En la butlla de convocatòria del jubileu ordinari «Spes non confundit» (L’esperança no enganya), el Papa situa l’esperança com a missatge central del pròxim Jubileu. Segons una antiga tradició el Papa convoca cada vint-i-cinc anys als pelegrins a Roma per a viure l’Any Sant. El darrer Jubileu va ser l’any 2000, i encara recordo la Trobada Mundial de la Joventut que ens va portar a més de dos milions de joves a la ciutat de sant Pere i sant Pau. Érem joves plens d’esperança per un nou segle i un nou mil·lenni que se’ns obria al davant, ple d’expectatives personals, socials i eclesials. Què han quedat d’aquelles il·lusions? Per a bé o per a mal, el futur mai no és com ens esperem i vint-i-cinc anys després podem fer balanç de què ha suposat en el nostre món, les nostres comunitats cristianes i nosaltres mateixos l’inici d’aquest nou mil·lenni.
Si mirem els diaris, veiem un món travessat pel dolor i el patiment, per injustícies i desigualtats que semblen no tenir fi, augmentades després de dues crisis econòmiques i noves guerres immisericordes. Totes elles són descrites en la butlla. Si mirem les Esglésies particulars on el Papa també ens convida a viure aquest any de Jubileu (d’alegria!) veiem sovint comunitats més buides i envellides en un Occident en declivi constant, progressiu i imparable de la vida cristiana. I en l’àmbit personal, cadascú pot fer balanç de com ha canviat la seva vida en aquests 25 anys.
Penso que no debades el Papa inicia aquesta butlla amb la frase amb què sant Pau infonia alè a la comunitat cristiana de Roma «l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5). L’esperança cristiana no és optimisme. L’optimisme es fonamenta en les expectatives d’un futur millor, com el pessimisme ho és d’un futur pitjor. El cristià no sap si el futur serà millor o pitjor. En la mateixa carta als Romans sant Pau ens defineix l’esperança: «Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar?» (Rm 8,24). El fonament de l’esperança cristiana no són les expectatives que puguem o vulguem tenir del futur, sinó l’amor de Déu que omple els nostres cors. Sentir-nos profundament estimats per Déu ens mou a viure esperançats i a actuar per transformar el món, l’Església i la nostra realitat. Per això, cal mirar la realitat tal com és i veure-hi l’acció de Déu.
En el número 7 de la butlla el Papa ens convida a redescobrir-ho en els signes dels temps que el Senyor ens ofereix. Citant el Concili Vaticà II se’ns recorda que «és deure permanent de l’Església escrutar a fons els signes de l’època i interpretar-los a la llum de l’Evangeli, de manera que, acomodant-se a cada generació, pugui l’Església respondre als perennes interrogants de la humanitat sobre el sentit de la vida present i de la vida futura i sobre la mútua relació d’ambdues.» [Const. past. Gaudium et spes, n. 4]. Per això, és necessari parar esment a tot allò de bo que hi ha en el món per a no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència, caure en el pessimisme. L’esperança cristiana és l’antídot al pessimisme. Com deia el filòsof cristià Gabriel Marcel, l’esperança està teixida d’una experiència en constant esdevenir, d’una “aventura que encara no ha acabat”. La por ens fa perdre la fe en el present i resta crèdit a la realitat. L’esperança, en canvi, és “concedir un crèdit a la realitat”, tenir fe en ella per creure en el futur. En aquest sentit, com afirma el Papa, els signes dels temps contenen l’anhel del cor humà, necessitats de la presència salvífica de Déu. El present requereix ser transformat en signes d’esperança per obrir un futur nou que no sabem com serà, però que estarà ple de l’Amor de Déu.