Spes non confundit, “l’esperança no defrauda”: és l’encoratjament de Pau a la comunitat cristiana de Roma. És l’encoratjament bíblic a qui es vol mantenir fidel al Déu Pare evangèlic que regalima estimació, aquella estimació profètica exigent i, alhora, persistent (per ex., Osees); per això, la Butlla ens diu “L’esperança neix de l’amor i es fonamenta en l’amor…” (3). Aquesta és una esperança que es recolza en ella mateixa, consistent en la seva argumentació perquè l’esperança necessita ser argumentada. I la Butlla ho fa amb convicció, per “aquest” fidel: es tracta de l’esperança cristiana (3), que pot compartir “espai” amb altres esperances. Anem a veure-ho.
Un munt de cites bíbliques acompanyen el text de la Butlla. Cites de les que se’n extreu el contingut antropològic per relligar-lo amb el teològic: o bé, és a l’inrevés? Sigui com sigui, no pot ser d’altra manera perquè la reflexió teològica ho és a causa i per aquesta humanitat particular i col·lectiva. Paciència, perseverança, coratge, etc., són actituds citades aplicades i pròpies de l’ésser humà; també el seu contrari.
Al punt 11, la Butlla, s’adreça expressament als malats reconeixent la fragilitat de la situació que fa trontollar la seva autonomia: es demana que el seu patiment sigui alleujat i se’n tingui cura amb el rerefons de l’esperança bíblica. Però la malaltia, què és?, què vol dir ser una persona malalta? Molt breument: la malaltia, amb les seves característiques, no solament és un fenomen biològic, ho és de la persona en el seu conjunt i tot el que suposa, ho és de la societat i les seves relacions i projeccions, del medi en que hom viu i conviu, amb la natura com habitacle. Alguns trets de la malaltia: és un procés en el que es viu la vida amenaçada per un conflicte, un afebliment, un trastorn, una pèrdua, un desordre… que altera la capacitat humana, particular i col·lectiva, de decidir, disposar, projectar… lliurement, perquè condiciona (per ex., la pobresa, com a fenomen social, és una malaltia que afecta a persones i grups concrets: històricament, és una malaltia endèmica): quan hom emmalalteix ho viu així. “Els signes dels temps” de la Butlla es poden extrapolar al “pronòstic de la malaltia”: hom espera un bon pronòstic i que es compleixi. L’emmalaltiment social també ho viu així: diem que una societat, un grup social, ha emmalaltit quan algunes d’aquestes característiques formen part de la seva normalitat. La malaltia és una possibilitat real al llarg de la vida, i afecta a aquesta vida; no la deixa indiferent: patiment, incertesa, dubte, neguit i, també, esperança. Una esperança immanent, perquè el patiment, en sentit ampli, demana una resolució ràpida i positiva: ara i aquí. Hom resta a l’expectativa de la resposta a un munt de qüestions que ni es formulen de cop ni, sovint, tenen la resposta desitjada, o bé, no hi ha resposta: la persona malalta fa experiència d’una realitat colpidora que trasbalsa la seva normalitat de vida. Però hi ha malalties i malalties, em refereixo a aquelles que deixen petjada en la vida de la persona, del grup social: la pràctica de les obres de misericòrdia, de les que parla la Butlla, descriuen actituds humanes que reconeixen en “l’altre” la pròpia imatge i se’n compadeix, és a dir, viu-sent el mateix que aquest “altre” (el relat bíblic hi afegeix la dimensió transcendent; però la compassió forma part de la lúcida comprensió de què vol dir ser ésser humà).
Quan hom emmalalteix, quan la realitat emmalalteix, esdevé pelegrina cap a una esperança que restitueixi el benestar perdut, malmès, ja sia a nivell personal o més ampli; que aporti lucidesa a les possibilitats reals i acceptació coratjosa de les mateixes; que no sigui un “moment” de passivitat sinó de recerca de motivacions que alimentin una guarició entesa com una altra manera de viure, el millor possible. Em quedo curta, molt curta, en el relat. Un darrer apunt: la Butlla té un volgut objectiu i component bíblic i teològic que contextualitza tots els apartats. Cert. A l’apartat 11, dedicat als malalts, les seves circumstancies i els agents sanitaris; fa un exercici de sobrietat teològica potser perquè, en un primer moment, l’autèntic discurs sobre el patiment és la compassió. Entesa en qualsevol dimensió: personal, social, transcendent.
