Atès que el Regne de Déu és una realitat que afecta el món actual, el cristià materialitza la seva esperança enmig de la complexitat històrica.
En una de les dues fórmules oficials de la professió de fe conservades per la tradició de l’Església, es proclama: «Crec […] en la vida perdurable.»
En l’època contemporània, aquesta esperança d’un món més enllà –d’un Regne per venir– ha estat objecte d’un profund qüestionament, primer des de fora, després dins mateix del pensament cristià. Aquest escepticisme sorgeix perquè l’esperança escatològica (del grec eschatos, que significa últim, final, darrer) havia estat sovint la coartada d’un ordre establert, fonamentat en la dominació i la injustícia. Així, desviava el creient de les lluites socials, oferint-li un consol en una passivitat resignada. Aquesta espera d’una vida futura semblava, des d’aquesta perspectiva, un opi per a les masses alienades, una superstició que perpetuava els interessos dels poderosos.
La crítica d’aquesta escatologia complaent era necessària. Recordant que l’esperança del Regne de Déu no justifica, en cap cas, eludir les responsabilitats davant els problemes i desigualtats del món present, aquesta crítica va contribuir a ressaltar la dimensió social, política i històrica de la fe. El Concili Vaticà II va oficialitzar aquesta renovació de l’escatologia, afirmant: «L’Església […] ensenya que la importància de les tasques terrenals no és minorada per l’esperança escatològica, sinó que, més aviat, llur acompliment és sostingut per nous motius.» (GS, núm. 21.3).
Una esperança extrema
El creient encara pot confessar que aquesta esperança escatològica renovada inspira la seva acció? És rellevant per a ell, mentre participa en lluites amb no creients, trobar suport en aquesta font de motivació? És la promesa bíblica d’un «cel nou i una terra nova» (Ap 21,1) només una mitologia per a ànimes pietoses? Per respondre a aquestes preguntes, primer cal indagar què significa aquesta figura transcendent del Regne.
L’Evangeli parla del Regne com d’una realitat incoactiva: ja és perceptible en aquest món, però encara no plenament realitzada. Quan Jesús en parla, afirma que és entre nosaltres, però també n’anuncia el seu adveniment en un futur indeterminat. Encara que d’alguna manera ja s’ha manifestat en la història, el Regne és, al mateix temps, un altre lloc. En aquest sentit, es tracta d’una utopia, en el sentit etimològic de u-topos, que significa no-lloc o més enllà de tot lloc. El Regne representa l’esperança que desborda qualsevol espai humà, aquell excés de desig que cap dels nostres projectes singulars no pot contenir del tot. Dins la consciència cristiana, simbolitza aquest per venir i aquest universal que mantenen obert l’imaginari i qüestionen constantment la tendència humana a tancar-se en el present i en el particular. Així, el Regne esdevé una crida contínua a la superació personal i col·lectiva. La litúrgia de l’Església ho evoca admirablement quan prega perquè es compleixin els temps, donant lloc finalment a un «Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia i d’amor i de pau.»
Evidentment, ens movem aquí en l’ordre de la fe. De fet, en la tradició cristiana, la història mai ha estat concebuda com un flux de temps aleatori i indefinit. Hereu fonamentalment del judaisme, el cristià creu que la història del món i de la humanitat avança cap a un destí últim on trobarà, en Déu, el seu final i la seva consumació. Sense conèixer ni el dia ni l’hora d’aquest acompliment misteriós, alguns creients redescobreixen el seu deure de treballar, a nivell personal i col·lectiu, per millorar aquest món amb vista a aquell adveniment. Per a ells, aquesta esperança extrema, lluny de desvincular-los de les seves responsabilitats, es converteix en un imperatiu: contribuir, juntament amb totes les persones de bona voluntat, a la transformació de la societat segons els ideals que porta el Regne. Com ha subratllat el concili: «Pel missatge cristià, els homes no són apartats de l’edificació del món ni incitats a desdenyar el bé dels seus semblants, sinó, més aviat, a enfortir-se amb l’obligació d’obrar aquestes coses.» (GS, núm. 34.3).
Una instància crítica
La teologia del Vaticà II vincula, doncs, la realitat del Regne de Déu amb la consciència social i la responsabilitat ètica envers el món. Això ha permès a molts cristians descobrir que no hi ha cap opció que els alliberi del compromís amb la lluita contra l’opressió, i que la fe no pot ser un refugi tranquil que eximeixi d’afrontar la complexitat de les relacions socials i els debats polítics. A partir de les Escriptures on abunden les imatges d’un món regenerat (cf. Is 25,6-9 i Rm 8,18-23) i d’una societat on els poderosos són derrocats i els rics rebutjats (cf. Lc 1,52-53), el creient se sent portador d’una utopia amb una força subversiva irrefutable per a l’ordre establert.
L’esperança escatològica, entesa així, ja no té res a veure amb aquella geografia vaporosa del més enllà, caricaturitzada en el passat. Prendre seriosament la Bíblia, que proclama benaurats els pobres, els assedegats de justícia i els pacificadors (cf. Mt 5,1-12), implica adoptar una postura crítica vigorosa que interpel·la les nostres democràcies i qüestiona constantment la configuració de la nostra convivència.
El cristià no s’ha d’avergonyir, doncs, de la seva esperança, perquè ha sabut transformar aquest imaginari escatològic, arrelat en la seva tradició de fe, en un fibló que impulsa el compromís i un criteri de judici per avaluar la qualitat real de les relacions socials. Igual que totes les persones que treballen per un món millor, es guia per un ideal basat en conviccions indemostrables, però la rellevància de les quals es pot avaluar a través dels fruits que produeixen en el món. El creient, per tant, es reconeix vinculat a totes aquelles persones que, tot i estar animades per conviccions més seculars, l’acompanyen ̶ i sovint el precedeixen ̶ en la lluita per la justícia, la pau, la llibertat i la solidaritat.
Una transcendència que habita la història
«En aquesta terra el Regne ja és present en misteri; però, en venir el Senyor, serà consumat.» (GS, núm. 39.3). En aquesta afirmació conciliar, el creient troba encara avui la fe necessària per comprometre’s socialment i políticament, malgrat les dificultats i les incerteses del nostre temps. Així, conscient de la seva responsabilitat de portar l’esperança del Regne al cor de les lluites més concretes de la història, el creient s’esforça per mantenir viva la memòria d’un món que ja està transfigurant el present.
Per al cristià, l’espera activa del Regne de Déu ha de permetre fer germinar, ja ara, les promeses escatològiques d’un món on, com diu el salm, «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau» (Sl 85,11).
