amb cert neguit i dolor que l’ésser humà perd repetidament les oportunitats de transformació del Regne que la humanitat anhela. En apropar-se els temps darrers, semblaria que queda menys de tot per a res…. És aleshores quan mantenir l’esperança viva, la que mai defrauda, la del darrer dia, l’esperança en Ell només, és més admirable encara. Aleshores, aquesta seva esperança que fa possible viure la fe i seguir oferint l’Amor, esdevé una grandesa encara més gran.
Sí, els més grans han estat i segueixen estant referents en esperança, autèntics testimonis de gratuïtat i generositat. La viuen en els somriures que amaguen les seves pors, i algunes soledats. En un context de grans incerteses, de màxima ambigüitat i complexitat en tot, de freturosa velocitat, ens cal escoltar aquestes precioses ànimes plenes de saviesa i esperança. Precisament perquè la seva esperança, que no té calendari, ens és una dolça llum i un suau escalf, humil reflex de la transformació interior que fa possible la vinguda del Regne ara i aquí. La seva és realment una esperança que no ens defrauda.
