El denominador comú de la majoria de presos és, en última instància, ser una persona amb problemes. Problemes greus i molt greus en la seva estructura humana, que l’han portat a sortir de l’ordenament equilibrat de la convivència social, si no és que, en molts casos, ja no hi ha entrat mai. Persones que […]
El denominador comú de la majoria de presos és, en última instància, ser una persona amb problemes. Problemes greus i molt greus en la seva estructura humana, que l’han portat a sortir de l’ordenament equilibrat de la convivència social, si no és que, en molts casos, ja no hi ha entrat mai.
Malgrat tot, sabem que hi ha interns a les presons que surten de tots aquests esquemes. Últimament en tenim uns quants exemples.
Per les característiques que presenta, un pres és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona o pel desenfocament d’aquestes.
El pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per angoixar que per desitjar.
El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.
L’acompanyament moltes vegades és simplement fer-se proper, estar al costat, escoltar, és un gest simple que ajuda a falcar la salut mental i l’equilibri psicològic de la persona en concret. En determinats casos, sempre que la persona ho desitgi, es pot anar més enllà i entrar en la seva vida interior, pregar junts, resoldre algunes incògnites o confusions que té respecte a la religió, a Déu, a l’Església…
En aquest acompanyament, hom va parlant amb un, després amb un altre, i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats, joies i esperances.
Acompanyar espiritualment algú (o simplement acompanyar) suposa, també, acompanyar-se un mateix, en tant que a través del contacte en profunditat amb una altra persona sorgeixen vivències, emocions profundes que estaven aquí i que emergeixen amb força en el tracte personal. Per això, qualsevol acompanyament suposa estar atent i aprofundir en un mateix, i en l’altre.
Després d'exposar el sentit de la pau segons la tradició patrística (veure article anterior), és el moment d'escoltar directament els seus protagonistes. De sant Cebrià a sant Agustí o sant Lleó el…
Quan Jesús proclama benaurats els constructors de la pau, no es refereix només als qui posen fi als conflictes. Els Pares de l'Església ens recorden que la pau autèntica neix primer en…
Aquest és el lema d'aquest any de l'Apostolat del Mar per a la festivitat de la Mare de Déu del Carme, que ens convida a ser una barca oberta i acollidora. Demanar…
