Homilia del Sr. Cardenal en la Misa de la Noche de Navidad

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]  Homilia del Sr. Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, en la Missa de la Nit de Nadal del dia 25 de desembre de 2010 a la Santa Església Catedral de Barcelona Portem en el nostre cor el goig de la visita del Sant Pare Benet XVI a Barcelona per dedicar la Basílica […]

24 Dic, 2010
Església de Barcelona

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

 Homilia del Sr. Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona,

en la Missa de la Nit de Nadal del dia 25 de desembre de 2010 a la Santa Església Catedral de Barcelona

Portem en el nostre cor el goig de la visita del Sant Pare Benet XVI a Barcelona per dedicar la Basílica de la Sagrada Família, i com el Papa va resar l’Àngelus davant de la façana del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist. És el que celebrem aquesta nit santa: commemorem el naixement històric de Jesús a Betlem ara fa més de dos mil anys.

La celebració de Nadal està plena de records familiars i religiosos des de la nostra infantesa. Nadal és una festa que ens humanitza perquè el Fill de Déu pren la nostra naturalesa humana i s’apropa a la humanitat creada per Ell i ens dignifica fent-nos germans els uns dels altres.

L’àngel va anunciar als pastors: “Avui a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor”. El Senyor està present. Des d’aquest moment, Déu és realment un, “Déu amb nosaltres”. Ja no és un Déu llunyà que, mitjançant la creació i a través de la consciència, es pot intuir en certa manera des de lluny. Ell ha entrat en el món. Ell és qui està al nostre costat. Allò que l’àngel anuncià als pastors, Déu ens ho torna a dir a nosaltres ara per mitjà de l’Evangeli i dels seus missatgers. Aquesta és una notícia que no ens pot deixar indiferents. Si és verdadera, com ho és, tot canvia. Si és certa, com ho és, també ens afecta a tots i a cadascú de nosaltres.

L’Evangeli d’avui no ens explica la història dels pastors sense motiu. Ells ens ensenyen com hem de respondre de manera justa al missatge que es dirigeix també a nosaltres ¿Què ens diuen doncs, els pastors, aquests primers testimonis de l’encarnació de Déu?

En primer lloc, els pastors eren persones que vetllaven i el missatge els hi podia arribar perquè estaven vetllant. Tots nosaltres hem de ser persones realment vigilants ¿què significa això? La diferència entre un que somnia i un que està despert consisteix en que el qui somnia està tancat en un món molt particular. Despertar-se significa sortir d’aquest món particular del jo i entrar en la realitat comú, en la veritat, que és la única que ens uneix a tots. Els conflictes en el món, la impossibilitat de reconciliació mútua és conseqüència d’estar tancats en els propis interessos i en les opinions personals, en el nostre minúscul món privat. L’egoisme, tant del grup com l’individual, ens té presoners dels nostres interessos i desitjos, que contrasten amb la veritat i ens divideixen uns dels altres.  La nostra manera de pensar i actuar, la mentalitat del món actual, la varietat de les nostres diverses experiències, són capaces de reduir la sensibilitat envers Déu. I, també és veritat, que de manera oculta o clara en cada persona hi ha un anhel de Déu, i la capacitat de trobar-lo.

L’evangeli que hem escoltat ens diu que els pastors després d’haver escoltat el missatge de l’àngel, es varen dir els uns als altres: “Anem directament a Betlem”. El missatge era tan important que calia anar-hi ràpidament. En efecte, el que se’ls hi havia dit anava molt més enllà d’allò que és normal o habitual. Canvia el món. Ha nascut el Salvador! El Fill de Déu, el Messíes tan esperat ha vingut al món en una ciutat, a Betlem. En la nostra vida ordinària les coses no són pas així. La majoria de les persones no considera una prioritat les coses de Déu. I potser també nosaltres, com la immensa majoria, estem ben disposats a posposar-les. Déu es troba freqüentment en la vida des les persones quasi en el darrer lloc. Però l’Evangeli ens diu que Déu té la màxima prioritat. Així, doncs, si hi ha quelcom en la nostra vida que mereix premura sense tardança, és només la causa de Déu. Déu és importan, el més important en absolut en la nostra vida. Aquesta és la prioritat que ens ensenyen els pastors de l’Evangeli d’avui. Volem aprendre d’ells la llibertat interior de posar en segon terme les altres ocupacions –per més importants que siguin- per encaminar-nos cap a Déu, per deixar que entri en la nostra vida i en el nostre temps. El temps dedicat a Déu i, per Ell, al proïsme, mai és temps perdut.

