Els cristians, d’una manera o altra, estem obligats a ser testimonis i a donar raó de l’esperança. El que tenim entre mans és molt més gran que les circumstàncies històriques que ens ha tocat viure. Tenim esperança perquè ens fiem de la promesa de Déu en Jesucrist, i perquè sabem que aquesta és ben diferent de moltes altres “esperances històriques”. Tal com diu el papa Francesc “Spes non confundit” (aquesta no defrauda). Tanmateix, no podem ser ingenus i negar que per molt que ens fiem, hi ha temps personals i comunitaris on tot resulta més fàcil. Temps més engrescadors i lluminosos… Els que estem vivint no ho son gaire, i és segurament per això que el jubileu al que ens convoca el Papa tingui tot el sentit.
Dins el text de la butlla hi ha un apartat on es fa referència precisament als “signes d’esperança”, una invitació en paraules seves a “posar atenció a tot el bo que hi ha en el món per a no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència” (n. 7).
Entre els signes enumerats el papa fa referència al signe de la pau. “Que el primer signe d’esperança es tradueixi en pau per al món, un món que es troba de nou submergit en la tragèdia de la guerra” (n, 8). Als núvols negres dels nous i vells conflictes regionals (Iemen, R. D. del Congo, Kurdistán, Síria, Palestina, Ucraïna…), se’ls hi ha afegit darrerament l’amenaça d’un conflicte mundial. Es torna a parlar frívolament de míssils continentals, d’armes nuclears… armes amb una capacitat de destrucció que ni tan sols podem imaginar. L’any vinent se celebraran 50 anys del llançament de la primera bomba atòmica, i encara que la memòria dels darrers supervivents s’apagui, no hauria d’apagar-se la memòria de la humanitat (o millor de la inhumanitat que va suposar aquella acció).
És aquesta la raó que porta al papa a situar aquest signe, el signe de la pau, com el primer a recuperar en aquest any del jubileu: «Es molt somniar que les armes callin i deixin de causar destrucció i mort? Deixem que el Jubileu ens recordi que els que “treballen per la pau” podran ser “anomenats fills de Déu” (M7 5, 9)». (n.8)
Un altre signe d’esperança menys evident i segurament, més contracultural per aquest jubileu es el que passa a expressar a continuació: «mirar el futur amb esperança també equival a tenir una visió de la vida plena d’entusiasme per a compartir amb els altres» (n.9). I situa aquest “compartir amb els altres” en la necessitat de recuperar el desig de transmetre la vida, es a dir, el «desig dels joves d’engendrar nous fills i filles». Situar l’augment de la natalitat com un signe d’esperança es discutible, ja que va lligat també (i el mateix papa ho reconeix) al compromís legislatiu dels estats. Però es veritat que Francesc vol presentar-ho com una iniciativa encaminada a trencar el cercle de «conformar-se amb sobreviure o subsistir mediocrement, amotllant-se al moment present i deixant-se satisfer solament per realitats materials».
Es discutible que trencar aquest cercle passi només per la decisió de tenir més fills i així «omplir tants bressols buits com hi ha a tants llocs del món», perquè segurament hi ha més formes de donar vida que només la procreació. Sembla que el Papa no aconsegueixi escapar del reduccionisme biològic tan present en la tradició eclesial. Però sí que es cert, i en això vol posar especial esment el pontífex, que és urgent recuperar el desig de transmetre vida, tant la biològica com (afegeixo jo) aquella que es desprèn de multitud d’altres compromisos amb la dignitat i els drets de les persones.
