L’acompanyament espiritual a les presons

El denominador comú de la majoria de presos és, en última instància, ser una persona amb problemes. Problemes greus i molt greus en la seva estructura humana, que l’han portat a sortir de l’ordenament equilibrat de la convivència social, si no és que, en molts casos, ja no hi ha entrat mai.

• Persones que no han completat l’escolaritat bàsica.
• Persones que per temes particulars, han perdut parts substancials de la seva educació personal i humana bàsica.
• Persones que tenen una formació que ha quedat desfasada respecte al nivell considerat bàsic i obligatori.
• Persones que per raons d’un canvi laboral, migratori o social, es troben en una nova situació que els exigeix un esforç formatiu (no coneixen les llengües del nostre país ).
• Diversitat ètnica, de cultural, religiosa i lingüística…
• Diversitat de models familiars de referència i canvis en les relacions familiars per l’estada a presó.
• En la majoria de casos baixa autoestima i carències afectives.
• Procedència social d’entorns amb un nivell econòmic baix i sovint amb risc d’exclusió social.
• Coneixement minoritari o nul del català.

Malgrat tot, sabem que hi ha interns a les presons que surten de tots aquests esquemes. Últimament en tenim uns quants exemples.

Per les característiques que presenta, un pres és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona o pel desenfocament d’aquestes.

El pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per angoixar que per desitjar.

El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

L’acompanyament moltes vegades és simplement fer-se proper, estar al costat, escoltar, és un gest simple que ajuda a falcar la salut mental i l’equilibri psicològic de la persona en concret. En determinats casos, sempre que la persona ho desitgi, es pot anar més enllà i entrar en la seva vida interior, pregar junts, resoldre algunes incògnites o confusions que té respecte a la religió, a Déu, a l’Església…

En aquest acompanyament, hom va parlant amb un, després amb un altre, i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats, joies i esperances.

Acompanyar espiritualment algú (o simplement acompanyar) suposa, també, acompanyar-se un mateix, en tant que a través del contacte en profunditat amb una altra persona sorgeixen vivències, emocions profundes que estaven aquí i que emergeixen amb força en el tracte personal. Per això, qualsevol acompanyament suposa estar atent i aprofundir en un mateix, i en l’altre.