«Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?»

Les frases més destacades de l'homilia del Papa en la Vetlla Pasqual a la basílica de Sant Pere

Imatge de Conferència de l’Episcopat Dominicà

“Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?” (Lc 24,5) van ser les paraules a les quals va apel·lar el papa Francesc en l’homilia de la Vigília Pasqual. Una sentència clara i concisa, que no es queda tancada en el cim de la Setmana Santa, sinó que es pot portar a la reflexió i oració diària. Un exercici: tancar els ulls i posar-se en la pell de les dones quan es dirigeixen al sepulcre. Aquesta és la proposta del pontífex, un camí d’uns altres en el passat que s’assembla al de cadascun en el present.

Deixar de costat “el sepulcre de l’esperança”

Les dones recorren un camí fins estavellar-se contra una pedra. Ens trobem, tal com diu Francesc, amb “la bellesa de la creació contra el drama del pecat”. Així doncs, la Pasqua “és la festa de la remoció de les pedres”. Un moment que, tal com va explicar el Papa, “Déu treu les pedres més dures, contra les quals s’estavellen les esperances i les expectatives”, entre elles, la mort, el pecat o la mundanitat. Llavors, Francesc no va deixar de costat la pregunta que cadascun s’ha de portar a l’oració personal: “quina és la pedra que haig de remoure en mi, com es diu aquesta pedra?”.

Resumint, sovint ens veiem obstaculitzats per diverses pedres, entre elles, la de la desconfiança. D’aquesta manera, “pedra sobre pedra, construïm de nosaltres un monument a la insatisfacció, el sepulcre de l’esperança”. No es tracta, doncs, d’un Déu que viu en la resignació, perquè ha ressuscitat, no es troba en el sepulcre. Amb força, Francesc va apuntar que no busquem a Déu on mai el trobarem, perquè “no és un Déu de morts, sinó de vius” (cf. Mt 22, 32).

També va assenyalar una segona pedra que pot segellar el cor: la pedra del pecat. Amb aquest punt, va girar, novament, entorn l’eix que diferencia a vius i morts. Va explicar que “el pecat és buscar la vida entre els morts, el sentit de la vida en les coses que passen”. Una sola pregunta: “Per què busqueu entre els morts al qual viu?”.

Fora pors, canviem la mirada

Transportem-nos de nou a l’escenari en el qual es van trobar les dones. Tal com indica l’Evangeli van quedar “espaordides” i amb “les cares mirant al terra” (Lc 24,5). No deixa de ser un paral·lelisme que agita el nostre jo més íntim. El Papa va llançar la pregunta: “Quantes vegades ens passa a nosaltres que preferim romandre encongits als nostres límits, tancats en les nostres pors?”. Una cosa molt humana, mirar cap al sòl, però que no obstant això xoca amb el nostre quefer. “El Senyor ens crida a alçar-nos, a aixecar-nos de nou amb la seva Paraula, a mirar cap amunt i a creure que estem fets per al Cel, no per a la terra”.

Es tracta, doncs, de canviar la nostra mirada. “Déu ens demana que mirem la vida com Ell la mira”- assenyala- “que sempre veu en cadascun de nosaltres un nucli de bellesa inesborrable”.

No a una “fe de museu”

Amb tot, la fe “necessita anar de nou a Galilea, reavivar el primer amor amb Jesús”. És important, doncs, “recordar-ho, és a dir, literalment tornar a Ell amb el cor”. S’ha de tornar a l’Amor viu amb el Senyor, tornar-se a enamorar d’Ell, perquè si no, segons va indicar Francesc, “es té una fe de museu”.

No obstant això, Jesús no és un personatge històric, que ha quedat enterrat en el passat, sinó que “és una persona que viu avui”. Així, “no se’l coneix en els llibres d’història, se’l troba en la vida”.

Finalment, el Papa ens va llançar una pregunta personal a cadascun dels receptors: “cap a on camino?”. En suma, ens va animar a buscar al Senyor, a deixar-nos buscar per Ell. Amb aquesta “formula”, amb Ell, “ressorgirem”.