L’educació no enganya

D’acord, la butlla de convocació pel Jubileu de 2025 du un altre títol: “L’esperança no enganya” (Spes non confundit; Rm 5,5). Atesa, però, la reincidència de la identificació de l’educació com un acte d’esperança al llarg del pontificat del papa Francesc  – especialment en referència a la presentació del Pacte Educatiu Global, el 15 d’octubre de 2020, tot just fa quatre anys – no està de menys una reflexió sobre el Jubileu de 2025 des de l’àmbit de l’educació.

D’entrada, la negació del títol de l’article pot presentar-se com a més “realista” si ens deixem endur per alguns discursos marcadament ideologitzats – ja sigui en perspectiva utòpica, gnòstica, involucionista, etc. – però, així com el papa Francesc demanava un pacte global per a l’educació, en aquesta butlla ens trobem amb “la necessitat d’una aliança social per a l’esperança, que sigui inclusiva i no ideològica” (núm.11), és a dir, ressona com a nota de fons en els documents magisterials de l’Església d’avui l’anada a l’encontre de l’altre i l’enfortiment dels vincles envers el bé comú.

Tant l’educació com l’esperança – i el pelegrinatge n’és una expressió comuna – demanen un recorregut, un fer camí plegats. No en va, “pedagog” és aquell qui, en la seva etimologia (paidos, infant + agogos, acompanyant o conductor), “acompanya a l’infant”. En l’àmbit del món clàssic, el pedagog era sovint un esclau, qui acompanyava l’infant a l’escola, i, ja ho veieu, ens podem posar el davantal i rentar peus com ho feien els esclaus (Jn 13) o ens podem posar la bata de docent i ensenyar a infants i joves, però, al capdavall, sempre som “al servei de”.

Hi ha, però, un punt més en aquest “acompanyar” en perspectiva de l’educació. L’educador acompanya perquè és alhora un guia, algú que lidera. No es tracta d’un fet merament quantitatiu, de kilòmetres recorreguts o acumulació de tasques educatives – que també, perquè som inserits en la història i som sers condicionats en el temps i l’espai… “se’ns fan butllofes als peus i durícies al cervell” de caminar i pensar conjuntament! – sinó, sobretot, qualitatiu, de com acompanya i cap a on. “Educar” prové del mot indoeuropeu “deuk”, que és “guiar”. L’educació no enganya quan no renuncia a la seva dimensió de guiatge, quan no defuig d’assenyalar camins concrets, quan – sent conscient de ser un pobre i limitat dit en mans de savi – indica la Lluna i ensenya la resplendor d’Aquell qui és la Llum. Educa qui ensenya, com agulla d’una brúixola, l’Esperança.

En relació a l’educació cal tenir especialment present el número 12 de la butlla Spes non confundit: “També necessiten signes d’esperança aquells que la representen en si mateixos: els joves”. L’educació que no enganya és aquella que “no reclou  els dits dins  les mans” i  no es resigna (als  mals resultats, a la cantarella desmoralitzant, a l’opacitat de les males gestions,  al malbaratament vocacional del docent, al doblegament de pràctiques alienadores en bé del consum, etc.) sinó que es significa una i altra vegada apuntat amb el dit ben alt sense deixar de posar, per això, els mitjans possibles per acompanyar infants i joves en una vida reeixida. “Resulta trist veure joves sense esperança” ens diu el papa Francesc;  com a comunitat educativa ens cal reflexionar si no resulta igualment trista també una escola sense esperança, una escola sense “res a oferir”.

Per a una “escola en sortida”, que respongui compassada a la crida d’una “església en sortida” (EG, nums.19-24), cal molta esperança i, si aquest concepte d’esperança resulta molt abstracte, la butlla Spes non confundit ens dona alguna pista: ens cal, per exemple, paciència! (núm. 4). Sortir també és, paradoxalment, aturar-se per a saber esperar a l’altre; practicar un cert “slow learning” que ofereixi un temps i un espai per a poder “ensenyar/assenyalar” el món i les coses en actitud de contemplació i admiració. L’educació no enganya quan possibilita l’obertura de cada membre de la comunitat educativa cap allò que la fonamenta, on és ancorada, fins a crear un àmbit de llibertat i caritat (GE, núm.8) on poder arribar a confessar, com Sant Pau, que “res no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rm 8,39)