La crida a la conversió a Jesucrist i a l’Evangeli “perquè el món cregui” passa avui per un element fonamental de la nostra aportació personal i comunitària a la vida de l’Església: el treball esforçat i constant per la unitat dels cristians.
Acollim l’exhortació de Pau a la comunitat de Corint quan diu: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer».
L’anunci de l’Evangeli a la nostra societat multicultural i plurireligiosa –la nostra Galilea– té necessitat d’aquest signe avui més que mai. Hem de revisar-nos. La crida a la conversió i al seguiment de Jesús només és creïble des del testimoni d’unitat.
La pregària sacerdotal de Jesús ho expressa així: «Pare, que tots siguin u; així el món creurà que vós m’heu enviat» (cf. Jn 17,21). Fer visible la proximitat de Déu des de la unitat i l’amor: aquest ha de ser el nostre objectiu a dur a terme, no precisament amb la saviesa de les paraules, sinó amb el testimoni d’una vida entregada a la causa del Regne, com Jesús.
Aquesta vida entregada és donada per amor des de la innocència total, acceptant fins i tot la persecució sobre la pròpia persona –com hem escoltat que succeeix en el Servent de Déu i explicat a la primera lectura que hem fet d’Isaïes: “Ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Era malferit, triturat, les seves ferides ens curaven… L’han empresonat i condemnat, se l’han endut. I, qui es preocupa de la seva sort?” (Is 53). Potser no és el que està passant avui mateix en la persona de tants cristians perseguits arreu del món, cristians de totes les confessions que no reneguen del nom de Déu ni de Jesús i que es mantenen forts i fidels a la seva fe? Des d’aquí la nostra estimació, solidaritat, tot el nostre recolzament i la nostra pregària.
Jesús ens fa justos i aquesta és la nostra confiança en tot moment, especialment els moments més difícils. Ho hem escoltat en un fragment de la primera carta de sant Joan: “Tenim prop de Déu un defensor, Jesucrist que és just. Ell és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els del món sencer” (1Jn 2). Aquesta paraula ens anima, ens consola i ens obre el cor a rebre la misericòrdia per a donar-la.
Aquesta misericòrdia és l’amor dut a l’extrem i del que Jesús ens fa partícips quan ens diu amb molta claredat: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics… Us he escollit i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre” (Jn 15).
Com ho estem fent avui, normalment portem el diàleg ecumènic al terreny de la pregària i a la relació institucional. Molt ben fet. Què bé si ens sentim convidats a participar-hi, serà que el nostre cor s’ha obert a compartir una mateixa fe en Jesucrist i volem anar superant aquelles barreres religioses i humanes que encara són un obstacle per a la unitat i la comunió plena.
La pràctica d’un “ecumenisme espiritual” ens apropa i fa possible que ens trobem i pelegrinem junts aquells cristians i cristianes que compartim un mateix camí amb Jesús i l’Evangeli. Hem de recordar sempre que som pelegrins i que ens hem de decidir per una vida més senzilla, la que respira la frescor de l’Evangeli i la gent capta de seguida des del nostre testimoni de persones i comunitats que s’estimen a l’estil de Jesús.
El patriarca Bartomeu, referint-se a les arrels ètiques i espirituals dels problemes ambientals, fa unes propostes que em semblen aplicables a tota la realitat humana i social que ens envolta: ens proposa “passar del consum al sacrifici, de l’avidesa a la generositat, del malbaratament a la capacitat de compartir, en una ascesi que significa aprendre a donar i no simplement renunciar. És una manera d’estimar, de passar de mica en mica del que jo vull al que necessita el món de Déu. És l’alliberament de la por, de l’avidesa, de la dependència” (citat pel papa Francesc a Laudato Si’ 8).
Tanmateix, el diàleg sempre és un repte, però també una necessitat i, a més, una conquesta. No seriem coherents del tot si aquest diàleg hi fos amb els qui participen d’una altra confessió cristiana, i no hi fos amb els qui formem una mateixa Església. També les tensions i els prejudicis que hi ha entre nosaltres han de ser superats i eliminats. De no ser així, perdríem tota la credibilitat. “L’ecumenisme –diu el papa Francesc– és una aportació a la unitat de la família humana” (EG 244). Per això, desborda els murs de les esglésies i s’estén fent al bé a tota persona.
En tot això, ens hi va l’autenticitat i la credibilitat de l’anunci i el reconeixement secular d’una feina que vol unir i no dispersar, enfortir ponts i no destruir-los. També diu el papa Francesc que “cal confiar el cor al company de camí sense recels, sense desconfiances, i mirar abans que res el que cerquem: la pau en el rostre de l’únic Déu”.
Els obstacles els sabem i la forma d’eliminar-los també, sols queda actuar amb unes mateixes actituds que afavoreixin la comprensió mútua, saber escoltar per a poder dialogar, recrear les idees i enardir els cors, desfer prejudicis i recels personals, pregar i celebrar junts, com ho estem fent ara, estimar la veritat que se’ns ha revelat, que és Jesús, Ell que és camí, veritat i vida.
Des d’aquest Jesús, font d’unitat i de vida, fem realitat el que ens proposa en lema d’enguany: “Reconciliem-nos. L’amor del Crist ens hi empeny” (2Co 5,14-20). Escoltem-ho una vegada més i fem que les seves paraules ens arribin al cor quan ens diu: “sou els seus amics!”
+ Sebastià Taltavull Anglada
Obispo auxiliar de Barcelona
