Homilía pronunciada por Mons. Sebastià Taltavull en la basílica de Santa María del Mar durante la misa exequial para los difuntos fallecidos en la ciudad de Barcelona durante el último año.
Santa Maria del Mar, 8 de març de 2017
Is 25,6-8 / Salm 21 / Jn 11,17-27
Som convidats, germans i germanes, a somiar un cel nou i una terra nova. Allà on no hi ha mort, ni llàgrimes, ni tristesa. Ens ha portat avui aquí un deure de record, pregària i solidaritat amb aquelles persones estimades que ens han deixat, però que seguim estimant, ens estimen i portem en el cor. Creiem que Déu avui ens digui “Jo faré que tot sigui nou!”. Nos lo acaba de decir en un tono poético y muy familiar el profeta Isaías, texto que hace unos momentos hemos escuchado y que nos abre el corazón a la esperanza de una vida mejor, llena de un amor que desborda nuestra capacidad humana para entender: “El Señor destruirá la muerte para siempre, secará las lágrimas de los ojos de todos y hará desaparecer en toda la tierra la deshonra de su pueblo. El Señor lo ha dicho” (1ª lectura).
A lo largo de este año, cada una de nuestras familias, también la mía, hemos vivido con dolor la muerte de uno de los nuestros, alguien con quien hemos convivido, trabajado y amado. Un padre, una madre, un hermano, una hermana, un familiar muy cercano. Todos sabemos lo que ha supuesto esta pérdida y como ha sido nuestra vivencia. La dureza de una experiencia así nos plantea mucho interrogantes y llama a la puerta de nuestro corazón. Quizá nuestra respuesta se ha visto afectada por el dolor de la separación, pero a la vez ha podido suponer un nuevo planteamiento de nuestra fe, en el sentido de verse más fortalecida. El enigma de la muerte siempre será pregunta sin respuesta hasta que somos capaces de dar el salto de la confianza plena en el Señor.
La resposta no la busquem lluny de nosaltres. La tenim en Jesús, en la seva mateixa mort. Perquè l’ha assumida, és capaç d’una comprensió més gran. Aquesta resposta avui ens donada a l’Evangeli que ha estat proclamat. Davant la mort, Déu no és el problema, sinó la solució. Aquesta ens ha vingut per Jesucrist que s’ha fet igual a nosaltres excepte el pecat. Ho hem vist a l’Evangeli: és una amiga de Jesús, Marta, que va a contar a contar-li que el seu germà ha mort! Tenen un diàleg com el podríem tenir nosaltres. Jesús plora com també hem pogut plorar nosaltres en les circumstàncies hem viscut a cada casa i a cada família. Marta, de forma molt humana diu a Jesús: “Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis.”
Però, l’afirmació de Jesús és contundent: “El teu germà ressuscitarà!”. Fixem-nos-hi. Entrem, dins el nucli de l’Evangeli. Fixem-nos-hi!
Jn 11,17-27
Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà.
Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. Jesús li diu: El teu germà ressuscitarà. Marta li respon: Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia. Li diu Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? Ella li respon: Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.
La llamada a la esperanza nos viene del mismo Jesús. Nuestra mirada se fija en Él, solamente en Él. Jesús es
Nuestra humanidad, tan «humana», sin embargo, nos hacer percatar de que hay muchos momentos en los que aparecen con fuerza aquellos interrogantes que crean en nuestro interior una profunda inquietud. Son preguntas que expresan nuestro deseo de conocer, de saber, también de saber qué decir, qué contestar cuando acechan las dudas. Será importante ir afinando mediante la fe el deseo humilde y paciente de superarlas, pero sobretodo con la voluntad de querer «conocer a Dios, al Dios verdadero, porque eso significa recibir esperanza» (Spe salvi, 3). El hecho es que la muerte va unida siempre a un «por qué», más cercana al «misterio» que a la «evidencia». Y esto lo sabemos, pero seguimos insistiendo. Con la muerte, la propia y la de los demás, aparece un cuestionamiento radical, una ruptura única, espontáneamente no querida, signo de debilidad e impotencia. Ésta es la realidad tan «humana» de nuestra humanidad.
El papa Francesc ha volgut que, des de l’any de la Misericòrdia, seguim fixant la nostra mirada en la misericòrdia de Déu, que és aquesta forma peculiar d’estimar que vol el millor pels seus fills fins a fer-ne ja anticipació mentre vivim a la terra. Per això ens demana que ens fixem en Jesucrist, que és el rostre misericordiós del Pare, ja que sempre tenim necessitat de contemplar aquest misteri tan gran, que és font d’alegria, de serenitat, de pau, i és condició per la nostra salvació.
Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri de
Aquesta és la forma d’estimar de Déu i la que ens demana també nosaltres. Pensem que la mort no és una llàntia que s’apaga, sinó la llum que apareix quan ja comença el nou dia. En la descoberta d’aquesta llum, Déu ens hi acompanya amb la seva misericòrdia i ens encamina a viure per sempre la plenitud del seu amor.
+ Juan José Omella Omella
Arzobispo de Barcelona
