Sant Carles Borromeu, bisbe

Sant Carles Bor­romeu, bisbe

Home d’Església, se’l pot considerar el primer cardenal secretari d’Estat per la seva aportació a la cúria vaticana. Va ser arquebisbe de Milà, on aplicà les normes del Concili de Trento, amb esperit reformador. Pastor exemplar, digué: «El bisbe, si viu, ha de ser únicament per a Déu i per a la salvació dels seus fidels». Morí el 3 de novembre de 1584.

A l’Arquebisbat de Barcelona: parròquia de Sant Carles Borromeu, creada el 1945, Mn. Joaquim Masdexexart en va ser nomenat capellà encarregat (C/ Sant Lluís, de Gràcia).

1. Memòria de sant Carles Borromeu, bisbe, que fou nomenat cardenal pel seu oncle matern, el papa Pius IV, i elegit bisbe de Milà, va ser en aquesta seu un veritable pastor fidel, preocupat per les necessitats de l’Església del seu temps, i per a la formació del clericat va convocar sínodes i va erigir seminaris, va visitar moltes vegades tota la seva diòcesi per tal de fomentar els costums cristians i va donar moltes normes per bé dels fidels. Va passar a la pàtria celestial en la data d’ahir (1584).
2. Sants Vidal i Agrícola, màrtirs, que, segons ens refereix sant Ambròs, el primer d’ells va ser abans servent del segon i després company i condeixeble en el martiri. Vidal va patir tants turments que no li va quedar cap part del seu cos sense ferides i Agrícola, al seu torn, sense espantar-se pel suplici del seu antic criat, el va imitar en el mateix martiri i va ser crucificat. A Bolonya, Emília (304).
3. Sants màrtirs Nicandre, bisbe, i Hermes, prevere. A Mira, Lícia (~ s. IV).
4. Commemoració de sant Pieri, prevere d’Alexandria, il·lustrat en els temes filosòfics, però més il·lustre encara per la integritat de la seva vida i la seva voluntària pobresa. Mentre Teona regia l’Església alexandrina, va explicar amb profunditat al poble les divines Escriptures, i a Roma, després de la persecució, va descansar en pau (s. IV).
5. Sant Amanç, bisbe, a qui es considera el primer bisbe de la ciutat de Rodés. A Rodés, Aquitània (s. V).
6. Sant Perpetu, bisbe. A Maastricht, al costat del riu Mosa, a Brabant, Austràsia (~ 620).
7. Santa Modesta, abadessa, que, consagrada a Déu des de la infància, va ser la primera que va presidir la comunitat de monges del cenobi «ad Horreum» (Òhren) a la ciutat, i va estar unida amb santa Gertrudis de Nivelles en total familiaritat, basada en Déu. A Trèveris, Austràsia (680).
8. Sant Emeric o Enric, fill de sant Esteve, rei dels hongaresos, sorprès per una mort imprevista. Al costat d’Alba Reial (Székesfehérvàr), Pannònia (ara Hongria) (1031).
9. Beata Helena Enselmini, verge de l’orde de les Clarisses, que va patir amb admirable paciència multitud de dolors i fins a la pèrdua de la parla. A Pàdua, a la regió de Venècia (1242).
10. Sant Fèlix de Valois, que, després d’una llarga vida de solitari, se’l considera company de sant Joan de Mata en la fundació de l’orde de la Santíssima Trinitat, per a la redempció dels captius. A Cerfroid, territori de Meaux, França (1212).
11. Beata Francesca d’Amboise, que, essent duquessa de Bretanya, va fundar a Vannes el primer Carmel femení francès, on es va retirar com a serventa de Crist en quedar vídua. Al convent de Nostra Senyora des Cots, Nantes, França (1475).