Els pastors han estat els primers en anar a veure a Jesús en el pessebre i van poder trobar al Salvador del món. Els savis d’Orient, els Mags, arribaren a Betlem molt més tard. En efecte, els pastors estaven allà mateix, molt aprop. Avui també hi ha persones senzilles i humils que viuen molt aprop del Senyor. Per dir-ho així, són els seus veïns i poden anar a trobar-lo fàcilment. Però la major part de nosaltres, homes i dones moderns, vivim lluny del Senyor que s’ha fet home. Vivim amb filosofies, en negocis i en ocupacions que ens ocupen totalment i des de les quals el camí fins al pessebre és molt llarg. Déu ens ha de donar la mà per a poder sortir de tot això i trobar el camí que ens porti a Betlem, que ens porti cap a Déu. Certament, que no podríem arribar a Déu només pel nostre compte. El camí supera les nostres forces. Però Déu s’ha fet home i ha vingut al nostre encontre. Ell ha fet el tram més llarg del recorregut, i ara ens diu: Veniu a veure com i quant us estimo. Veniu a veure que jo estic aquí. Ens hem de fer pelegrins amb la celebració de la missa dominical, amb l’oració diària, amb el servei als germans en el quals Jesús ens espera.

Los pastores se dijeron: “¡Veamos qué ha pasaso!”. En el texto griego se dice textualmente: “¡!Veamos esta Palabra que ha ocurrido allí”. Ésta es la novedad de esta noche: se puede mirar la Palabra, pues ésta se ha hecho carne. Aquel Dios del que no se debe hacer imagen alguna, porque cualquier imagen sólo conseguiría reducirlo, e incluso falsearlo, este Dios se ha hecho visible en Aquel que es su verdadera imagen. En la figura de Jesucristo, en todo su vivir y su obrar, en su morir y en su resucitar, podemos ver la Palabra de Dios, y, por tanto, el misterio del mismo Dios viviente. Dios es así.

El ángel dijo a los pastores: “Aquí tenéis la señal: encontraréis un niño envuelto en pañales y acostado en un pesebre” (Lc 2, 12; cf. 16). La señal de Dios no es un milagro clamoroso. La señal de Dios es su humildad. La señal de Dios es que Él se hace pequeño; se convierte en niño; se deja tocar y pide nuestro amor. ¡Cuánto desearíamos nosotros un signo diferente, imponente, irrefutable del poder de Dios y su grandeza! Pero su señal nos invita a la fe y al amor, y por eso, nos da esperanza: Dios es así. Él tiene el poder y es la Bondad. Nos invita a ser semejantes a Él.

Cerca del pesebre gozando de la cercanía y del amor de Dios-niño, recobramos nuevo empuje para sentirnos amados por Él y para anunciar este amor a todos los hombres y mujeres que conviven con nosotros, como nos ha animado a realizar la presencia y las palabras del Santo Padre Benedicto XVI en su visita pastoral a Barcelona.

Síguenos

Facebook
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Mare de Déu del Pilar😇Una tradició molt ar­rela­da a l'Aragó vol fer ar­ribar l'origen del santuari de l'antiga Cesaraugusta (Saragossa) als inicis matei­xos del cristianis­me (Maria s'hauria aparegut a l'apòstol sant Jaume, damunt d'un pilar). Però és a par­tir de l'època moder­na que el Pilar es­devé un gran san­tuari marià de la Península Ibèrica, amb una ir­ra­di­ació vers l'A­mèrica Llatina (ja que els nadius de les actuals Bahames ‘descobreixen’ Colom i els seus el 1492). Maria, símbol de la fortalesa en la fe, la seguretat de l'esperança i la constància en la caritat.«Si bones faves vols sembrar, fes-ho per la Mare de Déu del Pilar», segons una dita popular. ...
View on Facebook (abre en una nueva pestaña)
Vatican Media

Agenda

Evangelio del día

Si no os convertís, todos pereceréis lo mismo.

(Lc 13,1-9)