El coronavirus no és solament un drama. «Hem estat desposseïts de tot, fins i tot del desert», ens deia Cioran a De l’inconvenient d’haver nascut. La connexió, la congestió i l’acceleració, tanquen les nostres existències fins a l’asfíxia i conspiren contra tota vida interior. En aquest món sobreescalfat, el virus ens ofereix l’ocasió d’un […]
El coronavirus no és solament un drama. «Hem estat desposseïts de tot, fins i tot del desert», ens deia Cioran a De l’inconvenient d’haver nascut. La connexió, la congestió i l’acceleració, tanquen les nostres existències fins a l’asfíxia i conspiren contra tota vida interior. En aquest món sobreescalfat, el virus ens ofereix l’ocasió d’un temps de suspensió, una respiració, una pausa.
Aquesta experiència és una prova. El gran silenci suscita angoixa, vertigen… Sorgeixen preguntes inèdites. La solitud també revela el caos interior que hom emmascarava amb mil activitats. En la immobilitat i la vida desaccelerada, les aigües turbulentes de la ment emergeixen: hi ha algun remei per als pensaments que ens assetgen?
Els pares del desert deien: «asseu-te a la cel·la (kellion) i la teva cel·la t’ho ensenyarà tot». Considerem el confinament imposat per les circumstàncies, no com un càstig, sinó com el camí d’una paradoxal alliberació. Una oportunitat per tornar a connectar amb un mateix i tornar a allò essencial. El confinament és una prova de veritat. Però a totes aquelles persones que resistiran pacientment, humilment, les seves dureses, el desert també revelarà les seves riqueses. Són innombrables.
El buit exhuma veritats que amaguen les agendes sobrecarregades. En deixar infusionar les hores, les sensacions es fan més denses; donem a les coses i a les persones l’oportunitat de desplegar els seus matisos. Veure passar el temps, escoltar el silenci, fullejar un clàssic o fins i tot no fer res es converteixen en actes intensos, que ens obren a la profunditat de l’existència. Al segle XVIII, l’escriptor Xavier de Maistre, posat sota custòdia a causa d’un duel, va tastar el confinament. A Viatge entorn de la meva cambra, ens recorda que podem esdevenir uns pelegrins immòbils. Sí, els nostres horitzons interiors tenen profunditats insospitades.
«Un home que renuncia al món es posa en la condició d’entendre’l», va dir Paul Valéry. El pas al costat que ens imposa el coronavirus també pot esdevenir una tàctica de l’esperit crític, una higiene del pensament. Un desviament per esdevenir més clarivident. Perquè, finalment, el nostre món no pot continuar gaire més per aquest camí i a aquest ritme.
La felicitat no consisteix només en córrer, produir i consumir. No es pot viure eternament sense mirar les estrelles. Necessitem homes i dones de silenci, de solitud, de pregària. Que aquest temps de recés forçat sigui una oportunitat per tornar a connectar amb la interioritat, però també per meditar, com Thoreau a Walden, aquells llibres que ens importen per trobar respostes a aquestes preguntes urgents: què desitgem realment? Què volem salvar?
Després d'exposar el sentit de la pau segons la tradició patrística (veure article anterior), és el moment d'escoltar directament els seus protagonistes. De sant Cebrià a sant Agustí o sant Lleó el…
Quan Jesús proclama benaurats els constructors de la pau, no es refereix només als qui posen fi als conflictes. Els Pares de l'Església ens recorden que la pau autèntica neix primer en…
Aquest és el lema d'aquest any de l'Apostolat del Mar per a la festivitat de la Mare de Déu del Carme, que ens convida a ser una barca oberta i acollidora. Demanar…
