A partir de la segona meitat del segle XX, Europa occidental va aconseguir uns nivells de benestar inimaginables. El desenvolupament econòmic i els avenços tecnològics van incrementar paulatinament el nivell social de bona part de la població. L’escolarització, la sanitat, la cultura, els mitjans de comunicació o els electrodomèstics van temperar les condicions de vida de la gent després de dècades de guerres i crisis econòmiques. Així mateix, la democràcia parlamentària va permetre unes cotes de llibertat, de participació ciutadana i d’eficàcia en la gestió impensables.
En aquest context, la tasca realitzada per l’Església semblava fora de lloc. Durant segles havia esmerçat ingents esforços en l’educació, la cura dels malalts dels ancians i dels orfes, l’atenció als marginats, la promoció de l’art, el pensament i les lletres, l’associacionisme… I ara semblava que el sector públic prenia el relleu i li arrabassava el seu marge d’actuació.
A més, els avenços científics i els nous corrents filosòfics presentaven Déu no tan sols com un concepte prescindible, sinó, també, com un anacronisme i un destorb en el procés d’emancipació de l’ésser humà.
Ara bé, aquest paradís del benestar, sense deixar de ser lloable, amagava altres realitats. El progrés d’Occident s’ha dut a terme a costa de l’explotació de la resta del món. I aquest creixement exponencial ha passat factura a l’equilibri ecològic. Avui, la corrupció, les onades de migrants, les epidèmies, la crisi climàtica i l’esgotament dels recursos posen en evidència la feblesa d’aquesta prosperitat.
Els hereus d’aquest llegat de benestar, malgrat tenir-ho tot, es queixen d’una buidor interior. I, en cercar respostes a les seves inquietuds més íntimes, impossibles de resoldre amb diners o distraccions, es tornen a plantejar la necessitat d’un horitzó de transcendència per no caure en l’abisme del sense sentit. Fins i tot, conscients de les greus ferides del planeta i de la humanitat, abjuren del triomfalisme economicista i obren camins de solidaritat i de cooperació per pal·liar tant de sofriment.
Tot i això, cal reconèixer que no sempre troben en el cristianisme la resposta a aquestes inquietuds. Molts prejudicis, alguns amb fonament i altres no, entorpeixen el camí vers una trobada amb Jesucrist.
Sigui com sigui, molts busquen en la saviesa d’Orient el que no han sabut, o no han pogut, trobar en les seves pròpies arrels espirituals. Ens podem lamentar o intercanviar retrets, però el cert és que el nostre temps ens brinda l’oportunitat de posar el patrimoni cristià a disposició dels que anhelen una espiritualitat autèntica, per tal que esdevingui una veritable font d’inspiració. Una espiritualitat que impliqui l’obertura d’un mateix vers la transcendència, molt sovint amagada en la vulnerabilitat de tants éssers humans que pateixen.
No podem permetre que l’espiritualitat es converteixi en un producte més de la societat de consum, portador del benestar interior, però no pas del compromís, de la implicació personal i de la generositat. Pot ser un parany narcisista. En canvi, ha de ser una crida a no recloure’ns en els propis interessos. És una crida a descobrir fins a quin punt som éssers que ens realitzem en la mesura que ens relacionem. I la gran relació que omple les nostres mancances és amb un Déu que és Pare, que ens ha regalat la creació i ens l’ha posat sota la nostra responsabilitat. Un Déu que vol el millor per a tots els seus fills, no tan sols per a uns quants. Un Déu que s’ha volgut fer humà per tal que arribem a la nostra plenitud.
Tenir cura de l’espiritualitat potser sigui el gran repte del nostre temps perquè ens ajudarà a créixer sense perdre de vista els nostres anhels més profunds i les necessitats del nostre proïsme.
