El Document Final (DF) del Sínode de la sinodalitat està impregnat des de les seves primeres línies d’una dimensió profètica que convida a una visió no ensimismada de l’Església. Ja en el núm. 2 el DF afirma: «Fixar la mirada en el Senyor no ens aparta del drama de la història, sinó que obre els nostres ulls per reconèixer el patiment que ens envolta i ens penetra». Per tant, resulta un error reduir la sinodalitat «a una estratègia o una eina per a una major eficiència organitzativa» (n. 50), sinó que ha d’aspirar a ser una nova manera de fer o, en altres paraules, «una predisposició espiritual que impregna la vida quotidiana dels batejats i tots els aspectes de la missió de l’Església» (n. 43).
Aquesta dimensió profètica, que el DF —citant Lumen Gentium— fonamenta en el Baptisme, és crucial per entendre el significat real de la sinodalitat i per evitar implementacions que la limitin a l’àmbit purament organitzatiu. El text exhorta a una presa de consciència per part de la comunitat del paper real i possible que l’Església ha de tenir avui en una «època marcada per l’augment de les desigualtats, la creixent desil·lusió amb els models tradicionals de govern, el desencís amb el funcionament de la democràcia, les creixents tendències autocràtiques i dictatorials, el domini del model de mercat sense tenir en compte la vulnerabilitat de les persones i la creació, i la temptació de resoldre els conflictes per la força en lloc del diàleg» (n. 47).
Davant de tot això, l’Església, des de la humilitat (n. 47), ha de proposar no només un relat sinó una pràctica realment profètica que contrasti aquells elements que la cultura i el pensament dominants consideren com l’únic model de vida possible. Davant d’un individualisme extrem que aïlla, o un comunitarisme que ofega, la crida és «a una cura recíproca, a la interdependència i a la coresponsabilitat pel bé comú» (n. 48). Davant d’un món que concentra el poder en uns pocs i margina la majoria, «la disponibilitat per escoltar tothom, especialment els pobres». Davant d’una ferida mortal que esquerdà la casa comuna i ens desvincula de la natura, la proposta de l’ecologia integral que insisteix en la necessitat de tenir cura dels vincles…
Interpretar la proposta de la sinodalitat des de la clau de la profecia social evita una interpretació ensimismada que se centri només en dirimir qüestions organitzatives i de poder dins l’Església. No dic que això no sigui necessari —i el DF hi dedica cites rellevants—, sinó que és bo percebre que la proposta sinodal també ens obre a una manera de relacionar-nos amb el món. «L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu: la Resurrecció de Jesús» (n. 14) i aquest testimoni és profètic en tant que condueix (des del Ressuscitat) a un compromís amb la justícia i la reconciliació. La presa de consciència d’aquest caràcter profètic dins de la missió de l’Església universal, de cada Església particular, de cada comunitat i de cada cristià, és vital perquè la sinodalitat es desplegui realment en tot el seu potencial.
En un moment de crisi d’època i també de crisi de l’Església, el DF ens demana precisament de prendre consciència (des de la humilitat) de l’enorme potencial profètic que té la nostra fe personal i comunitària, per gastada, desorientada o envellida que sigui. Allò que a vegades ens sembla més petit o insignificant adquireix avui un valor excepcional quan es posa en joc en la vida diària allà on siguem. «L’amistat, la pregària, el compromís al servei dels pobres i la cura de la casa comuna» (n. 23) són elements presents en la nostra tradició que, renovats sota la proposta de la sinodalitat, poden adquirir la condició de subversius, revolucionaris… profètics. Aquesta és una de les crides del Sínode i dependrà de tots i totes la seva implementació.
