Foto: Pixabay
La sinodalitat ha emergit en l’eclesiologia contemporània no pas com una simple estratègia pastoral, sinó com una dimensió constitutiva de l’Església, expressió viva de la seva identitat com a Poble de Déu en camí. Derivada del terme grec sýnodos (“caminar plegats”), remet a l’antiga pràctica eclesial de reunir-se per dialogar, discernir i decidir sota el guiatge de l’Esperit Sant.
Al llarg de la història, el “sínode” ha assumit diverses formes a les Esglésies d’Orient i d’Occident, però totes comparteixen una mateixa finalitat: cercar plegats la voluntat de Déu. En aquest sentit, la sinodalitat expressa el mode propi de ser Església: una comunitat que, reunida per Crist i guiada per l’Esperit, camina unida vers el Regne de Déu.
“La sinodalitat és el caminar plegats dels cristians amb Crist i vers el Regne de Déu, en unió amb tota la humanitat. Orientada a la missió, implica la reunió en assemblea, l’escolta recíproca, el diàleg, el discerniment comunitari, el consens com a signe de la presència de l’Esperit i la presa de decisions en corresponsabilitat diferenciada.”
En termes senzills, la sinodalitat constitueix un camí de renovació espiritual i de reforma estructural, que vol fer de l’Església una comunitat més participativa, corresponsable i missionera, capaç d’acompanyar tota persona i irradiar la llum de Crist.
Les tres dimensions de la sinodalitat
La sinodalitat s’entén millor com un modus vivendi et operandi, un estil de vida i d’acció que integra tres dimensions complementàries.
- Estil de vida i missió.
És el mode ordinari de viure i actuar de l’Església. El Poble de Déu, convocat pel Senyor en la força de l’Esperit, camina unit anunciant l’Evangeli mitjançant l’escolta comunitària de la Paraula, la celebració eucarística, la fraternitat en la comunió i la participació activa de tots els batejats, en la diversitat de ministeris i carismes, al servei de la vida i de la missió eclesial.
- Estructures i processos institucionals.
La sinodalitat s’expressa també en estructures i processos eclesials que encarnen la seva naturalesa als nivells local, regional i universal. Aquests àmbits estan al servei del discerniment autoritzat de l’Església, ajudant-la a identificar, en l’escolta de l’Esperit Sant, els camins que ha de seguir per respondre fidelment a l’Evangeli.
- Esdeveniments sinodals.
Finalment, la sinodalitat es concreta en esdeveniments específics —sínodes, concilis, assemblees— convocats per l’autoritat competent. En ells, tot el Poble de Déu hi participa, sota la presidència dels bisbes en comunió amb el Papa, per discernir el camí, orientar la missió i prendre decisions pastorals al servei de l’evangelització.
Comunió, missió i autoritat
En l’eclesiologia conciliar del Poble de Déu, la comunió (communio) expressa la substància profunda del misteri i de la missió de l’Església: la unió amb la Trinitat i la unitat entre els homes realitzada en Crist per l’Esperit. En aquest context, la sinodalitat manifesta i realitza concretament la comunió, en fer visible el «caminar plegats» en la missió compartida.
La sinodalitat no és un fi en si mateixa: està ordenada a la missió. Evangelitzar constitueix la vocació i la gràcia pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda (cf. Evangelii Nuntiandi, 14). En valorar tots els carismes i ministeris, la sinodalitat permet al Poble de Déu anunciar i testimoniar amb autenticitat l’Evangeli, esdevenint signe visible de fraternitat i d’unitat en Crist. Així, missió i sinodalitat són inseparables: la missió il·lumina la sinodalitat i la sinodalitat dinamitza la missió.
La sinodalitat ofereix també un horitzó renovat per comprendre el ministeri jeràrquic. L’autoritat dels pastors és un do de l’Esperit de Crist Cap, destinat a l’edificació del Cos eclesial. Vinculada al sagrament de l’Orde, aquesta autoritat s’exerceix com a servei, per custodiar la fidelitat apostòlica de l’anunci i promoure la comunió a tots els nivells. En paraules del papa Francesc, «la sinodalitat ofereix el marc interpretatiu més adequat per comprendre el mateix ministeri jeràrquic» (17 d’octubre de 2015).
Maria, icona de l’Església sinodal
En la Verge Maria, Mare de Crist, de l’Església i de la humanitat, resplendeix la imatge d’una Església sinodal, missionera i misericordiosa. Ella encarna l’Església que escolta, prega, discerneix, acompanya i actua. De Maria aprenem l’obediència a la Paraula, l’atenció a les necessitats dels pobres i la valentia de posar-se en camí. Com ensenyava sant Pau VI, «l’acció de l’Església en el món és una prolongació de la sol·licitud de Maria» (Marialis cultus, 28).
Conclusió
La sinodalitat, en integrar espiritualitat, comunió, estructures i missió, revela el rostre d’una Església que camina unida sota el guiatge de l’Esperit, signe visible d’unitat i de fraternitat enmig del món. És l’estil eclesial del tercer mil·lenni, que convida tot el Poble de Déu a caminar junts, discernir junts i servir junts, perquè l’Església sigui cada cop més fidel al seu Senyor i més propera a la humanitat.
Ezequiel Mir
