Els actuals organismes de participació en una Iglesia sinodal missionera són els Consells, però no els tenim pertot arreu. Encara hi ha pastors que creuen que els Consells només són per informar, no pas per escoltar, consultar i discernir el que convé perquè l’Evangeli arribi arreu. Hi ha qui pensa que el bisbe o el mateix rector decidirà i farà el que millor convingui, ja que ha rebut l’Esperit Sant. Atenció! Tots i totes hem rebut l’Esperit i formem un sol cos amb diversitat de serveis i carismes (vegeu Rm 12 i 1Co 12), perquè l’edificació de l’Església i l’evangelització és responsabilitat dels qui som membres del mateix i únic cos de Crist (1Co 10,16-17).
El núm. 65 del document de la Comissió Teològica Internacional (CTI) sobre la sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església (2018) afirma:
La renovació de la vida sinodal de l’Església demana d’activar processos de consulta de tot el Poble de Déu. «La pràctica de consultar els fidels no és nova en la vida de l’Església. En l’Església de l’Edat Mitjana s’utilitzava un principi del dret romà: Quod omnes tangit, ab omnibus tractari et approbari debet (= allò que afecta a tothom ha de ser tractat i aprovat per tothom). En els tres camps de la vida de l’Església (fe, sagraments, govern), la tradició unia a una estructura jeràrquica un règim concret d’associació i d’acord, i es considerava que fos una praxi apostòlica o una tradició apostòlica» (CTI, El «sensus fidei» en la vida de l’Església, núm. 122). Aquest axioma no s’ha d’entendre en el sentit del conciliarisme a nivell eclesiològic ni del parlamentarisme a nivell polític. Ajuda més aviat a pensar i exercir la sinodalitat en el si de la comunió eclesial.
Així doncs una manera de participar és escoltant i ser escoltat. El Concili Vaticà II ja diu que els bisbes, en la seva funció de govern, han de consultar; en concret diu: «que no es neguin a escoltar els súbdits, que ell protegeix com a veritables fills i que estimula a col·laborar animosament amb ell» (Lumen gentium 27). I, quan parla del protagonisme dels laics, apunta «que els sagrats pastors, recíprocament, reconeguin i promoguin la dignitat i la responsabilitat dels laics dins l’Església, que es valguin de bon grat de llur prudent consell … » (Lumen gentium 37). Als preveres també se’ls demana «que escoltin de grat el parer dels laics, considerant-ne amb interès fratern les aspiracions i reconeixent-ne l’experiència i la competència en els diversos camps de l’activitat, per poder reconèixer junt amb ells els signes dels temps» (Presbyterorum ordinis 9).
L’Informe de síntesi (IdS) de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes –Una Església sinodal en missió (2023)– manifesta una clara convergència a valorar els diferents Consells «per al discerniment i la presa de decisions d’una comunitat missionera sinodal» (IdS 18d). I a partir d’aquest consens, proposa «l’obligatorietat dels Consells pastorals en les comunitats cristianes i en les Esglésies locals » (IdS 18h). A més, es reconeix que els organismes de participació «representen el primer àmbit en el qual es viu la dinàmica de la rendició de comptes dels qui desenvolupen tasques de responsabilitat» (IdS 18i).
En conclusió, en primer lloc, cal activar l’exercici del sentit de la fe dels fidels (el sensus fidei fidelium) que tota persona batejada ha rebut com a do de l’Esperit Sant. Un exercici que es fa en la pràctica habitual de la Revisió de Vida o RdV (veure – jutjar – actuar). La RdV ajuda a discernir, a partir dels «signes dels temps» (veritat d’experiència) i a la llum de la Paraula de Déu, el que Déu vol (veritat de fe) per a cada situació existencial i moment històric. I perquè la veritat d’experiència experimentada (vegeu Lc 24,13-24) no contradigui la veritat de fe descoberta (Lc 24,25-27), cal actuar, posant-se d’acord (veritat de mètode) perquè l’Evangeli sigui anunciat, viscut, testimoniat i encarnat o inculturat en cada situació existencial o moment històric (Lc 24,32-35).
Cal posar-se les piles, doncs, perquè els Consells (parroquials, arxiprestals o interparroquials, o de comunitats o unitats pastorals, i diocesans) siguin organismes de veritable participació, tenint en compte la vocació evangelitzadora de tota persona batejada i confirmada i que participa habitualment en l’assemblea eucarística dominical.
