Cinema espiritual: ‘Dolor y Gloria’

Arriba als cinemes la darrera obra de Pedro Almodovar, segurament la millor pel·lícula espanyola d'aquest 2019

29 Març, 2019

Església de Barcelona

Pedro Almodovar ha aconseguit una fita fins ara mai obtinguda: la valoració positiva del seu film per part de tots els crítics de cinema. Així ha estat la resposta que ha obtingut la seva darrera pel·lícula “Dolor i Glòria”, en la qual el director de cinema espanyol es mostra tal i com és, a través de l’actor Antonio Banderas.

Sinopsis

La pel·lícula gira al voltant de Salvador Mallo (Antonio Banderas), un director de cinema que arriba als darrers dies de la seva carrera professional. En aquests moments, comença una retrospectiva dels seus records. D’aquesta manera, apareixeran les persones i els moments que l’han marcat. Entre aquests Alberto Crespo (Asier Etxeandía), actor que va interpretar ‘L’addicció’, un dels seus monòlegs; o Leo Sbaraglia, que dóna vida a l’amant que torna 30 anys després. També, es retrobarà amb la seva mare (Penélope Cruz i Julieta Serrano) o la seva fidel assistent (Nora Navas) i la beata del poble (Susi Sánchez).

Uns records entre la infància i també com adult, com el seu primer amor i el seu desengany. Així mateix, hi haurà el naixement de l’escriptura com a passió i mètode de teràpia per mirar d’oblidar, i d’aqui, el salt al món del cinema i l’entrada posterior a un gran buit existencial.

Del cineasta a la persona

Entre la crítica es comenta que ‘Dolor y Gloria’ serà possiblement la millor pel·lícula espanyola d’aquest 2019. Així doncs, arriba a les cartelleres de la millor manera amb la bona recomanació dels experts. Entre aquests, el director de cinema espiritual Mn. Peio Sánchez, que exposa com “el mateix Pedro Almodovar dóna la cara amb una profunda sinceritat”. “D’una banda mostra la ternura i, a la vegada, la bondat des d’una magnífica interpretació”, explica Mn. Peio Sánchez. “Comença amb el dolor però acaba amb la glòria. obre l’esperança i la sinceritat”, afegeix.

L’estil de la pel·lícula de la manera com es planteja podria semblar un diàleg d’Almodobar amb l’espectador. Una trobada que fa, obrint tot el seu món intern. De fet mostra els seus pensaments a aquell que només el coneix per la seva filmografia. En resum, una manera d’apel·lar al públic ja no només com a cineasta, sinó com a persona. Perquè, tal com diu el crític de cinema espiritual “presenta el veritable cor de l’artista i ens mostra qui és”.