El coronavirus no és solament un drama. «Hem estat desposseïts de tot, fins i tot del desert», ens deia Cioran a De l’inconvenient d’haver nascut. La connexió, la congestió i l’acceleració, tanquen les nostres existències fins a l’asfíxia i conspiren contra tota vida interior. En aquest món sobreescalfat, el virus ens ofereix l’ocasió d’un […]
El coronavirus no és solament un drama. «Hem estat desposseïts de tot, fins i tot del desert», ens deia Cioran a De l’inconvenient d’haver nascut. La connexió, la congestió i l’acceleració, tanquen les nostres existències fins a l’asfíxia i conspiren contra tota vida interior. En aquest món sobreescalfat, el virus ens ofereix l’ocasió d’un temps de suspensió, una respiració, una pausa.
Aquesta experiència és una prova. El gran silenci suscita angoixa, vertigen… Sorgeixen preguntes inèdites. La solitud també revela el caos interior que hom emmascarava amb mil activitats. En la immobilitat i la vida desaccelerada, les aigües turbulentes de la ment emergeixen: hi ha algun remei per als pensaments que ens assetgen?
Els pares del desert deien: «asseu-te a la cel·la (kellion) i la teva cel·la t’ho ensenyarà tot». Considerem el confinament imposat per les circumstàncies, no com un càstig, sinó com el camí d’una paradoxal alliberació. Una oportunitat per tornar a connectar amb un mateix i tornar a allò essencial. El confinament és una prova de veritat. Però a totes aquelles persones que resistiran pacientment, humilment, les seves dureses, el desert també revelarà les seves riqueses. Són innombrables.
El buit exhuma veritats que amaguen les agendes sobrecarregades. En deixar infusionar les hores, les sensacions es fan més denses; donem a les coses i a les persones l’oportunitat de desplegar els seus matisos. Veure passar el temps, escoltar el silenci, fullejar un clàssic o fins i tot no fer res es converteixen en actes intensos, que ens obren a la profunditat de l’existència. Al segle XVIII, l’escriptor Xavier de Maistre, posat sota custòdia a causa d’un duel, va tastar el confinament. A Viatge entorn de la meva cambra, ens recorda que podem esdevenir uns pelegrins immòbils. Sí, els nostres horitzons interiors tenen profunditats insospitades.
«Un home que renuncia al món es posa en la condició d’entendre’l», va dir Paul Valéry. El pas al costat que ens imposa el coronavirus també pot esdevenir una tàctica de l’esperit crític, una higiene del pensament. Un desviament per esdevenir més clarivident. Perquè, finalment, el nostre món no pot continuar gaire més per aquest camí i a aquest ritme.
La felicitat no consisteix només en córrer, produir i consumir. No es pot viure eternament sense mirar les estrelles. Necessitem homes i dones de silenci, de solitud, de pregària. Que aquest temps de recés forçat sigui una oportunitat per tornar a connectar amb la interioritat, però també per meditar, com Thoreau a Walden, aquells llibres que ens importen per trobar respostes a aquestes preguntes urgents: què desitgem realment? Què volem salvar?
El segle XXI ens està sorprenent enormement; esperançats en un nou moment presidit per renovats valors emergents, per més proximitat, pau i humanitat pròpies de la millora global que els avenços dels…
Què estem ensenyant, realment, quan parlem de pau: una idea o una manera de viure? Aquesta pregunta em ressona amb força quan observo el món que ens envolta. Parlem de pau en…
Com parlar d’esperança enmig de la guerra i els genocidis? Quan el món es colpeja el primer que cal fer és silenci. En aquest moment en el que ens trobem, davant tantes…
La Pastoral Familiar presenta el seu Pla estratègic 2026–2029
tinyurl.com
El full de ruta s'ha presentat durant la Jornada d'inici de curs del Secretariat aquest dimecres a Barcelona, presidida pel bisbe Mons. David Abadías
