Intervenció conclusiva del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la sessió inaugural del IV Congrés Litúrgic de Montserrat. Barcelona, aula magna del Seminari Conciliar de Barcelona, 16 d’abril de 2015.
Antoni Gaudí, un precursor del Concili Vaticà II en la litúrgia
Em plau moltíssim presidir la inauguració del IV Congrés Litúrgic de Montserrat, quan es compleix el centenari del ja famós primer congrés de l’any 1915, que significà per a les diòcesis de Catalunya un impuls de renovació litúrgica. I em plau donar a tots els aquí presents la benvinguda a aquesta Església metropolitana, alhora que desitjo a tots els congressistes un treball molt fecund al servei de la vida litúrgica de les nostres Esglésies diocesanes.
En aquestes paraules meves, he considerat molt adient referir-me a l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet perquè ell va viure aquell primer Congrés, admirava i estimava profundament la litúrgia, participà en un curset sobre el cant gregorìà, dirigit per l’abat Gregori M. Suñol, i quan li preguntaren si s’interessava per la música religiosa, ell va respondre que hi participava interessat precisament per l’arquitectura.
Certament s’escau fer memòria del nostre gran arquitecte de la basílica de la Sagrada Família en aquest Congrés Litúrgic de Montserrat, el primer després de la solemne dedicació de la basílica, presidida pel papa Benet XVI en aquella solemne jornada del 7 de novembre de 2010.
El que voldria remarcar en aquesta intervenció és que Gaudí es va avançar al Concili Vaticà II, en especial als ensenyaments continguts en la constitució sobre la litúrgia, Sacrosanctum Concilium, de la que fa poc hem celebrat els cinquanta anys de la seva promulgació. Em va plaure parlar d’aquesta observació, aquí a Barcelona en la reunió dels Delegats Diocesans de Litúrgia de les diòcesis espanyoles, que vaig convocar com a President de la Comissió Episcopal de Litúrgia, i també a la Catedral de Palma amb motiu del centenari de la mort del bisbe Campins.
El Concili Vaticà II posà en relleu la naturalesa de la litúrgia i la seva importància en la vida de l’Església, afirmant en la seva constitució Sacrosanctum Concilium que “la Litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força” (N. 10). El document conciliar afirma, també, que “les accions litúrgiques no són accions privades, sinó celebracions de l’Església, que és ‘sagrament d’unitat’, o sigui poble sant aplegat i estructurat sota el guiatge dels bisbes” (N. 26). Són, certament, una autorealització i una epifania de l’Església. Això demana retornar a l’assemblea litúrgica el protagonisme que li correspon en les celebracions de l’Església.
El tema de les relacions de Gaudí i la litúrgia és molt ampli, i aquí voldria remarcar sobretot dues coses. En primer lloc, la solidesa de la formació litúrgica que l’arquitecte assolí al llarg de la seva vida, en contacte amb aquells que foren els seus “mestres” en aquest àmbit i que sovint també foren els seus amics. En segon lloc, l’esperit de la litúrgia, com ens el proposà el Concili Vaticà II, es reflecteix en l’arquitectura de Gaudí, síntesi admirable d’immanència, en assumir les obres de la natura en les seves creacions, i de transcendència, manifestada en el fet de posar una tècnica constructiva molt original al servei de la glorificació de Déu. Gaudí tenia un acurat sentit de la glòria de Déu, i ell ho va dir amb una frase que ha fet història, perquè la va escriure a l’àlbum de l’Orfeó Català, segons es creu: “En el cel tots en serem d’orfeonistes”.
Gaudí tenia com un dels llibres de capçalera L’Année Liturgique, de l’abat de Solesmes, dom Prósper Guéranger. El mateix arquitecte ho confessava amb aquestes paraules: “He après la litúrgia viva seguint el cicle anual de l’Església, amb els quinze densos volums de dom Guéranger que llegia en francès”. Quan va morir, a la seva petita biblioteca s’hi va trobar; l’Any cristià, el Missal Romà, el Ceremonial dels bisbes i el ja esmentat Année Liturgique.
