Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la presentació de l’encíclica “Lloat sigueu” del Papa Francesc. Seminari Diocesà de Barcelona, 16 de setembre de 2015.
Agraeixo moltíssim al Papa Francesc aquest do preuat de l’encíclica Laudato sí dedicada al medi ambient, a l’ecologia integral. També desitjo agrair a la Facultat de Teologia de Catalunya, a la Facultat de Filosofia de Catalunya i a la Facultat Antoni Gaudí d’Història de L’Església, Arqueologia i Arts cristianes l’organització d’aquesta presentació de l’encíclica. Gràcies als ponents i a tots els qui hi heu assistit.
Penso que ens han introduït molt bé en el contingut riquíssim del document pontifici. El mateix títol ens porta a Sant Francesc d’Assís i és una invitació que el Papa Francesc ens fa a lloar el Creador en les seves criatures i a descobrir la nostra responsabilitat envers la natura i el planeta Terra.
El Papa Francesc es fa aquesta pregunta que ens interpel·la a tots: “¿Quin tipus de món desitgem transmetre als qui vindran després de nosaltres, als infants que estan creixent?”. Aquest interrogant està en el cor de la Laudato sí.
Però aquesta pregunta no contempla només el medi ambient isolat, sinó que condueix a interrogar-nos sobre el sentit de l’existència i sobre els valors que estan a la base de la nostra vida social: ¿Per quina finalitat hem vingut a aquesta terra? ¿Per quin objectiu treballem i lluitem? ¿Per què aquesta terra té necessitat de nosaltres?
L’encíclica fa referència a la terra, la nostra casa comú, que és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bonica que ens acull entre els seus braços (N.1). Tanmateix aquesta germana clama pel mal que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu ha posat en ella (N.2).
Per això Francesc ens demana una conversió ecològica, un canvi de ruta per tal de tenir cura de la nostra casa comú. I el Papa reconeix que s’observa també una creixent sensibilitat en relació al medi ambient i a la cura de la natura i una dolorosa preocupació pel que està succeint en el nostre planeta (N. 19).
L’encíclica va dirigida als catòlics ja que l’ecologia forma part de la seva fe: tenir cura de la Creació feta per Déu (N.64), però es proposa especialment entrar en diàleg amb tots els homes i dones de la humanitat respecte de la casa comú (N.3) i va dirigida també als responsables més directes del medi ambient. El diàleg és un eix transversal de l’encíclica i és l’instrument per afrontar i resoldre els problemes. La carta encíclica conté molts missatges que sintonitzen amb la sensibilitat moderna respecte de l’ecologia.
Francesc ens proposa una “ecologia humana integral” i tots recordem que “Déu creà l’home i la dona” i Déu els beneí dient-los: “Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” (Gn 1, 27-28). No som els creadors, els amos del cosmos, sinó administradors, per posar-ho al servei de tota la humanitat de tots els temps. El Papa ens diu que hi ha una relació directa entre una ecologia integral i una antropologia autèntica. La “qüestió ecològica” és també una qüestió essencialment moral. Davant de la natura visible del cosmos estem sotmesos a lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de les quals no resta impune. Antoni Gaudí era un gran ecologista, com a bon franciscà. Ell creia que l’artista col·labora amb Déu en l’obra de la creació, per això es diu que és un “creador”.
El deute ecològic es fa present pensant en l’hemisferi sud, per haver pres els recursos que tenien aquells països. Algú ha escrit que la immigració africana obeeix d’alguna manera a aquest deute ecològic i que hem de restituir els països rics.
La indiferència religiosa i l’allunyament de Déu també tenen molt a veure amb l’abús de la natura i amb la seva utilització egoista. Quan escoltem la veu de Déu, descobrim que no només estem cridats a tenir cura de la fragilitat dels germans, sinó també de la fragilitat del món creat.
El Papa llença un missatge esperançador dient que “la humanitat encara té capacitat de col·laborar per construir la nostra casa comú” (N.13), “l’ésser humà encara és capaç d’intervenir positivament” (N.58), “no tot està perdut.
Tots som responsables de poder oferir la terra als que hi habitaran després de nosaltres. Aquesta és una encíclica que tots hem de llegir i hem de posar en pràctica.
