Déu nat de Déu, llum resplendor de la llum

Un dia, a casa dels pares, va venir un d’aquells visitants que de dos en dos solien anar per les cases explicant la seva lliçó sobre Déu i Jesucrist. Ma mare la va escoltar i va dir-li: esperi un moment que en Josep en sap més que no jo. Parlant amb aquella senyora li deia: Que si Jesús no era Déu, les seves paraules no tenien la meitat de gràcia i que valdria més seguir els ensenyaments de qualsevol pensador que no em suposés massa esforços per a mi.

Quan han anat passant els anys, quan a un li anuncien una malaltia que haurà de portar sempre al coll, un pensa en quina àncora d’esperança pot aferrar-se per arribar a bon port. Si pensem com Arius, que Jesús no passa la frontera de la divinitat, que Déu no s’ha fet un dels nostres, carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, humà entre els humans,  perquè no els sembla correcte amb l’absoluta transcendència de Déu, val més plegar.

En encarregar-me aquest comentari no podia preveure les conseqüències d’una malaltia que no em deixa pensar massa i lliurar-lo a temps. Així que el que us present no és altra cosa que un empedrat i comentari de la Carta dels bisbes francesos en ocasió del Jubileu i de l’aniversari del Concili de Nicea, publicada el 12 de novembre 2024.

L’emperador Constantí havia trobat en el cristianisme una religió que podia unir tot l’Imperi, com l’antiga religió romana era la “salus populi romaní”. Arri havia esqueixat el cristianisme. Quina era la identitat de Jesús? Els influenciats pel prevere alexandrí neguen la divinitat de Jesús. Ja que això que Déu pren carn, que es faci home anava contra l’absoluta transcendència de Déu, així, es feia a Jesús un ésser més gran que els àngels, però que no passava la frontera de la divinitat. Amb el concili volia restablir la unitat.

Davant d’Arri i els seus seguidors, Nicea afirmà la “consubstancialitat de Jesucrist amb el Pare. És a dir el Fill és Déu nat de Déu, llum resplendor de la llum, Déu veritable del Déu veritable. Engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa (consubstancial) que el Pare.

La “consubstancial” amb el Pare diu la relació de Jesús amb el Pare. La fe de Nicea descarta la idea que Déu el Pare hauria enviat un ésser intermediari, un àngel superior, o un Superman, per a salvar-nos. No: Déu mateix, Déu ve a nosaltres en Jesús, per a salvar-nos.

En fidelitat amb el que Jesús ens ha revelat de si mateix del seu Pare i de l’Esperit, la professió de fe de Nicea protegeix aquest misteri contra la temptació de reduir-la adaptant-la a la nostra capacitat limitada de la nostra raó i a les nostres idees sobre Déu. Això, no era qüestió de baralles i discussions, ni un joc de paraules: s’hi juga la veritat de la nostra fe i, per tant, de la nostra salvació. El que no ha estat assumit no ha estat salvat deien els antics.

La temptació arriana persisteix, pot ser inconscientment, en imatges escampades d’un Déu la transcendència del qual no té res a veure amb la humanitat.

Segons una tal perspectiva, si Jesús només és un admirable model a imitar, portador de valors, però si no se’l reconeix com a Déu, el misteri pasqual no és obra divina i, per la seva mort i resurrecció, Jesús no ens comunica la vida divina. L’eterna comunió d’amor de les tres persones és reemplaçat pel monoteisme habitual d’un Déu solitari.

És punt central de la nostra fe, afirmada a Nicea: l’home Jesús és Déu, ens permet creure que el Fill ha realment ofert la seva vida a la Creu per a la salvació de tots. Un Algú que és Déu, enviat per Déu, el Fill etern, s’ha humiliat per a venir a nosaltres i salvar-nos de la mort i del pecat.

Déu fet home en Jesús no ens mira ni des de dalt, ni de lluny, ni de manera impersonal. Sense deixar de ser Déu, no tem abaixar-se fins a assumir la nostra humanitat i agafar i carregar-se la nostra feblesa i els nostres pecats, per alliberar-nos-en i restaurar-nos en la pau on ell ens havia establert, amb ell, entre nosaltres i amb tota la creació.

Professar la fe de Nicea, acollida en l’Església –diuen els bisbes francesos- comporta necessàriament una nova manera de pregar i de viure.

Reconeixem veritablement que Déu es revela en el rostre de Jesús? En traiem les conseqüències? ¿Deixem que aquest rostre s’imprimeixi en nosaltres, de manera que la nostra mirada sobre els altres, sobretot els altres, la nostra actitud envers ells, siguin les del mateix Crist?

La pregària de l’Església és un exacte reflex i la continuïtat del gran misteri de l’encarnació. Déu entrat en la vida de l’home hi roman de forma eminent en els gestos i paraules que actualitzen la promesa de Jesús: Jo soc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món (Mt 28, 20).

La fe de Nicea ens fa redescobrir en la nostra litúrgia la font i el cimal de la presència vivent d’Aquell que ha volgut néixer entre nosaltres, pobre i humil. És Déu que marxa amb nosaltres en la humilitat de la nostra humanitat, amb qui continua unint-se per amor.

L. Boff acabava el seu escrit sobre Nadal dient: “I Déu el Tot Altre. Estant amb Déu, Jesús esdevé totalment home. I Déu s’humanitza més i més en Ell. Déu s’identifica amb Jesús. Jesús s’identifica amb Déu. D’aquesta manera, Déu assumint l’home, assimilant-lo, divinitza la seva humanitat.

Aquest intercanvi meravellós constitueix el misteri de l’encarnació, misteri de la humanització de Déu i de la divinització de l’home. La fe tradicional l’ha sintetitzat en la fórmula de la Confessió: “Jesucrist és vertader Déu vertader home. Unitat immutable, inconfusible, inseparable…”

De tota manera, sempre haurem de tenir present, com diu el poeta, que tots els camins van a Roma, però no tots van a Betlem.

1. Tinc present  Il Cristo. Vol II. Testi teologico e Spirituali in lingua greca dal IV al VII secolo a cura di Manlio Simonetti. Fondazione Lorenzo Valla. 1986. Leonardo Boff: Nadal. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Edit. Claret. Barcelona 1980.