Catedral de Barcelona, 18 de enero de 2018, a las 19.30 horas.
Benvolguts germanes i germans cristians,
Estem reunits a la Catedral per inaugurar, un any més, la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians que es perllonga des d’avui fins al proper dia 25 de gener, dia en el que se celebra la conversió de Sant Pau.
En comunió amb tots nosaltres ens fan arribar la seva unió en la pregària tant el Sr. Cardenal Arquebisbe, Mons. Joan Josep Omella, com el Sr. Bisbe Auxiliar Antoni Vadell.
Ens uneix la fe en Jesucrist, Senyor i Salvador, i ens separen uns fets del passat, o més llunyans o més recents en la història, alguns dels qual estem recordant en aquest anys en el que s’escau el cinquè centenari de l’inici de la Reforma de Martí Luter.
Acollim, en la fe, les paraules dirigides a Crist que hem dit en el cant d’entrada:
“Vós sou el nostre Bon Pastor,
que ens guieu amb fermesa.
Amb Vós anem fent dret camí
vers la vida eterna.”
Acollim també l’exhortació de Pau a la comunitat de Corint que diu: “Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer”.
La pregària sacerdotal de Jesús ho expressa així: “Pare, que tots siguin u; així el món creurà que vós m’he enviat (cf. Jn 17,21). Fer visible la proximitat de Déu des de la unitat i l’amor: aquest ha de ser el nostre objectiu a dur a terme, no precisament amb la saviesa de les paraules, sinó també amb el testimoni d’una vida entregada a la causa del Regne, com Jesús.
Com ho estem fent avui, normalment portem el diàleg ecumènic al terreny de la pregària i de la relació institucional. I és així com ha de ser i cal que ens donem gràcies a Déu. En aquest sentit, la pràctica d’un “ecumenisme espiritual” ens apropa i fa possible que ens trobem i caminem junts, com a cristians i cristianes, cercant de compartir un mateix camí amb Jesús i l’Evangeli. Hem de recordar sempre que som pelegrins i que estem cridats a donar testimoni, personal i comunitari, de Jesús i del seu Evangeli al món d’avui.
Aquest “ecumenisme espiritual” ocupa, com saben, un lloc destacat en la història del moviment ecumènic i sempre ens cal tenir-lo molt present. Ens unim, amb fraternitat i humilitat com a germans i germanes en Crist, disposats a escoltar “allò que l’Esperit diu a les Esglésies”. De la sensibilitat de la nostra escolta de la veu de l’Esperit en depèn el futur del camí cap a la plena unitat i comunió. Ja és una veritable gràcia de Déu que ens unim en la lloança a Déu, seguint la invitació del lema de l’actual Setmana de Pregària: “La vostra dreta, Senyor, és forta i gloriosa” (Ex 15,6).
Però també té la seva importància el que podríem anomenar “ecumenisme del compromís de la caritat”, que té la seva màxima expressió en l’oferiment de la pròpia vida en testimoni de l’amor a Crist i als germans, sobretot als més pobres i oblidats. Aquest “ecumenisme de la caritat” ha portat, també en els nostres temps, a cristians de diverses confessions a donar la vida junts, superant –en aquell “moment de la veritat”- totes les barreres confessionals. El lema d’engany inclou l’ecumenisme espiritual, sens dubte, però no oblida l’ecumenisme del compromís de la caritat”, portat fins al martiri. I aquest fet és tant contemporani de nosaltres, que un historiador laic ha pogut titular una obra seva com “El segle dels màrtirs” referint-se al segle XXè. (Andrea Riccardi, fundador de la comunitat de Sant’Egidio).
El tema de la Setmana d’enguany l’han escollit els cristians del Carib, de tradicions diverses, que veuen la mà poderosa de Déu en la fi de l’esclavatge. Ells i elles han fet una experiència de l’acció salvadora de Déu vers la llibertat. És per això que han escollit el cant de Moisès i Maria (Ex 15, 1-21), com a tema de la Setmana de Pregària d’aquest any 2018. Han vist en aquest capítol del llibre de l’Èxode un cant de victòria sobre l’opressió.
Fem nostre avui aquest cant demanant al Senyor que ens mantingui fidels en el treball per ajudar tants germans i germanes a superar tantes opressions i esclavatges que pateixen en el món d’avui. La dignitat humana, del tot inalienable, sovint es veu enfosquida pel pecat personal i per les estructures socials de pecat.
Las pobresa, la violència, la injustícia, l’addicció a les drogues i a la pornografia, amb el dolor, el destret i l’angoixa que en resulten, són experiències que degraden la dignitat humana.
I les lectures bíbliques fetes en aquest acte de pregària són una invitació a acollir l’immigrant i el refugiat, a practicar l’acollida i l’hospitalitat del foraster, a visitar el malalt i l’empresonat, confiats en la paraula de Jesús: “En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus, més petits, m’ho fèieu a mi”.
Germanes i germans cristians, sentim-nos avui pelegrins d’un llarg camí, del que potser nosaltres no veurem el final en aquesta món. Tots ens podem veure reflectits en aquella profunda lletra d’un cant espiritual negre. Recordem-ho aquest any, en el que el tema de la Setmana ens trasllada a terres americanes:
“Vell pelegrí, jo vaig fent via,
com foraster arreu del món,
i estic segur que a l’altra vida,
m’acollirà Déu piadós.
Me’n vaig allà a veure el Pare,
lassat el cos de caminar;
Al capdavall de la jornada
Lloc de repòs penso trobar.”
Sentim-nos caminants i pelegrins de la unitat. S’ha dit, amb raó, que així com les divisions varen tenir un procés, un procés que avui podem conèixer cada vegada millor, com hem vist en la celebració del cinquè centenari de la Reforma luterana. Generalment, resulta que el trencament últim va ser el final d’una història de petits trencaments. Doncs bé, també és cert que el camí de la plena unitat i del retrobament comporta petits passos d’apropament cordial i sincer, de pregària compartida –com la d’avui mateix -, i tot això sostingut per la Gràcia de Déu que confiem que un dia farà possible la plena comunió.
La nostra Setmana de Pregària s’inscriu en aquest camí on cada pas és imprescindible i important. Serà bo que tots nosaltres i les nostres respectives comunitats en siguem ben conscients i ens posem, amb molta humilitat, a glorificar el Senyor, com Moisès i Maria en l’antiga Aliança, i com Maria de Natzaret, Mare de Jesucrist, en el seu Càntic, que l’evangelista Lluc col·loca com pòrtic de la Nova Aliança: “La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Així sia.
+ Sergi Gordo Rodríguez
Obispo Auxiliar de Barcelona
