Quines estructures es poden desenvolupar per a consolidar una Església sinodal i missionera?

A Instrumentum Laboris un hi troba tantes aportacions i amb una redacció tan enumerativa que hi ha el perill de perdre-s’hi. Per això s’agraeix trobar de tant en tant petites perles que son com punts de lectura que obliguen a aturar-se. N’hi ha una que crec que s’escau molt a la pregunta que m’han demanat d’aprofundir. És la “perla” d’aquest (n.58):

 «Les institucions i les estructures, de fet, per elles mateixes no són suficients per a fer sinodal l’Església: són necessàries una cultura i una espiritualitat sinodals, animades per un desig de conversió i sostingudes per una formació adequada».

L’Església, i això es un fet compartit amb tota estructura administrativa, acostuma a dedicar una part important del seu temps a organitzar-se. Es campiona en crear organigrames, consells, comissions, secretariats, delegacions… Algunes més efímeres, altres més sòlides i que passen a engruixir el dret canònic. Podem dir, mig en broma mig seriosament, que som de ploma fàcil a l’hora de generar la nostra petita o gran burocràcia. No és només una crítica, sinó la constatació d’una realitat: tota organització, i més quan es tracta d’una organització jeràrquica, tendeix a aquest impuls.

Per això aquest nº 58 de la IL, m’ha estat com revelador de quin hauria de ser el punt de partida per respondre a la pregunta, i quines són les condicions que les institucions o estructures necessitarien per a consolidar aquesta Església sinodal i missionera.

Primer, la necessitat d’una cultura i una espiritualitat sinodals. Ja pots crear “institucions participatives” que si no hi ha “cultura participativa” la institució acabarà morint d’avorriment. I la cultura és crea a base d’anys de generar dinamismes en el qual les persones que participen de les tasques de l’església, des de les més bàsiques fins a les tasques de govern, tenen espais per sentir-se reconegudes, escoltades per sentir-se protagonistes. I encara més difícil es l’espiritualitat, si les reunions, les trobades o les assemblees no es tan amarades d’una escolta activa de l’esperit, acaben sent pur encarcarament. Cultura i espiritualitat sinodals… caldrà pensar en com anem creant un dinamisme que ens faci créixer en aquestes dues dimensions.

Segon, cal que estiguin animades per un desig de conversió. Sí, perquè tota estructura que es crea per petita que sigui, genera un espai de poder. Qualsevol càrrec o responsabilitat gran o petita, ha de tenir com a horitzó “el rentament de peus de Dijous Sant”. I això lliga amb el que dèiem abans de l’espiritualitat. Podem reproduir qualsevol estructura administrativa i fins i tot ser més o menys eficients, però el que està clar és que no podem renunciar a la mística si volem que aquestes estructures tinguin sentit i apuntin a un espiritualitat sinodal. Ah i la lògica en aquest cas es proporcional: a més poder més desig de conversió.

Tercer, que siguin sostingudes per una formació adequada. Si formar és donar forma, i si realment volem entrar en un procés de sinodalitat n’haurem d’aprendre perquè com diu la dita «no hi ha ningú que neixi ensenyat». Formació tant pels qui representen encara en l’església el principi d’autoritat (com diu el text: «fortament afirmat en la normativa vigent») i formació pels qui entrin a participar en les estructures velles o noves dirigides a consolidar una Església sinodal i missionera.

Ni la transparència ni la corresponsabilitat seran possibles sense l’orientació de IL n. 58. Es cert que les institucions tenen en elles mateixes una expressió performativa: donen forma i animen allò que diuen representar. Però també veiem, i ho veiem no només en l’Església sinó en les estructures polítiques i democràtiques, que no son suficients. Igualment que no podem parlar de democràcia pel fet de tenir un Parlament, no podem parlar de sinodalitat per tenir infinitat de consells per a tot.

Crec, sincerament, que cultura, espiritualitat, conversió i formació son elements profunds que si es cultiven poden ser no només una gran aportació al funcionament de l’estructura eclesial sinó un exemple per a un un món on la crisi de la democràcia i la tendència al totalitarisme ens haurien de preocupar en la nostra doble condició de creients i ciutadans.