L’esperança cristiana té el seu fonament en la fe, en la certesa que l’amor i la misericòrdia de Déu són perennes. Tanmateix, com que l’Esperit Sant és omnipresent i la seva acció és perenne, hi ha d’haver una dimensió encarnada d’aquesta virtut teologal que la butlla pontifícia «Spes not confundit» evoca i convida a actualitzar. Escau, doncs, una breu reflexió sobre els ‘signes d’esperança’ envers el nostre proïsme i la mare Terra.
En una societat dominada pel materialisme tecnocràtic, el Jubileu de l’any vinent proposa un puixant antídot, rememorar un ensenyament bíblic tan important com oblidat: la Terra és obra divina, és de Déu, i per tant els béns terrenals estan destinats a satisfer les necessitats de tota la humanitat. Reconeixent el vincle indissociable entre la pau i la justícia, la butlla proposa mesures per regenerar un sistema socioeconòmic tan injust que -segons Intermón-Oxfam- concentra la riquesa material en un nombre cada cop més petit de països, empreses i persones, fins al punt que l’1% de la humanitat acumula avui més riquesa material que el 95% restant, i les desigualtats segueixen creixent, atiant les injustícies i els conflictes arreu del món.
Recordant que la justícia social i ambiental són dues cares de la mateixa realitat, el jubileu de 2025 farà una crida a abordar-les conjuntament. Tornarà a plantejar el que ja va intentar -sense èxit- en el jubileu del segon mil·lenni: la condonació del deute econòmic que els països empobrits han contret envers els més poderosos, fruit d’unes polítiques neocolonials globalitzades. Com que no volen reconèixer l’immens deute ecològic que tenim envers els països empobrits d’on importem la majoria de recursos que consumim, els països rics es neguen a condonar un deute econòmic que és part essencial de les ‘estructures de pecat’ que perpetuen i incrementen les desigualtats escandaloses que trobem a l’arrel d’innombrables injustícies, moltes dels quals desemboquen en guerres.
Segons el Centre Delàs, el nombre de països involucrats en conflictes bèl·lics en els darrers anys ha vorejat la seixantena, és a dir, prop d’un terç dels països del món estan en guerra, malgrat que els mitjans només parlin d’uns pocs. En moltes d’aquestes guerres la gran banca i algunes grans empreses -també espanyoles- hi fan enormes beneficis econòmics. Amb realisme profètic, la butlla demana retirar els fons econòmics que van a despesa militar i armament i destinar-los a nodrir un fons per acabar amb la fam del món, que pateixen més de mil milions de germans nostres, segons la FAO. Un fons per finançar iniciatives que facin que els habitants dels països empobrits i espoliats, no hagin de recórrer a la violència ni emigrar per sobreviure o fugir de la misèria.
L’altra dimensió és la justícia ambiental, la relació explotadora i destructiva que la civilització dominant té envers la Terra, per satisfer el consumisme desenfrenat d’una minoria, que està causant una veritable hecatombe en la vida silvestre. Des dels anys 1970, el declivi de les poblacions d’animals silvestres ha estat del 68%. Més d’un terç dels arbres del món ha estat destruït (el signe de la tercera trompeta de l’Apocalipsi). A Catalunya, en els darrers vint anys, el conjunt de les poblacions d’espècies de la fauna silvestre han caigut un 25%, però en alguns grups, com els peixos autòctons d’aigua dolça, s’han reduït més d’un 90%.
On són, doncs, els signes d’esperança? En les innombrables organitzacions i les persones que no es deixen espantar ni bloquejar davant de les tendències globals negatives, que fan tot el que es al seu abast a favor de la pau, la llibertat i la justícia social i ambiental, primer de tot dins seu, i després envers el proïsme i la resta d’éssers vius. Despresos de qualsevol optimisme progressista quimèric, com un acte de servei a Déu, confiant com ho van fer aquells ‘treballadors de l’onzena hora’ en la qual ens ha tocat viure.