Cal recordar que l’ obra general d’aquest abat benedictí va fer un gran servei als moviment litúrgic del segle XIX i ajudà a retornar a l’assemblea litúrgica el protagonisme que li correspon en les celebracions de l’Església. I en aquestes celebracions tots els fidels –com fou la voluntat del Concili Vaticà II- han de sentir-se actius i participants. Assolir això demana un esforç que implica no només a qui presideix –darrerament s’ha parlat molt de l’ars celebrandi-, sinó que correspon també a tots els membres de l’assemblea.
Si Gaudí assistí al curset de gregorià dirigit per l’abat Suñol interessat sobretot en les conseqüències d’aquell estil musical per a l’arquitectura, podem dir que Gaudí serà un precursor dels ensenyaments litúrgics conciliars des de la seva condició d’arquitecte i per tant és en les seves paraules i en les seves obres, on hem de trobar la confirmació del que els proposo.
No crec que sigui exagerat considerar Gaudí com un precursor de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Ell admirava la litúrgia i assistia els diumenges a la missa conventual de la catedral barcelonina, abans de caminar cap al port amb alguns dels seus deixebles, per poder contemplar el mar, ell que era tan admirador de la llum del Mediterrani.
Deia Gaudí que “la litúrgia ho té tot previst”, però podem pensar que en l’obra de l’home per a acollir l’obra de Déu no tot era del seu gust, perquè en les seves obres veiem que cerca la manera de donar un espai, una major llum i un major protagonisme a l’assemblea que celebra els misteris de la fe.
Uns cinquanta anys abans del Concili Vaticà II, Antoni Gaudí estava realitzant unes bellíssimes obres arquitectòniques al servei de la celebració de la fe cristiana. El qui després serà anomenat –sobretot després de la seva mort- “l’arquitecte de Déu”, troba en la litúrgia una de les fonts inspiradores de les seves creacions, sobretot a la basílica de la Sagrada Família.
De la síntesi entre immanència i transcendència en l’obra de Gaudí en va fer una formulació molt clara Benet XVI en l’homilia que va pronunciar a Barcelona, el 7 de novembre de 2010, en la cerimònia de la Dedicació. El Papa va fer referència als “tres llibres” en què l’arquitecte es va inspirar per a la seva gran obra. Aquestes van ser les paraules del Papa: “En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la Natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la Salvació, tal com és narrada en la Bíblia i actualitzada en la Litúrgia”. Natura, Bíblia i Litúrgia, les tres claus per interpretar la immanència i la transcendència en la seva Sagrada Família.
En Gaudí i en el seu temple es va realitzar el que va dir Benet XVI, en l’audiència general del 18 de novembre de 2009, parlant als fidels del rerafons teològic de les catedrals: “Quan la fe, especialment celebrada en la litúrgia, es troba amb l’art, es crea una sintonia profunda, perquè totes dues realitats volen parlar amb Déu, fent visible l’invisible”. Aquesta sintonia entre la fe que contempla i acull l’obra de Déu i l’art com a acció de l’home que disposa un espai per acollir la gràcia de Déu en Jesucrist, ho trobem de forma esplendorosa a la Sagrada Família de la que s’ha dit que és “un gran himne a Crist Redemptor” i a la vegada, “un veritable verger o jardí”, que constitueix un himne de lloança de les criatures al seu Creador, com un Himne de les criatures, de Sant Francesc d’Assís, en pedra. En aquest sentit, la basílica pot fer la funció del que Benet XVI anomenà un “atri dels gentils”, en el que els homes puguin acostar-se a la transcendència i a Déu per la mediació de la bellesa de les coses creades i de l’art.
L’art de Gaudí és a la vegada tradicional i nou. Reconeixent la seva admiració per l’art oriental, deia: “Jo he anat a prendre l’arquitectura allà on la va deixar l’estil bizantí”. I va posar tots els elements de la seva basílica –sobretot la llum i el so- al servei del seu objectiu de lloança a Déu; més encara, diria que ho posava al servei del seu somni: que la basílica pogués estar plena de fidels, celebrant la litúrgia, especialment l’Eucaristia, sota la presidència del bisbe i dels seus sacerdots.
