El papa Francesc ha convocat un sínode especial dedicat a la sinodalitat, el «sínode de la sinodalitat». Sembla una paradoxa, aprofundir una qüestió a traves, precisament, de l’exercici d’allò que es proposa aprofundir. I, tanmateix, la paradoxa és una excel·lent notícia: hem de prendre’ns més seriosament el sentit propi de la sinodalitat, una expressió que potser ha estat formulada teològicament però no aplicada pastoralment amb suficient embranzida. Potser és l’hora de superar una església estratificada, amb fronteres entre estaments diversos, entre clergues i laics, entre homes i dones, entre religiosos i seglars, per dibuixar millor una església comunitària que posa en relleu allò que compartim, la vivència de la fe i la crida a anunciar-la, per damunt de la condició i funció de cadascú en aquesta església.
No partim de zero, certament, hi ha moltes experiències de sinodalitat al llarg i ample de la història de l’església. Cal saber-les veure i subratllar. Però és veritat que també hi ha la temptació, sempre present, d’establir estament divers amb atribució d’importància i de protagonisme molt diferents. I potser, segurament, aquest és el motiu pel qual el Papa convoca aquest Sínode: es tracta de revisar seriosament la nostra organització com a comunitat coparticipada, animada per la fe comuna, il·luminada per l’Esperit i cridada a una gran missió evangelitzadora.
Hi ha petjades de sinodalitat llunyanes. D’altres són properes. De fet, la proposta de reorganització de la tasca pastoral a la diocesana de Barcelona n’és una mostra en la seva intencionalitat profunda. Perquè no es tracta només d’una proposta oportuna per afrontar la situació d’una església marcada per la secularització i la mancança de preveres, que també ho ha de ser. Es tracta, sobretot, de convertir l’amenaça en ocasió i, així, de replantejar la corresponsabilitat de tots en aquesta església, coordinant, vertebrant i optimitzant esforços i recursos.
També a la Comunitat Pastora del Poble-sec s’ha dut a terme un recorregut de sinodalitat en un exercici de coordinació de les instàncies pastorals i de les persones. Ha estat una dinàmica encetada ja fa uns anys, començada amb la voluntat de col·laboració entre les diverses parròquies del Poble-sec, Santa Madrona, Sant Pere Claver, Sant Salvador d’Horta i la Mare de Déu de Lourdes, i seguida de la voluntat d’anar més enllà, forjant una agrupació de parròquies a través d’un any de maduració compartida amb una assemblea que es va dur a terme al llarg de l’any 2014. Ja més recentment, aquesta agrupació ha estat reconeguda per l’Arquebisbat de Barcelona com a Comunitat Pastoral amb el nomenament tots els capellans com a rectors in solidum de les quatre parròquies i moderats per un d’ells, Mn. Joan Cabot.
Certament, hi havia un rerefons que facilitava la tasca: l’homogeneïtat del barri del Poble-sec en la seva organització territorial tan marcada per l’Avinguda del Paral·lel, que en dibuixa la frontera amb l’Eixample i la Ciutat Vella, i la muntanya de Montjuïc que en fa d’abric a la seva esquena. Però aquesta situació geogràfica favorable no hauria estat efectiva sense la convicció i l’esforç de tots els qui han col·laborat a teixir les trames de complicitat i de missió compartida, construint de fet una nova entitat en forma de Comunitat Pastoral que supera i també inclou les parròquies ja existents, sempre estimades pels seus feligresos.
Així, la tasca no ha estat només de visió i convicció per part de preveres, ni de decisió administrativa en forma de nomenaments. El més important ha estat organitzar les comissions, serveis i equips parroquials en una mateixa dinàmica, passant del fet de compartir experiències o del fet de col·laborar puntualment en algunes actuacions, a generar una única estructura d’acció pastoral per a tota la comunitat, amb les seves quatre parròquies. I és evident que en això hi han tingut un paper protagonista els laics que han anat fent seu el projecte i l’han anat bastint des de les diverses instàncies operatives amb veritable voluntat de treball conjunt a la litúrgia, a la catequesi, a la formació, a l’acció caritativa i també a l’acció al barri, als serveis de preparació al baptisme o al matrimoni, a l’atenció als malalts i també al servei l’atenció administrativa al despatx de la Comunitat pastoral, així com als equips de cadascuna de les quatre parròquies. És clar que no tot està fet, que cal seguir, consolidar, albirar noves accions a promoure, però el camí recorregit ha estat eficaç i gratificant, m’atreveixo a dir que per a tothom. I continuarem endavant, ben segur, amb l’empenta del Sínode de la sinodalitat.
Antoni Nello, capellà a la Comunitat Pastoral del Poble-sec
