A tenor dels números 49 al 67 del Document final del Sínode
La crida a la conversió
El Document final del Sínode (nn. 49-67) ens convida a una profunda conversió que és el fil conductor de tot el text. No es tracta només d’una apel·lació a les idees o als dogmes, sinó d’una crida que toca la vida, entesa com a relació. Thomas Merton ho expressava amb claredat en el seu llibre No man is an island [Els homes no són illes]: «El significat de la meva vida no s’ha de buscar únicament en la suma total de les meves realitzacions. Només es pot veure en la integració total dels meus assoliments i fracassos, juntament amb els èxits i fracassos de la meva generació, la meva societat i la meva època. Es poden veure, sobretot, en la meva integració dins del misteri de Crist…». Aquesta perspectiva fonamenta la sinodalitat: comunió, participació i missió.
Relacions en el pla de Déu
Més enllà d’una visió sociològica o psicològica, el tema de les relacions arrela en el terreny més profund de la teologia. Sant Pau, en la carta als Romans, revela el misteri del pla diví: «Ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans». El Fill Unigènit esdevé el Primogènit de molts germans. Filiació i fraternitat són relacions essencials. No és estrany que Jesús resumís la Llei en dos manaments: estimar Déu i estimar els germans.
Dificultats i ferides
El document apunta a assolir la qualitat evangèlica de les relacions comunitàries. Les dificultats, però, afloren des del primer moment. Per això, la conversió és indispensable per ajustar les nostres relacions a l’Evangeli. Els vincles autèntics neixen del cor, entès no com a sentiment superficial, sinó com el nucli profund on es prenen les decisions més significatives i on es dona la trobada íntima amb Déu. El text subratlla que el dinamisme relacional està inscrit en la nostra condició de criatures i dedica una atenció especial a la relació entre homes i dones, basada en igualtat i reciprocitat. Durant les sessions sinodals ha emergit sovint el dolor de dones, laiques i consagrades, arreu del món. La conversió en aquesta realitat és ineludible.
La pluralitat de contextos culturals fa que el missatge evangèlic ressoni de manera diversa. Tanmateix, es detecten lògiques relacionals distorsionades que, a vegades, s’oposen a l’Evangeli. Aquests tancaments es cronifiquen en estructures de pecat. El document recull els mals que ens afligeixen: des del rebuig dels infants fins a la marginació de la gent gran. Aquests mals també es troben a l’Església i generen víctimes. El text explicita el drama dels abusos, que han causat un sofriment indescriptible. L’escolta, la humilitat, el fet de demanar perdó i de tenir cura de les relacions ferides, la restauració de la confiança… són tasques irrenunciables. Ser-ne conscients és el primer pas per iniciar la conversió.
Corresponsabilitat i vocacions
Cada cristià està cridat a fer fructificar els dons rebuts de l’Esperit, que impulsa a anunciar l’Evangeli. La missió es nodreix dels carismes, vocacions i ministeris. En aquest exercici de corresponsabilitat, cadascú aporta segons els dons que ha rebut. El document destaca diversos col·lectius: comença amb els laics, continua amb les dones —afirmant que res ha d’impedir que assumeixin tasques de guiatge a l’Església— i recorda que resta oberta la qüestió del seu accés al ministeri diaconal. També es refereix a infants, joves i persones amb discapacitat, reconeixent el potencial que hi ha en cadascú. Famílies, vida consagrada, ministeris laicals i teologia poden fer grans aportacions als camins sinodals.
Una imatge evangèlica per al camí
Tornem al text evangèlic. Quan Pere diu que se’n va a pescar, els altres responen: «Nosaltres també hi venim». Tots junts s’apleguen a la barca i s’endinsen, sinodalment podem dir, al mar de Galilea. Així, l’Església és cridada a remar junts, guiada per l’Esperit, cap a una comunió més evangèlica.
