Imatge: Vatican Media
El contrast de dues imatges és impactant. En la primera, apareix una taula presidencial i un munt de files de butaques orientades a seguir els parlaments que efectuen les persones que ocupen els llocs de preferència. La segona, recollida de qualsevol de les múltiples sessions celebrades a l’Aula Pau VI. S’hi veuen al voltant de trenta taules, integrades cadascuna per dotze participants. El sistema parlamentari de votacions per majories es substitueix per la recerca del consens que, segons la Constitució Episcopalis Communio 7, «brolla no de lògiques humanes, sinó de l’obediència comuna a l’Esperit de Crist (…) Quan es tracta de verificar la fe mateixa, el consensus Ecclesiae no es dona pel còmput de vots, sinó que és el resultat de l’acció de l’Esperit, ànima de l’única Església de Crist». Consens no és unanimitat. Va més enllà. Sensus fidei del Poble de Déu no és al mateix que els fluxos canviants de l’opinió pública. La pràctica de la sinodalitat, que aglutina la participació a la qual tots estem cridats, s’amara en l’escolta, el discerniment i la conversió, sempre en fidelitat a l’evangeli a la llum de l’Esperit.
Si no es comprèn el sentit i l’abast del Sínode de Bisbes sobre «Sinodalitat», convocat pel papa Francesc, quan a finals d’aquest any s’arribi a la clausura, pot haver-hi decepcions profundes i frustracions difícils de digerir. Aquests resultats són presumibles quan les expectatives es disparen de manera poc realista. En aquest cas, significaria que no s’han captat la finalitat i el tema central d’aquest Sínode. Hi ha una sèrie de temes candents que no obtindran la resposta esperada, perquè no són el seu objectiu immediat. El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, membre del Sínode per elecció de la CEE, en una interessant conferència a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, va compartir la seva experiència com a sinodal i va presentar algunes de les qüestions disputades, com l’accés de les dones al diaconat, el celibat dels sacerdots de ritu llatí, la identitat de gènere i l’orientació sexual… Cadascuna d’aquestes qüestions mereix una reflexió ben aprofundida, però el Sínode no se centra tant en la solució de cadascun d’aquests temes sinó en la forma d’abordar-los. Altres qüestions disputades, enunciades també en l’esmentada conferència, apunten més nítidament al cor d’aquest Sínode: aprofundiment de la noció de sinodalitat, relació entre sinodalitat i col·legialitat, encàrrecs eclesials encomanats als laics, etc.
El capítol 6 dels Fets dels Apòstols presenta el primer problema important de les primeres comunitats, és a dir, el conflicte dels hel·lenistes: «Per aquells dies, com que anava augmentant el nombre dels deixebles, els creients de llengua grega es van queixar dels de llengua hebrea, perquè les seves viudes eren desateses en el servei diari d’ajuda als pobres.» Els criteris que van aplicar a la solució d’aquest problema, que té molt més gruix del que sembla a primer cop d’ull i que no es redueix a merament a l’àmbit econòmic, reflecteixen els punts fonamentals de la sinodalitat: a) els Dotze convoquen una assemblea de tots els deixebles; b) defineixen la seva missió com a apòstols; c) confien als germans que triïn entre ells set homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny; d) accepten la selecció i els encarreguen la tasca, després de pregar i d’imposar-los les mans. Més endavant, al voltant de l’assemblea de Jerusalem (Ac 15,28), apareix una expressió que defineix l’essència de la sinodalitat: «L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit…»
El Sínode de Bisbes es va constituir com a tal pel papa Pau VI a través de la seva Carta Apostòlica Apostolica Sollicitudo, promulgada l’any 1965. Ha estat fins ara una realitat molt profitosa per a l’Església, però aquest Sínode la vol impulsar vers una nova dimensió. Nascut originalment en la forma actual dins de l’ambient del Concili Vaticà II, cal impulsar la sinodalitat, l’arrel de la qual, tal com recorda Jaume Fontbona, és sacramental i pertany a la tradició eclesial. Es tracta de caminar junts tot donant un pas endavant cap a un nou dinamisme. El número 7 de la Constitució Episcopalis Communio afirma que «el procés sinodal té el seu punt de partença i també el seu punt d’arribada al Poble de Déu». La pràctica sinodal no pot seguir fil per randa els models polítics del passat ni els que ara estan vigents, sinó ser fidel a la seva especificitat. Tasca complexa, però de gran rellevància. Si aconseguim comprendre bé el seu significat i fonamentació, podrem afrontar molts temes delicats que preocupen al Poble de Déu, sense posar en perill la unitat ni tirar-nos els trastos entre nosaltres. Aquest Sínode no pot solucionar moltes qüestions importants, algunes que estan pendents de fa temps, però pot millorar substancialment el procés per encarar-les amb valentia a la llum de l’Esperit.
