Tenir cura en les religions tradicionals africanes (1)

  Si desitgem atansar-nos al món africà no tenim un altre remei que fer-ho tot seguint el seu estil. No pas per establir classificacions o ponderacions d’equanimitat, sinó per apropar-nos-hi millor. I que és tenir cura? La pregunta sembla plantejada tot establint comparacions, que a vegades les entenem més com a graons d’uns valors classificatoris […]

01 Maig, 2021
Òscar Martí

 

Si desitgem atansar-nos al món africà no tenim un altre remei que fer-ho tot seguint el seu estil. No pas per establir classificacions o ponderacions d’equanimitat, sinó per apropar-nos-hi millor.

I que és tenir cura? La pregunta sembla plantejada tot establint comparacions, que a vegades les entenem més com a graons d’uns valors classificatoris que van de menys a més. I si ens ho preguntem, no serà perquè estem a la recerca d’allò que s’ha perdut, d’allò que hem perdut: la cura?. Ho donem tot tant per sobreentès que acabem oblidant-ho.

Un altre precisió: Cada religió és un mon i les religions tradicionals africanes representen una bonica garba de molts punts de vista. Busquem-ne camins.

La saviesa popular ens oferirà amb tota senzillesa i cruesa el més sorprenent ventall de respostes mitjançant proverbis i dites. A Kènia sentirem dir:

“La terra no ens ha estat donada pels nostres avantpassats,
sino prestada pels nostres fills”.

 I també:

“Podràs treure a una persona del seu poblat,
però no podràs emportar-te el poblat que està dins d’aquella persona”.

Estem parlant de la intimitat mateixa de la persona. Per tant, estaria fora de to oblidar la mateixa naturalesa que ens ha teixit, i que segueix actuant en nosaltres. Potser tenir cura no serà res més que tenir memòria.

Els baulé de Costa de Marfil sentenciaran amb tota naturalitat:

“No tallis l’arbre que un dia va salvar-te del búfal”.

I seguim estirant del fil, les conclusions vindran després. A Madagascar els malgaix no dubtaran en dir:

“Per molt gran que sigui el baobab sempre neix d’una llavor petita”.

Més a prop del que nosaltres entenem per cura de la naturalesa, els azande de República Democràtica del Congo no tindran dubte en assegurar:

“No embrutis la font de sempre, un dia la necessitaràs”.

Un aspecte a destacar no és la saviesa en sí, sinó la constatació del mal que pot portar oblidar certes realitats fortament viscudes i experimentades. Sembla que en la idea de tenir cura, el món occidental es fixa prioritàriament en tot el que desapareixeria si es perdessin de vista algunes actituds i comportaments.

El món tradicional africà ho assumeix com a part íntima del ser creat, no per reflexió filosòfica i pragmàtica, sinó com a vivència, tan profunda, que deixar-la a un costat seria trencar el mateix equilibri personal.

El kenià Jhon Mbiti en la seva obra sobre religions tradicionals africanes ho expressa així:

“La gent mira constantment envers…un període ple d’activitats i coneixements, i mirant envers ell la gent troba explicacions a propòsit de la creació, l’arribada de la mort, l’evolució de la seva llengua i costums, el sorgir de la saviesa, etc. L’edat d’or descansa en això, i no en el molt curt o inexistent futur”.  

El concepte de tenir cura l’hem associat molt sovint a termes lligats a un final, acabament, catàstrofe, i especialment destrucció, però Mbiti conclou amb una brillant i sorprenent constatació:

“Els pobles africans esperen que la història humana continuï sempre, en el ritme del moviment… els dies, mesos, estacions i anys no tenen fi, així com tampoc té fi el ritme del naixement, matrimoni, procreació i mort”.

Tot vist amb aquesta perspectiva el protagonisme se l’emporta la natura. Necessitarem fixar-nos en altres aspectes de la vida i del diari esdevenir: la malaltia, la vida, etc. Ho farem més endavant.

Antoni Calvera Pi

Antoni Calvera Pi

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
La Carmina va patir depressió. Fa gairebé dos mesos, a l'Estadi Lluís Companys, la jove va fer arribar el seu testimoni al papa Lleó XIV. Recupera l'entrevista compVatican Newstican News 👇www.vaticannews.va/es/iglesia/news/2026-07/carmina-historia-depresion-papa-viaje-espana-testimoni... ... See MoreSee Less
View on Facebook
«Avui les santes Juliana i Semproniana ens ajuden a alçar la mirada»Mons. Sergi Gordo, bisbe de Tortosa, ha presidit aquest 27 de juliol la missa de Les Santes de Mataró.🔗 tinyurl.com/cvu5jmbk📸 J. Merino ... See MoreSee Less
View on Facebook

1 week ago

Arquebisbat de Barcelona
Aquest dilluns, 27 de juliol, ha tingut lloc la missa d’acció de gràcies en agraïment al comitè organitzador de la visita apostòlica del Sant Pare Lleó XIV a Barcelona, i als col·laboradors, a la Catedral de Barcelona. L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, ha presidit la missa i l’ha concelebrat el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías. 📸 Dr. G. Simón ... See MoreSee Less
View on Facebook
Memòria de les santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Acompanyant la història de sant Cugat, a partir de l’Edat Mitjana sorgeix la tradició que les santes Juliana (“relatiu a Júlia”) i Semproniana (“relatiu a Semprònia = eterna”) són deixebles seves. I l’any 1667, el frare Joan Gaspar Roig, afirma en una obra que les santes són filles de l’antiga Iluro. Mataró en reivindicarà les relíquies fins que les aconseguirà el 1772. L’ofici que es canta a la “Missa de les Santes” (“Missa de Glòria”) fou composta el 1848 per Mn. Manuel Blanch, amb aire d’òpera italianitzant; s’interpreta per privilegi pontifici, amb orquestra i cor, i té una duració aproximada de tres hores. Després, processó (recuperada el 1972) al voltant del temple amb les relíquies de les santes. Des de 1985 hi participa també un grup de diablesses amb música i ball propis. Festa gran a Mataró.«Si vols saber què és calor, ves per les Santes a Mataró»🥵. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Jaume, fill de Zebedeu, és juntament amb el seu germà Joan i Pere un dels que acompanyava més de prop Jesús. Segons el llibre dels Fets (12,2) fou el primer apòstol màrtir, decapitat a Jerusalem per Herodes Agripa (vers l'any 44). Patró de Galícia, després de les invasions musulmanes fou venerat com a patró dels Regnes castellans i més tard de tota Espanya. El seu sepulcre a Compostela fou un gran centre de peregrinacions medievals de tot el món cristià, després de Roma i terra Santa.«A Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre te'n llepes els dits», segons una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada.

(Mt 15,1-2.10-14)