Tenir cura de l’espiritualitat

  A partir de la segona meitat del segle XX, Europa occidental va aconseguir uns nivells de benestar inimaginables. El desenvolupament econòmic i els avenços tecnològics van incrementar paulatinament el nivell social de bona part de la població. L’escolarització, la sanitat, la cultura, els mitjans de comunicació o els electrodomèstics van temperar les condicions de […]

31 Març, 2021
Òscar Martí

 

A partir de la segona meitat del segle XX, Europa occidental va aconseguir uns nivells de benestar inimaginables. El desenvolupament econòmic i els avenços tecnològics van incrementar paulatinament el nivell social de bona part de la població. L’escolarització, la sanitat, la cultura, els mitjans de comunicació o els electrodomèstics van temperar les condicions de vida de la gent després de dècades de guerres i crisis econòmiques. Així mateix, la democràcia parlamentària va permetre unes cotes de llibertat, de participació ciutadana i d’eficàcia en la gestió impensables.

En aquest context, la tasca realitzada per l’Església semblava fora de lloc. Durant segles havia esmerçat ingents esforços en l’educació, la cura dels malalts dels ancians i dels orfes, l’atenció als marginats, la promoció de l’art, el pensament i les lletres, l’associacionisme… I ara semblava que el sector públic prenia el relleu i li arrabassava el seu marge d’actuació.

A més, els avenços científics i els nous corrents filosòfics presentaven Déu no tan sols com un concepte prescindible, sinó, també, com un anacronisme i un destorb en el procés d’emancipació de l’ésser humà.

Ara bé, aquest paradís del benestar, sense deixar de ser lloable, amagava altres realitats. El progrés d’Occident s’ha dut a terme a costa de l’explotació de la resta del món. I aquest creixement exponencial ha passat factura a l’equilibri ecològic. Avui, la corrupció, les onades de migrants, les epidèmies, la crisi climàtica i l’esgotament dels recursos posen en evidència la feblesa d’aquesta prosperitat.

Els hereus d’aquest llegat de benestar, malgrat tenir-ho tot, es queixen d’una buidor interior. I, en cercar respostes a les seves inquietuds més íntimes, impossibles de resoldre amb diners o distraccions, es tornen a plantejar la necessitat d’un horitzó de transcendència per no caure en l’abisme del sense sentit. Fins i tot, conscients de les greus ferides del planeta i de la humanitat, abjuren del triomfalisme economicista i obren camins de solidaritat i de cooperació per pal·liar tant de sofriment.

Tot i això, cal reconèixer que no sempre troben en el cristianisme la resposta a aquestes inquietuds. Molts prejudicis, alguns amb fonament i altres no, entorpeixen el camí vers una trobada amb Jesucrist.

Sigui com sigui, molts busquen en la saviesa d’Orient el que no han sabut, o no han pogut, trobar en les seves pròpies arrels espirituals. Ens podem lamentar o intercanviar retrets, però el cert és que el nostre temps ens brinda l’oportunitat de posar el patrimoni cristià a disposició dels que anhelen una espiritualitat autèntica, per tal que esdevingui una veritable font d’inspiració. Una espiritualitat que impliqui l’obertura d’un mateix vers la transcendència, molt sovint amagada en la vulnerabilitat de tants éssers humans que pateixen.

No podem permetre que l’espiritualitat es converteixi en un producte més de la societat de consum, portador del benestar interior, però no pas del compromís, de la implicació personal i de la generositat. Pot ser un parany narcisista. En canvi, ha de ser una crida a no recloure’ns en els propis interessos. És una crida a descobrir fins a quin punt som éssers que ens realitzem en la mesura que ens relacionem. I la gran relació que omple les nostres mancances és amb un Déu que és Pare, que ens ha regalat la creació i ens l’ha posat sota la nostra responsabilitat. Un Déu que vol el millor per a tots els seus fills, no tan sols per a uns quants. Un Déu que s’ha volgut fer humà per tal que arribem a la nostra plenitud.

Tenir cura de l’espiritualitat potser sigui el gran repte del nostre temps perquè ens ajudarà a créixer sense perdre de vista els nostres anhels més profunds i les necessitats del nostre proïsme.

Dr. Josep Otón i Catalán

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món.Avui, darrer diumenge de l'Any Litúrgic, solemnitat de Crist Rei, instituïda per Pius XI el 1925 al món convuls d'entreguerres. «Regne de pau, justícia i amor» (Prefaci): 🗣 «Déu és certament un pare i vol el millor pels seus fills. Ell ha dissenyat amb il·lusió un projecte per al nostre món. Compta amb nosaltres per construir entre tots el seu Regne de pau i amor. No ens desanimem si de vegades el Regne de Déu sembla una realitat petita i fràgil. Déu ho farà fructificar amb l'ajuda de la seva gràcia. Que vingui a nosaltres el seu Regne» (El cardenal Joan Josep Omella, 24.11.2024). ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Aquest diumenge, 22 de novembre, acaba l'any litúrgic amb la Solemnitat de Crist Rei. 🕯️ El diumenge següent, amb l'inici de l'Advent, s'obre un nou cicle on l'Evangeli de Marc serà el protagonista.📖 T'expliquem què és i com funciona l'any litúrgic. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Sant Octavi, màrtir⚔️✝️Octavi, Adventor i Solutor eren soldats cristians que van ser perseguits en temps de l'emperador Maximià. En aquells temps era costum donar l'oportunitat als cristians de renegar de la seva fe a canvi de no ser martiritzats, però els tres sants es van mantenir ferms en les seves creences. A Torí, Adventor i Octavi van ser assassinats, mentre que Solutor va aconseguir fugir, però quan el van capturar el van decapitar. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

S’asseurà en el seu tron gloriós i destriarà la gent els uns dels altres.

(Mt 25,31-46)