Tenebra i nit, cel emboirat,
món ple de núvols i foscor:
Marxeu ben lluny! Clareja el jorn,
ja neix la llum, arriba el Crist.
(LH. Himne de Laudes. Dimecres set. III)
Podem esperar res? Podem esperar en algú? Quins motius tenim per esperar?
En un món contradictori, ple de conflictes, ennuvolat, en què la foscor i la boira sembla que ho envaeixen tot: cal continuar esperant? Hi ha motius per al desànim, però encara n’hi ha molts més per l’optimisme i l’esperança: el jorn ja clareja i neix la llum del món, arriba el Crist.
Encetem un nou jubileu que té com a objectiu «revifar l’esperança en el cor de tota persona humana». Com diu el Papa Francesc «a tots els qui llegeixin aquesta carta, l’esperança els ompli el cor». Es un regal que ens fa el Papa Francesc en aquests moments complexos, de canvi d’època.
Més que fer una reflexió sobre l’esperança, voldria encoratjar a la lectura i meditació personal o en grup de la butlla «Spes non confundi» , «l’esperança no defrauda» ((Rm 5,5). A molts de nosaltres, enmig d’una allau impactant d’informacions i notícies, del treball de cada dia i les preocupacions, ens pot passar per alt aquesta crida que el Papa Francesc ens fa als cristians d’avui. La raó és que realment necessitem rearmar el sentit de l’esperança a la nostra vida, ja que en el més profund del cor tota persona espera i desitja quelcom que l’ajudi a ser més feliç i a viure la vida amb més plenitud, a trobar un sentit a la seva vida, a descobrir la presència de Déu enmig dels signes de la vida quotidiana. Necessitem llegir la realitat des de la perspectiva de l’esperança creient, confiada.
El futur és imprevisible i sorgeixen sentiments contraposats de confiança i temor, serenitat i abatiment, de certesa i dubte. Ens trobem amb persones que miren el futur amb escepticisme i pessimisme com si res no pogués oferir la tan anhelada felicitat.
El Papa Francesc ens proposa un «camí d’esperança» al llarg de l’any jubilar, de tal manera, ens diu, que «el perdó i la misericòrdia de Déu sostinguin i acompanyin el camí de les comunitats i de les persones». Ens invita a ser «peregrins d’esperança» i a posar-se en camí de tal manera que l’experiència de l’any jubilar ens permeti redescobrir valors com el silenci, la pregària, la Paraula de Déu, la fraternitat, la catolicitat de l’Església i que ens ajudi a sortir de nosaltres mateixos, de la nostra «autoreferencialitat», per mirar més enllà i gaudir d’horitzons nous. Hem de fer un pas endavant perquè, com diu Pau a la Carta dels Romans 8, 35.37-39, «res ens podrà separar de l’amor de Déu».
Tots necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, no pot conformar-se a sobreviure o subsistir de manera mediocre atrapat pel reclam del consumisme i l’individualisme que creen en nosaltres un substrat de tristesa que ens fa ser persones intolerants i desagradables. Necessitem la llum de l’esperança. Serem capaços de buscar-la?