La construcció de la Sagrada Família és una presència de la transcendència en la vida secular de la ciutat, tan necessària avui i especialment en les grans ciutats on hi viu ja el 52% de la població mundial i el percentatge va en augment. L’arquebisbe Fisichella ha escrit que “la bellesa de la Sagrada Família sap parlar a l’home d’avui, conservant al mateix temps els trets característics de l’art antic. La seva presència semblaria que contrasta amb la ciutat feta d’edificis i carrers que al recorre’ls mostren la modernitat a la que estem enviats. Les dues realitats conviuen i no desentonen, al contrari, semblen fetes l’una per a l’altre, l’església per a la ciutat i viceversa. Llavors apareix clarament que a la ciutat sense l’església li mancaria quelcom substancial, manifestaria un buit que no pot ser omplert per cap altra construcció, sinó per quelcom més vital que impulsa a mirar cap a dalt, sense defallir i en el silenci de la contemplació”.
Benet XVI en l’homilia de la Dedicació digué de la basílica que és una “suma admirable de tècnica, d’art i de fe” i es va preguntar: “Què fem en dedicar aquest temple?”, tot responent: “Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la natura i d’un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d’aquesta obra d’art. Ella és signe visible del Déu invisible, a glòria de la qual s’aixequen aquestes torres”. La immanència i la transcendència de l’acció litúrgica queden exemplarment plasmades en la basílica gaudiniana.
Penso que aquí rau el motiu principal pel qual el Papa Benet XVI -ara emèrit- va acceptar la meva invitació de venir a Barcelona a dedicar el temple de la Sagrada Família: en el Papa i en Gaudí trobem el mateix concepte del que és una església, un temple. A la basílica de la Sagrada Família hi ha només un altar, una seu pel president de l’assemblea litúrgica, i un ambó per a la Paraula de Déu. En la seva grandiositat, la Sagrada família és austera i no hi ha afegitons que distreguin l’elevació de l’esperit humà cap a la transcendència, cap a Déu, especialment en la celebració de l’Eucaristia.
L’admiració de Gaudí per la litúrgia té uns noms de liturgistes –diríem avui- que li comunicaren en les converses el seu sentit de l’acció sagrada. Ja he parlat de dom Guéranger. Però cal esmentar també Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, un intel·ligent hermeneuta de l’obra gaudiniana –amb el poeta Joan Maragall-; Pere Campins i Barceló, bisbe de Mallorca, que va encarregar a l’arquitecte la restauració del presbiteri de la catedral de Palma; Joan Baptista Grau i Vallespinós, bisbe d’Astorga, ciutat en la que l’arquitecte va construir el palau episcopal –avui convertit en museu- i sant Enric d’Ossó, fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, religioses per a les quals Gaudí va construir el col·legi del carrer Ganduxer de Barcelona, inspirant-se en el llibre Las Moradas, de la gran santa Teresa d’Àvila, col·legi on hi col·laborava el poeta mossèn Jacint Verdaguer, un altre gran admirador i intèrpret de l’obra de Gaudí.
Tant Joan Maragall com Jacint Verdaguer varen comprendre que en les obres del nostre gran arquitecte hi bategava no només una nova tècnica, sinó sobretot una poesia i una mística. Maragall, entusiasmat després d’escoltar un capvespre les explicacions del mestre en la incipient obra de la Sagrada Família no va poder estar-se d’escriure: “Això no és només arquitectura; això es Poesia!”. Ragonesi, que va participar en el primer Congrés Litúrgic de Montserrat, en visitar el temple de la Sagrada Família, explicat per Antoni Gaudí, al final de la visita, el Nunci digué a Gaudí: “Lei è il Dante dell’architettura” el nostre estimat cardenal Jubany va escriure que “el temple de la Sagrada Família és, sense cap mena de dubte, l’èxtasi de la mística” (Ll. Martínez Sistach, Gaudí, l’home, l’artista, el cristià, Barcelona 2014, 29).
Antoni Gaudí era un home de fe. Ell deia que “l’home sense religió és un home truncat espiritualment, un home mutilat”. Podem dir que Gaudí, en acceptar la constricció del temple de la Sagrada Família, va treballar a partir d’una doble sensibilitat. Per un cantó, la seva habilitat arquitectònica per elaborar unes formes constructives singulars. Per un altre cantó, la seva espiritualitat, arrelada en la seva fe i en el coneixement de la Bíblia i de la Litúrgia.
