Allà on es manifesti l’Esperit Sant

Com podem configurar instàncies de sinodalitat i col·legialitat que impliquin agrupacions d’Esglésies locals? És aquesta una qüestió extremadament complexa si bé cabdal per tal de consolidar l’esperit sinodal de l’Església dels nostres temps. Dit d’una altra manera, caldria preguntar-nos com som capaços d’escoltar l’Esperit. Així, com podríem afavorir i consolidar instàncies de sinodalitat i col·legialitat que siguin capaces d’implicar les Esglésies locals?

De manera més immediata, en l’Església local, ens trobem amb els anomenats consells parroquials,  i gradualment les veus ressonen a les diferents assemblees diocesanes, a les conferències episcopals i a les assemblees continentals. Com fer-ho per a que tot el procés sinodal no quedi en una mera declaració de bones intencions? Cal que existeixi aquesta estructura pròpia per tal de poder avançar tots plegats trencant l’estaticisme que sovint assetja la institució eclesiàstica. Recordem, un cop més, la paraula sinodalitat evoca aquest sentit de caminar junts, de fer comunitat i així, dins d’aquest camí comú, cal pensar quin rol assumeix cadascú de nosaltres, siguem qui siguem, fidels, preveres i diaques, religiosos, bisbes i també el bisbe de Roma. En tot aquest procés de reflexió, ens cal ser valents, ens cal actuar sense por, amb cura, amb prudència sí, però sense aquell temor, sovint infundat, que paralitza l’anunci de la Bona Nova.

A dia d’avui no totes les parròquies compten amb un consell parroquial. El seu objectiu és ben lloable però què cal fer perquè siguin realment representatius i operatius o que allò que es decideix allí siguem capaços de poder-ho traslladar a instàncies diferents. Tot això passa indissolublement  per enfortir els consells parroquials i diocesans perquè siguin realment organismes d’escolta i participació de tota la comunitat perquè l’Església és una comunió, amb diversitat de carismes i ministeris. Més allà d’allò organitzatiu, es tracta de comptar amb un instrument per posar de relleu que tot membre del Poble de Déu, en virtut del seu baptisme i confirmació, és subjecte i protagonista actiu de la missió evangelitzadora. «En virtut del sacerdoci baptismal, cada fidel està cridat a la construcció de tot el Cos i, alhora, tot el Poble de Déu, en la corresponsabilitat recíproca dels seus membres, participa a la missió de l’Església, és a dir, discerneix els signes de la presència de Déu a la història i es converteix en testimoni del seu Regne». (Congregació per al clergat, La conversió pastoral de la comunitat parroquial al servei de la missió evangelitzadora de l’Església (20-7-2020), n.109.) Aquest esperit de comunió s’uneix a una crida a la confiança, a la dignitat i responsabilitat de cada membre del Poble de Déu. En paraules de Joan Pau II, l’espiritualitat de comunió significa una «mirada del cor sobretot cap al misteri de la trinitat que habita en nosaltres, i la llum del qual ha de ser reconeguda també al rostre dels germans que estan al nostre costat» (S. Joan Pau II, Carta Novo millenio ineunte (6-1-2001), 43.)

Sense voler defugir el marge de creativitat que dóna la qüestió inicial, volem afegir algunes reflexions. Com fer possible la vivesa de la participació amb la responsabilitat i autoritat indestriablement associada? Quins processos, estructures i institucions que serien imprescindibles en aquesta església que es vol sinodal? La consulta del poble de Déu en el si de les esglésies locals, a més a més de les etapes de discerniment successives en les conferències de bisbes i continentals s’ha mostrat com un procés de «veritable experiència d’escolta de l’Esperit» «a través de l’escolta d’uns i altres». En aquest sentit, el procés sinodal ens parla d’un genuí dinamisme de comunió, implicant tots els subjectes: el poble de Déu, el col·legi episcopal, el bisbe de Roma. Per tal de què aquesta escolta del propi Esperit sigui real en aquesta mútua escolta ens caldria una traducció real, en acte, de la col·legialitat episcopal de l’església sinodal.

Ens cal aprofundir en l’habitud, en la pràctica: cal promoure l’escolta habitual del poble de Déu i primerament fer-ho en les esglésies locals, bo i potenciant els organismes de participació, escolta i discerniment.  Aquest ressò arribaria també a la necessitat de repensar els processos de presa de decisions en les conferències episcopals a partir de l’escolta del Poble de Déu en el si de les esglésies locals així com la integració de la instància continental en la normativa canònica. Una església sinodal és comunitària i dinàmica. Aquesta dimensió comunitària, sovint desdibuixada al llarg de la història, que fa que tots intervinguem en tot allò que ens afecta (Ac 15, 28) es va revifar significament amb el Concili Vaticà II (1962-1965) amb el concepte  d’Església Poble de Déu, en què tots posseïm el sentit de la fe, pel baptisme de Jesús i la unció de l’Esperit.

Francesc es nodreix novament del Concili Vaticà II quan proposa la sinodalitat com el model per a l’església del tercer mil·lenni, cridant a les esglésies locals, diocesanes, nacionals i continentals a col·laborar estretament, a escoltar-se sincerament per obrir el cor, la ment i les mans.  Això implicaria la superació de qualsevol elitisme jeràrquic, sigui de caire cultural o especialment espiritual/religiós. Els carismes jeràrquics i no jeràrquics com a do de l’esperit que són (LG4) se situen en franca comunió eclesial.  Aquesta participació implica tots els aspectes de les diferents comunitats: la formació, la litúrgia, les obres socials, el diàleg amb altres religions i cultures.

Mentre restem fidels a la revelació de la Paraula de Déu (i a la fe cristiana de la gran Tradició eclesial), l’església llegeix els signes dels temps, que cal escoltar i discernir, respon al batec de la història, de la cultura, de l’actualitat (Gaudium et spes 4, 11;44).  Aquest procés, pels cristians, està il·luminat per l’Esperit que ens condueix cap a la veritat plena (Jn 16,13).  Precisament, això va ser allò que va voler emfasitzar Joan XXIII: que l’Església guiada per l’Esperit pogués anunciar l’evangeli al món modern. Joan XXIII va afirmar que l’Església dels pobres havia de ser el rostre de l’Església del Concili Vaticà II. L’Església, la comunitat, com a font de misericòrdia  distingint com ho va fer en el seu dia Joan XXIII el dipòsit de la fe de la manera com s’expressa. Hi va haver, entre moltes altres aportacions, un retorn a les fonts i una posada al dia, l’anomenat resourcement i l’aggiornamento.

Ara, Francesc ens parla de l’ecologia a Laudato si, de la fraternitat universal a Fratelli tutti, de l’amor conjugal a Amoris laetitia. Ens parla d’una Església en sortida, que pren la iniciativa, que surt a «primerear»,  i així la sinodalitat implica una comunitat oberta, que escolta, que avança i que no tem equivocar-se ja que el poble de Déu té la unció de l’Esperit i no pot equivocar-se en la seva fe (LG 12). El repte, una vegada més, és trencar amb les resistències, dissoldre aquelles pors paralitzants que unes ratlles més amunt esmentava. I per això Francesc rep atacs furibunds, sense precedents. Centrem-nos en copsar l’Esperit del Senyor en els signes dels temps, en comunió, en camí, sinodalment.