L’escola que camina i canta

D’acord, possiblement els joves d’avui desconeguin la cançó de la “Vella xiruca” i, més aviat, en excursions escolars, és possible que ara entonin el “Caminem junts” dels Xarango. El temps passa per a tots, les mediacions i l’entorn cultural transmuta, malgrat cadascú conservi el seu particular sant tresor memorístic de la infància i la joventut amb la seva pròpia banda sonora. El que sí que ens hauria de preocupar és que restéssim muts i sense la possibilitat d’oferir un “cantus firmus”, una nota de fons, que pugui ser compartida. Escric aquestes línies al mes de juliol, l’espai on diverses institucions educatives tenen l’oportunitat per a reforçar l’acció evangelitzadora des del marc extra-curricular. En aquests moments, diverses escoles cristianes estan fent el Camí de Sant Jaume, la ruta de Sant Josep de Calassanç, el Camí Ignasià o la Ruta de l’exili de Santa Joaquima de Vedruna. L’enhorabona per totes aquestes iniciatives i l’agraïment a tots els educadors que les acompanyen. Potser seran també aquests els alumnes – i esperem que molts altres s‘hi afegeixin! – que es posin en marxa el proper curs per fer el peregrinatge a Montserrat i celebrar així el seu mil·lenari. Entonar la melodia del Virolai sí que serà fer visible la nota de fons, l’Esperança, que desitgem com a lloc de trobada per a tota la comunitat educativa de l’escola cristiana que peregrina a Catalunya.

Valgui aquesta introducció situacional – “l’escola cristiana fa camí” – per entomar una reflexió de fons que travessa l’Església: el procés sinodal. L’Escola Cristiana a Catalunya està en marxa des de la constitució del Secretariat de l’Escola Cristiana – que és com encara molt l’anomenen – l’any 1977 per iniciativa del Cardenal Narcís Jubany i el lideratge del P. Francesc Riu, SDB; posteriorment, l’any 2004 i sent ja secretari general el P. Enric Puig SJ, es constituí l’actual Fundació – que no “federació” – Escola Cristiana de Catalunya (FECC); i, finalment, els temps de la sinodalitat eclesial han coincidit amb el relleu al capdavant de la FECC amb la nova secretària general, l’any 2001, i amb l’inici del procés de Reflexió Estratègica que va cloure el passat mes d’octubre amb la celebració del Quòrum’23, el Congrés de l’Escola Cristiana de Catalunya.

Certament, un procés de “reflexió estratègica” no equival directament al “procés sinodal” presentat per l’Església – més que res, perquè la iniciativa de la FECC ja havia començat el seu recorregut quan es va donar el tret de sortida al procés sinodal – però, al llarg d’aquest caminar aparentment paral·lel, hi ha hagut una certa porositat que ha fet que l’activitat de l’escola cristiana hagi sigut també permeable i confluent amb el  caminar eclesial i és el moment de fer-ho palès arran de la lectura de l’Instrumentum laboris (IL), presentat també el passat mes d’octubre, especialment arran de la primera part del document: “Per una església sinodal. Una experiència integral”.

Una primera constatació d’aquesta relació ha coincidit amb la referència als dons de l’Esperit (1Co 12,4-7); l’agraïment compartit per la constitució d’un espai de trobada que, des de la diversitat i el respecte, “fa possible la manera evangèlica d’afrontar qüestions que sovint es plantegen en clau reivindicativa” (IL, 17). Sí, el procés de reflexió estratègica va començar a saciar la set de comunió i escolta mútua a d’una escola cristiana que, a voltes, pateix l’ofec d’un entorn complex. Aquestes primeres passes van ser temps de procurar la conversa en l’Esperit, “l’atmosfera que fa possible l’intercanvi d’experiències de vida i com l’espai del discerniment en una Església sinodal” (IL, 34). La pregunta sinodal per “què demana l’Esperit a l’Església” va ser formulada també des de la FECC, amb llenguatge propi, en relació a “Quins han de ser els trets diferencials de l’escola cristiana al segle XXI”. Arran d’una primera escolta de 486 persones d’arreu de Catalunya – titularitats, equips directius, docents, famílies, alumnes, preveres, religiosos i religioses i persones expertes externes – es van concretar tres àmbits de reflexió: la identitat cristiana, la qualitat pedagògica i el compromís social. És el que es defineix com el tercer pas del procés sinodal: “identificar els punts clau que han sortit i construir un consens sobre el fruit del treball conjunt” (IL, 39).

Si bé el procés de sinodalitat eclesial continua avui desenvolupant els seus punts clau, el de reflexió estratègica de l’escola cristiana no disposava de tanta perspectiva temporal i va procedir a tractar des de la reflexió dos dels tres punts esmentats  – la identitat cristiana i la qualitat pedagògica, amb els documents conclusius respectius – mentre que, per la urgència referent al compromís social, es va procedir a fer accions concretes en l’àmbit de la política i la comunicació. En tots tres aspectes han ressonat sempre la pràctica de la cultura de l’encontre i el diàleg, l’acceptació de la diversitat, la no-uniformització, la promoció “del jo al nosaltres”, l’obertura a tota la comunitat educativa del sistema educatiu de Catalunya o la construcció d’una “Església en sortida”  (IL, 25-29).

L’extensió d’aquest escrit no possibilita un desenvolupament més acurat, però, per concloure, encara ara, a part de les caminades físiques de les propostes evangelitzadores estivals abans esmentades, l’escola cristiana segueix caminant en la posada en pràctica dels objectius del procés de reflexió estratègica. Les trobades que s’estan realitzant amb els bisbes i delegats d’ensenyament de les esglésies locals amb seu a Catalunya, el diàleg amb la Unió de Religiosos de Catalunya o la celebració del segon Fòrum Marc Vilarassau de capellans amb atenció a la comunitat educativa de l’escola cristiana – entre d’altres moltes iniciatives de caràcter pedagògic –  en son bons testimonis. I també cantem! (IL, 40), tot deixant ressonar la cançó de la pregària inicial del Quòrum’23 amb un títol ben significatiu “Et seguiré” (Worship).