En els seus últims anys, Gaudí era un home d’una fe robusta. La conversa amb ell, sobretot explicant el seu gran temple, era molt edificant. Cèsar Martinell ens diu que “normalment, en coses doctrinals, no improvisava”. I afegeix: “L’exemple de la seva vida també era edificant. Creient fervorós com era, agermanava tots els seus actes amb la pràctica de les virtuts cristianes, perquè estava convençut que sense elles és impossible la rectitud de conducta”.
Gaudí va projectar el temple de la Sagrada Família com el que ha de ser una església: casa de Déu i de la comunitat cristiana per a la celebració del culte, especialment l’Eucaristia. El seu somni, com el de tots els constructors de catedrals, era representar en el temple projectat la Jerusalem celestial, la ciutat nova i santa que, com diu l’Apocalipsi, baixarà del cel, venint de Déu, com una núvia abillada per al seu espòs (cf. Ap 21), inspirant-se també en la visió del profeta Ezequiel, relativa al temple de la nova Jerusalem (cf. Ez 41).
En el marc esplèndid de la Basílica, aquell memorable diumenge al matí poguérem participar de l’ars celebrandi que es va aconseguir mitjançant el celebrant principal – el nostre estimat Papa Benet – , el ritus de la dedicació – tan ric en símbols–, l’artista – el nostre Antoni Gaudí, que esperem que sigui el primer arquitecte beatificat en la història de l’Església –, el seu temple bellíssim i únic en el món i l’assemblea activa i participant. Durant tres hores, escriguérem un bellíssim himne de lloança i de glòria a Déu que ens va fer preassaborir la litúrgia del cel.
La unitat entre l’arquitecte Gaudí i el creient Gaudí permet realitzar, en paraules de Benet XVI, “una perfecta relació de l’art del temps present amb la fe i la litúrgia” i, com també va dir el Sant Pare en l’homilia de la Dedicació, aquest temple és una “suma admirable de tècnica, d’art i de fe. És un signe visible del Déu invisible, a glòria del qual s’alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l’absolut de la llum i d’Aquell que és la Llum, l’Altura i la Bellesa mateixa”.
Gaudí deia que en la Sagrada Família tot és providencial. També afirmava que ”un temple és la única cosa digna de representar el sentit d’un poble, ja que la religió és la cosa més elevada de l’home”.
En aquest acte inaugural del IV Congrés Litúrgic de Montserrat he cercat de presentar el testimoni de Gaudí com un alt exemple de l’esforç d’un geni en idear la basílica de la Sagrada Família, però també l’esforç de tot un poble –el català- per portar endavant la seva construcció.
No són pocs ni senzills el reptes que, en aquests temps de forta secularització, es plantegen a la litúrgia cristiana. El mateix Congrés dedica una de les seves comunicacions a la participació en la litúrgia i als reptes de la pastoral litúrgica en el present i en el futur immediat. He cercat, amb les meves paraules, de proposar el testimoni de Gaudí i de la seva obra com una possible font inspiradora dels camins de la litúrgia en els propers anys, ben articulada amb l’evangelització, la catequesi i el servei de la caritat.
Acabo amb una anècdota relacionada amb la Dedicació de la basílica de la Sagrada Família que em sembla que pot ser inspiradora dels treballs d’aquest IV Congrés Litúrgic de Montserrat. El portaveu pontifici, pare Lombardi, en una conferència de premsa al migdia d’aquell 7 de novembre de 2010, a Barcelona, va dir als periodistes que el tema central del viatge del Papa era l’accés de l’home a Déu i va afegir: “La litúrgia d’aquest matí ha estat l’expressió més solemne, més articulada entre home i Déu que he vist durant els cinc anys de pontificat”.
Aquest és el meu desig pel Congrés que iniciem avui: que ens ajudi a inspirar-nos en la Litúrgia per viure una espiritualitat litúrgica i per pouar de la constitució conciliar Sacrosanctum Concilium tota la riquesa que ajudi a una “participació plena, conscient i activa” (N. 14) en les celebracions litúrgiques, que demana la naturalesa de la Litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme, té dret i obligació el poble cristià “llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat” (1 Pe 2,9; cf. 2, 4-5).
Queda inaugurat el IV Congrés Litúrgic de Montserrat.
